ABELLES I DÉUS

Fill del tità Cronos, Zeus formà part d’una extensa i malaurada nissaga. Nascut el sisè, fou l’únic en sobreviure, ja que sobre la seva estirp pesava l’advertiment funest de l’oracle que avisava que un dels fills del crònida el destronaria. Davant d’aquest mal presagi, Cronos determinà devorar un rere l’altre tots els fills engendrats amb la seva esposa Rea. Però quan arribà l’hora de parir el sisè, aquesta decidí actuar amb astúcia: donà a llum de nit, defugint la claror del matí i ideà l’engany de canviar el nadó per una pedra i embolcallar-la com si es tractés d’un nounat. Després, la presentà al seu espòs Cronos, el qual, caient en el parany de la dea, devorà el roc pensant que d’un altre fill es tractava. 

Salvat per l’engany, Zeus fou amagat a l’illa de Creta on la seva mare el confià a genis i nimfes. Infantat amb llet de cabra, el nen diví també s’alimentà amb mel que les abelles destil·laven expressament per a ell. Aquest fet, esmentat a la mitologia, dóna compte de la importància de la mel en l’Antiguitat. Aliment cabdal per a l’home prehistòric, la recol·lecció de la mel silvestre fou un ofici antiquíssim que comptà amb la protecció reial a Egipte: els “caçadors” de mel, juntament amb els recol·lectors de resina eren protegits pels arquers del faraó quan marxaven més enllà de la vall del Nil a buscar aquests productes. I tot i la importància de la mel, no està documentat el moment en què l’abella fou domesticada i passà a ser criada en horts i jardins. 

Aliment de riques propietats, la mel fou considerada vianda de déus: incorrupta des de la seva formació, era el producte més pur ofert per la natura, ja que conjugava de forma perfecta la producció animal i la vegetal. Així mateix, les seves propietats nutritives i higièniques la convertiren en aliment fonamental dels nens de l’antiguitat. Es deia també, que aedes, savis i profetes havien estat alimentats amb mel durant la seva infantesa. Zeus, com s’ha vist, fou criat amb mel, com també Dionís i Lymo, fill d’Apol·lo i Euadne. 

De fet, l’organització complexa del rusc a imatge de l’estructura cel·lular evoca la xarxa invisible que de forma harmònica uneix totes les coses entre si. Diligents, destres i sempre solidàries, les abelles foren relacionades, fonamentalment, amb divinitats de tipus femení com Àrtemis, Demèter i Persèfone, remetent, d’aquesta manera, a una antiga deessa - abella prehistòrica i a una vella creença que explicava que la mel provenia de la lluna, la terra era el rusc i els estels, les abelles. (Pilar Fernández Uriel, “Algunas Anotaciones sobre la abeja y la miel en el mundo antiguo” a Espacio, tiempo y forma. Serie II, Historia antigua, núm. 1 (1988), pp. 185 – 208).

http://teixitdepenelope.blogspot.com.es

kelium.org

Més

LA MEL I LA MITOLOGIA

bee-hexagon.net

Aliment primer, alhora menjar i beguda, a la imatge de la llet a la qual està freqüentment associada, la mel és en totes les tradicions i en primer lloc, símbol de riquesa i de dolçor. En els textos sagrats d'orient i d'occident, llet i mel corren en rierols sobre totes les terres promeses. Les tradicions Celtes celebren el hidromel com a beguda d'immortalitat. Com en la mitologia grega on és el beuratge dels Déus de l'Olimp. Símbol de coneixement i de saviesa , és l'aliment reservat als elegits, els iniciats, els éssers d'excepció, en aquest món com en l'altre. La tradició grega volia que Pitàgores només s'alimentés de mel. 

Tots els grans profetes es refereixen a la mel als llibres, la paraula mel, representa la dolçor, la justícia, la virtut i la bondat divina. L'Alcorà parla en termes sagrats de les abelles i de la mel:'' La mel és el primer benefici que Déu va donar a la terra.''Virgili diu la mel'' el do celeste de la rosada.''. La mel vindrà també a designar l'aquesta suma i l'estat de nirvana. Símbol de totes les dolçors, la mel del coneixement funda la felicitat de l'home.  

Més

ELS SÍMBOLS DE L'ABELLA

wikipedia.org

Les obreres del rusc, les abelles són el símbol d'una comunitat treballadora i pròspera regida per la reina. D'aquí el seu simbolisme real i imperial, a l'antic Egipte associades al Déu Ra, ia França on 300 abelles d'or van ser descobertes en el sepulcre de Childerico I (anys 481), testificant que el rusc era el model de la monarquia absoluta. Napoleó I desitjava que l'abella fos un motiu omnipresent, en les seves catifes com en el seu abric de coronació.

Però també animadores de l'univers entre cel i terra, les abelles simbolitzen el principi vital, materialitzen l'ànima . En la religió grega, l'abella, de vegades, és identificada a Deméter, deessa de la terra i de les collites, on representa l'ànima descendida als inferns. O l'ànima que s'eleva del cos, com en les tradicions de Sibèria, d'Àsia Central o entre els indis d'Amèrica del sud. 

Més

EL NAIXEMENT DE LES ABELLES

abejas.org

Des de sempre la mel i l'abella han format part dels grans mites de la humanitat i tanquen una riquesa simbòlica extraordinària.   

Per als grecs tots els fenòmens de la natura eren d'origen diví. Les abelles exercien una veritable fascinació i el seu origen misteriós s'inspira de la llegenda de Aristeu: Aristeu, fill del déu Apol·lo, posseïa un abellar. Però va voler seduir Eurídice, dona d'Orfeu, i aquesta, escapant a les seves proposicions, va morir d'una picada de serp. Orfeu per venjar-se, destruir l'abellar d'Aristeu. Per calmar la ira dels déus enfadats per la seva falta, Aristeu sacrificar quatre bous i quatre vedells: de les seves entranyes van sortir nous eixams gràcies a les quals Aristeu va poder reconstituir el seu abellar i ensenyar l'apicultura als homes. Aquesta llegenda és relatada per Virgilis, el gran poeta llatí, en els famoses Geòrgiques. Com els antics grecs, pensava que les abelles naixien espontàniament de cadàvers d'animals.

En els textos de l'antic Egipte, les abelles van néixer de les llàgrimes del Déu del Sol Ra. Caient a terra es van transformar en abelles, que després van construir bresques i fabricar meL.

Informa: Higini Trilles

Font: lunedemiel

Més