ELS INSECTES EN EL TRIÀSIC

 Aquests himenòpters eren individus solitaris i vegetarians. La seva posta es produïa en el revers de les fulles o en les escletxes dels seus troncs. Posteriorment apareixerien noves estratègies, aprofitant realitzar la posta en animals vius, fet que optimitzava una dieta rica en proteïnes, o bé, un canvi total d'alimentació, lligada a l'aparició de les flors i els seus reclams nutritius.
Imatge: blog.pensoft.net

#evolució #flors #himenòpters #proteïna url

Més

SUBESPÈCIES DE L'APIS MELLIFICA

 Apis mellifica és l'espècie que treballen els apicultors, tot i que presenti diferents varietats segon l'àrea geogràfica que li ha tocat viure. L'abella de la mel s'ha hagut d'adaptar a les diferents regions climàtiques d'Europa i d'Àsia Oriental, adaptació evolutiva que ha donat lloc a les diferents races o subespècies d'Apis mellifica. 

La selecció natural és un conjunt de mecanismes que imposa la naturalesa als diferents éssers vius que viuen en un ecosistema, una selecció que en cap cas ha estat dirigida per l'home, i on l'abella resultant és la més ben adaptada a la flora, clima, malalties... de l'àrea geogràfica en qüestió. 

Segons Ruttner (1952) les principals races europees són l'Apis mellifica iberica, l'Apis mellifica mellifica, l'Apis mellifica ligustica, l'Apis mellifica carnica i l'Apis mellifica caucasica. Aquestes races apareixeren com a conseqüència de les successives glaciacions que es van iniciar fa uns 900.000 anys i que ha castigat el vell continent fins fa uns 20.000 anys, en cicles més o menys espaiats. Les neus i glaceres perpètues van provocar onades migratòries de les plantes, i per tant de les abelles.

Més

ESPECIFICITAT FLORAL

 

Dins la gran biodiversitat d’abelles, les podem classificar en polilèctiques, si aquestes aconsegueixen el seu pol·len d’una gran varietat de plantes, oligolèctiques, si només treballen un grup petit d’espècies de plantes i monolèctiques si l’especificitat és màxima i només atenen a una sola espècie botànica. 

L’abella de la mel és una abella polilèctica, amb una interessant capacitat recol·lectora en infinitat de plantes, d’aquí la seva importància com a ramaderia productora de mel i pol·len.

Foto: Esteve Miràngels

Més

ABELLES I DINOSAURES

Els primers dinosaures tenen una antiguitat d’uns 245 milions d’anys i les abelles d’uns 100 milions d’anys. Aquest fet ens parla d’una convivència aproximada de 35 milions d’anys fins que un asteroide va extingir els majestuosos rèptils ara fa 65 milions d’anys.

Yes, and in fact they shared the planet for millions of years before a mass extinction wiped out dinosaurs, but spared bees and many other living things.

How do we know that bees were around when dinosaurs still roamed the Earth? The main evidence comes from fossils – the mineralized remains of long-dead organisms. 

A lot has to go right for a dead creature to become a fossil. It has to be quickly covered by sediment before a scavenger has a chance to eat it – and the sediment has to be just right to preserve the details of its body. Then, millions of years later, that same sediment, now rock, has to become exposed through erosion so that people can find it and study it. When things go right, even a single fossil specimen can reveal a great deal.

Extinct animal species, known only from fossils, often look very different from creatures alive today. But scientists can almost always identify which branch of the tree of life they belong to, and thereby identify how they are related. The dinosaurs – T. rex, Velociraptor, Triceratops and the rest – seem almost fantastically weird, but their fossilized skeletons enable us to recognize them as reptiles.

The same is true for insects. Scientists can identify something as a bee by its distinctive features, such as the structure of its antennae, the shapes of its major body parts, and the pattern of veins in its wings. 

Using these features, scientists have identified fossils of dozens of species of extinct bees. Some look like modern bees; others look quite different but are still recognizable as bees. 

The oldest fossil bees look a lot like wasps. In fact, bees are thought to be a branch of the wasp family tree that evolved a vegetarian lifestyle, getting food from flowers instead of eating other insects. 

