Imatge: Apicesteve
L'abella gegant (Megachile
pluto) és l'espècie d'abella més gran del món, pot créixer fins a quatre
vegades la mida d'una abella mel·lífera, amb una envergadura de 64 mm (2,5
polzades). És un himenòpter increïblement rar, natiu d'un grup d'illes indonèsies
i que es va témer que s'extingís ja fa gairebé 40 anys, fins que Bolt i els
seus col·legues la van "redescobrir" el 2019.
El naturalista
Alfred Russel Wallace, contemporani de Charles Darwin, va recollir la primera
mostra coneguda de l'abella el 1858 mentre explorava Bacan, una de les illes
Moluques del nord d'Indonèsia. Wallace va recollir una sola femella de l'espècie
i la va assenyalar com "un insecte gran i negre semblant a una vespa, amb
unes mandíbules immenses semblant a les d’un escarabat de cérvol".
Va passar més
d'un segle abans que l'abella es tornés a veure viva, el 1981, quan l'entomòleg
nord-americà Adam Messer les va observar en unes poques illes, no gaire lluny
d'on Wallace les va descobrir per primera vegada. Però després, res. "Es
pensava que probablement s'havia extingit perquè no s'havia vist, malgrat
moltes cerques, i perquè moltes parts d'Indonèsia s'estan netejant per a la
mineria i les plantacions d'oli de palma", diu Bolt.
El petit equip de
Bolt va cercar ubicacions basant-se en informació local: "semblava que no
tindríem bons resultats, però un dia de camí cap a casa vaig veure un niu per
casualitat i el vaig estudiar amb els meus prismàtics. Vaig pujar a l'arbre i
vaig fer servir la llanterna del meu telèfon per veure què hi havia al forat.
Vaig veure que alguna cosa es movia i vaig saltar avall, amb por que fos una
serp. Després de recuperar la respiració, vaig tornar a escalar i vaig dir a
l'equip que el forat semblava humit i enganxós. També vaig veure una criatura
en blanc i negre moure's a dins. Van concloure que es tractava d'una abella
gegant".
Bolt va poder
fotografiar l'abella gegant de Wallace viva a la natura per primera vegada.
"L'insecte viu era molt més impressionant que l'exemplar conservat",
diu Bolt. "Semblava més gran i molt menys espantós i més suau del que
molts haurien previst. L'abella pica però, no massa.
Trobar Megachile
plutó també confirma oficialment que aquesta espècie veritablement singular
i amenaçada encara manté el seu nínxol tènue i ens dona l'oportunitat
d'assegurar-nos que el món sàpiga que existeix i que val la pena
protegir-la".
Des del
redescobriment, s'han trobat més nius, fins i tot en àrees protegides, que
poden ajudar a assegurar el futur dels insectes. "En la meva fantasia, les
abelles es convertirien en un símbol de la increïble vida salvatge d'aquesta
regió com els animals tradicionalment més carismàtics, com l'ocell del paradís
d'ala estàndard de Wallace", diu Wyman.
"La meva
esperança és que compartint les històries d'aquestes abelles rares i altres
animals, puguem inspirar a la gent a preocupar-se per aquestes criatures
amenaçades i a ser conscients que la seva existència en el futur està molt a
les nostres mans"
Les abelles solitàries elaboren caus en estrats argilosos. Aquests nius de fondària escassa, tenen una cambra en el seu tram final, on es dipositaran un o pocs ous a fi de perseverar en la continuïtat de l’espècie. Realitzada la posta i assegurada la seva alimentació post-eclosió, els orificis seran bloquejats amb una mica de fang premsat.
Els borinots, bagots, bagarros, bufaforats… i tots els noms del món (Bombus terricola) ... un meravellós insecte, de cos pilós, capaç de treballar incansablement tot i el fred que fa en un dia com avui. Increïbles i necessaris, doncs la seva tasca pol·linitzadora és insubstituïble. Sovint quan els observo, no puc resistir la temptació d’acaronar-los i gaudir per uns instants del seu exquisit pelatge. Ells, nobles i determinats, mai buscaran la confrontació, canviant de flor en un sorollós vol.
L’arribada de l’hivern implica sempre una menor activitat de les abelles mel·líferes, tot gaudint del refugi i reserves de les bresques dins del rusc. Per contra, les abelles solitàries aprofiten qualsevol ullada de sol per treballar, incansables en les poques flors que trobem en l’estació freda, cirerer d’arboç, nesprer, espígols i romanís arrecerats... i qualsevol petita font de nèctar que els pugui satisfer la seva famolenca curiositat. De cos pilós, un abric imprescindible en els dies més curts de l’any.
Abella solitària (Halictus scabiosae) damunt d’una flor de card marià. Tothom coneix l’abella de la mel (Apis mellifica), però només és una de les 20.000 espècies que podrem trobar a la biosfera. D’aquestes, les tres quartes parts són solitàries, o sigui viuen en parella, fugint de les societats matriarcals que trobem en els ruscs o arnes.
Els insectes són la Classe més gran d’Artròpodes, o sigui més del 80% dels animals de la biosfera, amb uns 350 milions d’anys d’antiguitat. Són animals amb 6 potes, 4 ales, 2 antenes i practiquen la metamorfosi. Són els grans dominadors del planeta, i ells continuaran existint un cop l’espècie humana s’autoextingeixi.
