Una investigadora gallega desenvolupa un mètode efectiu per localitzar nius de Vespa velutina
La investigadora Sandra Rojas desenvolupa un nou sistema que permet detectar de forma senzilla i ràpida els nius de Vespa velutina, un dels grans reptes per lluitar contra aquesta espècie invasora. Expliquem com funciona.
La lluita contra la invasió de la vespa asiàtica o Vespa velutina se centra en aquest moment en dues línies de recerca que es consideren més efectives i prometedores: la troballa d'una feromona que atregui específicament a les reines Vespa velutina i un sistema que permeti localitzar de forma ràpida, senzilla i barata els nius per procedir a la seva eliminació.
Precisament, en aquesta segona línia de treball està centrant els seus esforços la investigadora de la Universitat de Vigo, Sandra Rojas , i amb resultats molt prometedors, tal com va avançar fa poc a Arzúa en el Dia do Apicultor, una jornada organitzada per l'Associació Gallega de apicultura.
"Un dels mètodes més efectius per disminuir la població de Vespa velutina i els seus danys sobre l'apicultura i el medi ambient és acabar amb els nius, però aquests són poc visibles durant la primavera i estiu, quan estan actius, a causa de les fulles dels arbres ", explica la investigadora.
En aquest sentit, fins ara s'han emprat sistemes de detecció com el radi-tracking, però que resultava molt costós, o l'anomenat mètode xinès, consistent en atrapar un exemplar de Vespa velutina, lligar-li una cinta de colors i seguir-la, però resultava poc efectiu, ja que al voltant de l'50% no es dirigeixen a el niu després de ser alliberades i l'algunes d'elles són eliminades pels seus congèneres.
Referent a això, el protocol que desarrolo Sandra Rojas és el següent:
1) Esquer proteic i captura:
Les velutinas són atretes amb esquers de proteïna (carn de pollastre o peix sense pell) que porten a el niu per alimentar les cries. L'esquer es pot posar prop dels ruscs per saber detectar els nius de velutina que les estan atacant.
Per a la captura i evitar picades, sobretot si es té poca pràctica, a el principi es pot utilitzar anestèsia, tant mitjançant fred, emprant una nevera portàtil, com amb CO2. "El problema és que l'anestèsia les atordeix i afecta la seva capacitat de vol, de manera que es recomana no seguir-les just després i deixar-los un temps perquè es recuperin", explica la investigadora.
2) Marcatge i identificació:
En l'esquer capturem una de les velutinas li apliquem un codi de colors al dors (pintura per abelles reines, pintura d'ungles ... etc) que resulti visible.
Plantes en flor o un pot amb mel també poden servir per capturar un exemplar i marcar-lo.
3) Mesura de temps i direcció:
A continuació deixem anar l'exemplar de vespa velutina. Podem marcar diverses amb diferents colors.
Amb una brúixola anotem la direcció en què es desplaça. Les velutinas tracen rutes mitjançant feromones de proveïment de menjar a el niu. Unes "autopistes" que poden arribar fins als 5 quilòmetres de distància de el niu.
Els exemplars marcats tornaran a l'engreixador de carronya, de manera que anotarem el temps transcorregut entre la seva sortida i el seu retorn. D'aquesta manera, a el cap d'1 hora ja tindrem les adreces i els temps d'anada i tornada de diversos exemplars de Vespa velutina.
4) Traçat de rutes: 2 o 3 llocs
Per mesurar la distància a la qual s'ha desplaçat la vespa marcada hem de tenir en compte les següents dades:
-El temps mitjà d'estada de la Vespa velutina obrera en el niu, per dipositar el menjar que aporta, és de 45 segons.
-La velocitat de creuer mínima d'una Vespa velutina és de 1,8 metres per segon i la màxima és de 2,7 metres per segon.
En aquest sentit, per mesurar la distància a la qual s'ha desplaçat emprarem aquestes dues fórmules matemàtiques:
Distància a l'niu mínima des del menjadora: A el temps total li restem 45 segons. El resultat el dividim per 2 (viatge d'anada i tornada) i ho multipliquem per 1,8.
Distància a l'niu màxima des del menjadora: A el temps total li restem 45 segons. El resultat el dividim per 2 (viatge d'anada i tornada) i ho multipliquem per 2,7.
Amb 2 o 3 distàncies i direccions ens permet afinar i establir una àrea probable de localització de el niu.
5) Ubicació de l'àrea probable:
Amb l'ajuda de cartografia (per exemple fent servir programes per ordinador com Google Maps) podem determinar l'àrea probable marcant la ubicació de l'engreixador i les distàncies màxima i mínima a què es troba el niu.
"Si fem servir 2 engreixadors en diferents ubicacions podem reduir l'àrea probable d'ubicació de el niu a una àrea d'uns 6.000 metres quadrats i si fem servir 3 engreixadors es poden afinar a una àrea de 1.000 metres quadrats, el que ens dóna un alt èxit per localitzar el niu ", explica Sandra Rojas.
6) Cerca a l'àrea probable: Detecció o no d'el niu
SEGONA FASE:
Si no detectem visualment el niu, vam iniciar una segona fase per afinar la localització. Per a això seguiríem aquest protocol:
-Col·locar un esquer amb carbohidrats: Mel, líquid atraient casolà ... etc.
-Capturar un exemplar amb o sense anestèsia.
-Marcatge de l'exemplar amb una cinta de color i seguiment fins al niu. En aquest cas a l'ésser una zona molt més reduïda aquesta tasca de localització per seguiment actiu és més senzilla.
Aquest projecte de creació d'un protocol per a la detecció de nius de Vespa velutina va ser finançat per la Diputació de Pontevedra. Actualment Sandra Rojas, a l'igual que la majoria dels investigadors gallecs que treballen en aquesta espècie invasora, està a l'atur a causa de la manca d'un finançament públic que garanteixi la seva estabilitat laboral i una continuïtat en les investigacions.
https://www.campogalego.es