The most exquisitely preserved fossil bees have been found in amber, which is fossilized plant sap. Perhaps these bees became trapped in sap while trying to collect it for constructing their nests – something many bees do today.

But how do we know how old any of these fossils are? It turns out the rocks that encase them have a built-in clock that reveals their age. The most common “radiometric clock” relies upon the decay of uranium into lead. 

By knowing how much uranium and lead were present when the mineral rock was formed, how much is present now, and how fast this decay happens, we can reliably estimate the age of many ancient rocks, which tells us how long ago fossilized organisms lived.

The earliest dinosaurs appeared on earth around 245 million years ago, and dinosaurs were last seen when an asteroid hit the earth around 65 million years ago. The oldest fossil bees date from about 100 million years ago, which means bees and dinosaurs lived together for at least 35 million years, and possibly much longer.

Did a dinosaur ever get stung chomping into a plant where bees were nesting or collecting nectar and pollen? We can’t know for sure, but fossils tell us it is very possible.

theconversation.com 

 

Més

ANCESTRES VÈSPIDS

Les abelles són descendents de les vespes, uns insectes que abandonaren la depredació per dedicar-se a la recol·lecció del nèctar i pol·len de les flors.

 

Més

ABEJA CON POLEN DE 100 MILLONES DE AÑOS

Un investigador de la Universidad Estatal de Oregón, George Poinar Jr.ha descubierto una abeja hembra que se quedó atrapada en la resina de un árbol y que se conservó en ámbar. Este fósil del Cretácico medio de Myanmar representa el primer registro de una primitiva abeja con polen de 100 millones de años.

Este descubrimiento supone además el primer registro de los parásitos del escarabajo, que siguen apareciendo en las abejas modernas de hoy. Los hallazgos han sido publicados en BioOne Complete y arrojan nueva luz sobre los primeros días de las abejas, un componente clave en la historia evolutiva y la diversificación de las plantas con flores.

Poinar es profesor emérito en la Facultad de Ciencias de la OSU y experto internacional en el uso de formas de vida de plantas y animales conservadas en ámbar. Ha clasificado el nuevo hallazgo como Discoscapa apicula, en la familia Discoscapidae.

https://www.kissfm.es

Més

TROBEN UNA ABELLA FOSSILITZADA FA 100 MILIONS D'ANYS QUE JA TRANSPORTAVA POL·LEN

És el registre més antic d'un himenòpter primitiu que s'alimentés de plantes amb flor, un grup que va aparèixer fa 140 milions d'anys

Fa cent milions d'anys, uns escarabats paràsits, enfilats en una abella primitiva, van fer que aquesta cometés un error en el seu vol quan tornava de recol·lectar pol·len i quedés enganxada a la resina d'un arbre. Tant l'abella com els seus paràsits van morir i van ser preservats en ambre, d'una manera molt semblant als mosquits emprats al llibre 'Jurassic Park'de Michael Crichton, i a la pel·lícula homònima de Steven Spielberg, per recuperar l'ADN dels dinosaures. Recentment, l'abella, amb els seus paràsits, va ser descoberta i identificada per un investigador de la Universitat Estatal d'Oregon, George Poinar Jr., que en un article a la revista 'BioOne Complete'la col·loca com a membre d'una família, un genus i una espècie desconegudes fins ara.

Aquesta abella fòssil de mitjans del període Cretaci, descoberta a Myanmar, ésl'exemple més antic d'una abella primitiva amb pol·len i també de l'existència d'aquests escarabats paràsits, que a dia d'avui continuen afectant les abelles. De fet, la troballa aporta molta informació sobre els primers temps de l'existència de les abelles i de l'evolució que han patit fins ara, així com també de la diversificació de les plantes amb flor, que van aparèixer fa només 140 milions d'anys. Els pol·linitzadors ajuden a la reproducció d'aquestes plantes i són claus en el manteniment de la biodiversitat de gairebé tots els ecosistemes del món. D'entre ells, les abelles són els més coneguts perquè són presents gairebé a tot arreu i en grans quantitats. Tot i que no se sap gaire cosa de com van evolucionar, se sap que provenen d'un tipus de vespes carnívores.

L'abella trobada en ambre té algunes característiques en comú amb les abelles modernes però continua tenint trets físics que la relacionen clarament amb les vespes apoides, de manera que és perfecta com a estadi intermig que ens permet veure com es va produir l'evolució, especialment pel que fa a passar d'alimentar-se d'altres insectes a fer-ho de pol·len d'unes flors que havien aparegut feia relativament poc. En el cas d'aquesta abella, el pol·len descobert a les seves potes mostra que havia visitat una o més flors, com també ho demostren les larves d'escarabat, que normalment creixen a les flors esperant l'arribada d'una abella que les dugui al seu niu, on s'alimentaran de les seves provisions i les seves larves.

https://elmon.cat

Més

SABIES QUE...

Sabies que les abelles són descendents de les vespes? Després de parlar repetidament del mal ocasionat per la vespa asiàtica, no cal oblidar que les nostres estimades abelles són una branca evolutiva de les vespes. Curiós!

foto: todayifoundout.com

Més

L'EVOLUCIÓ DE LES COLÒNIES

Darwin explica l'evolució de les espècies a partir de les mutacions beneficioses i la selecció natural. La idea principal es basa en la supervivència dels més forts. Des de sempre els científics es preguntaven com podien aplicar aquests principis a l'evolució de les colònies d'abelles... i aquí en teniu un primer tastet

Enllaç amb io9.gizmodo.com

Més

ORIGEN DE LAS ABEJAS

Las abejas son esencialmente avispas que abandonaron la depredación a favor del proveer la colonia de miel y polen. Estas avispas eran capaces de ingerir néctar y recoger polen y fue hace aproximadamente unos 100 millones de años cuando comenzaron a bifurcarse de las verdaderas avispas predadoras.

 

El primer fósil en el que se aprecian estructuras propias de la recolección de polen y de su transporte al nido está datado en unos 40 millones de años, siendo la ancha pata trasera y los pelos plumosos las dos estructuras más características de estos predecesores de las abejas.

 

Existen evidencias de que todas las abejas pertenecen a la super-familia Apoidea. El numero total de especies vivientes en este grupo es de alrededor de 20.000 divididos en 700 géneros y 10 ó 11 familias. Ningún otro grupo de Himenópteros con aguijón tiene esta diversidad de especies. 

 

En base a las similitudes morfológicas, se cree que las abejas melíferas evolucionaron de avispas de la super-familia Sfecoidea. Las `primeras abejas aparentan haber surgido en el paleocontinente Gondwana. La diferencia de los Sfecoides parece haber ocurrido en la parte alta del Cretáceo, época del aparecimiento de las plantas angiospermas. El comportamiento social se desarrollo durante el Terciario de la época Cenozoica. Las abejas melíferas evolucionaron en el Viejo Mundo para el Oligoceno de la época Cuaternaria y con mucha probabilidad llegaron al eu-socialismo antes de finalizar dicha época.
 

Tanto la aparición como la progresiva evolución de todos los grupos de abejas recolectoras de polen y néctar va ligada estrechamente a la aparición de las plantas con flores sobre la Tierra y a su progresión hasta constituirse en la vegetación dominante del planeta. Así se entiende que las abejas tengan aptitudes especiales para reconocer los olores, formas y colores de las flores y que éstas ofrezcan recompensas en forma de néctar y polen.

Fuente: UNAD

Més

L'ORIGEN DE LES ABELLES

Un dels indicis més antics de l'existència d'algun tipus d'abella, pertany al Cretaci Inferior, al voltant de fa 130 a 100 milions d'anys, a Sibèria, on s'han trobat restes de pol∙len de coníferes al tracte digestiu d'himenòpters fossilitzats, la qual cosa a més constata que llavors ja existia certa relació de dependència entre els insectes i les espècies vegetals.

No és gens fàcil concretar amb exactitud quan van aparèixer les abelles al nostre planeta. L'ambre, resina fòssil transparent de color groc, procedent de les coníferes del Terciari, ha conservat algunes restes, a varis llocs del món, que han permès situar algunes espècies d'abelles primitives, en fa uns 80 milions d'anys segons publicà Butler.

Segons aquest autor, sembla que l'abella evolucionà a partir d'alguna vespa solitària al sur del continent d'Àsia. Aquesta vespa, s'organitzà en colònies per tal de sobreviure a condicions ambientals difícils. Amb el pas del temps, aquestes societats d'abelles s'estendrien als altres continents.

A Rubielos de Mora (Terol) i a Ribesalbes (Castelló), s'ha trobat ambre procedent del Miocé, de fa uns 20 milions d'anys, amb himenòpters com la raça d'abella Apis aquisextana, espècie que també s'ha identificat a alguns indrets de França en els fòssils que allí han aparegut. La conclusió a la qual arriben diferents historiadors és que les abelles organitzades ja en eixams, viuen a la Terra des de 600.000 anys enrere, molt abans d'aparèixer l'espècie humana, calculada en 130.000 anys, però el més probable és que els homínids de fa 3 o 4 milions d'anys ja aprofitaven la mel en la seva alimentació.

Autors: Miguel Blanes

Foto: creaseymahannaturepreserve.org

Més

UN POC D'HISTÒRIA NATURAL

Institut Valencià d'Investigacions Agràries

El procés evolutiu que ens porta a les abelles de mel té un clar paral·lelisme amb el que va desembocar en l’aparició i difusió per la Terra de les plantes amb flors. Fa uns 100 milions d’anys, certes vespes, semblants als esfècids actuals, començaren a diferenciar-se per aprofitar una nova i creixent font d’aliments, el nèctar i el pol·len que oferien les plantes angiospermes. Aquestes vespes adaptaren el seu aparell bucal per xuclar el nèctar de les flors, el seu cos es va cobrir de pèls plomosos per recollir els grans de pol·len i les potes posteriors es feren progressivament més amples per poder portar-ne cada volta més al niu. Aquest procés esdevingué un cas especial de coevolució: Les plantes produïen més llavors amb la pol·linització dels insectes i intentaven atraure’ls amb la recompensa dels aliments oferts per les seues flors. Seguint el fil evolutiu dels grups més gregaris, apareixen les primeres abelles, que es podrien incloure dins del gènere actual Apis, ara fa uns 35-40 milions d’anys.

Més

LAS ABEJAS QUE SE EXTINGUIERON JUNTO A LOS DINOSAURIOS

BBCmundo.com

Estudios anteriores habían sugerido una gran extinción de plantas con flores durante la extinción masiva del Cretácico Terciario, hace 66 millones de años. Una extinción masiva de abejas ocurrió al mismo tiempo en que desaparecieron los dinosaurios, según revela un nuevo estudio científico. Estos grandes animales prehistóricos se extinguieron, casi con certeza, a causa del impacto en la Tierra de un meteorito o un cometa. 

Pero este suceso fue selectivo, y afectó a algunos grupos de animales más que a otros. Para su estudio, cuyos resultados publica la revista Plos One, los investigadores utilizaron fósiles y realizaron análisis de ADN para demostrar que un grupo de abejas sufrió un serio declive al tiempo de esta colisión. Los científicos estudiaron abejas pertenecientes a la subfamilia conocida como Xylocopinae, que incluye a los abejorros carpinteros.

Més

UN POCO DE HISTORIA NATURAL

El proceso evolutivo que nos lleva a las abejas de miel tiene un claro paralelismo con el que desembocó en la aparición y difusión por la Tierra de las plantas con flores. Hace unos 100 millones de años, ciertas avispas, parecidas a los esfécidos actuales, comenzaron a diferenciarse para aprovechar una nueva y creciente fuente de alimentos, el néctar y el polen que ofrecían las plantas angiospermas. Estas avispas adaptaron su aparato bucal para chupar el néctar de las flores, su cuerpo se cubrió de pelos plumosos para recoger los granos de polen y las patas posteriores se hicieron progresivamente más amplias para poder llevarse cada vez más polen al nido. Este proceso se convirtió en un caso especial de coevolución: las plantas producían más semillas con la polinización de los insectos e intentaban atraerlos con la recompensa de los alimentos ofrecidos por sus flores. Siguiendo el hilo evolutivo de los grupos más gregarios, aparecieron las primeras abejas, que se podrían incluir dentro del género actual Apis, ahora hace unos 35-40 millones de años.

Més

ORÍGENS EVOLUTIUS D'Apis mellifica iberiensis

L’Apis mellifica, té una àrea de distribució natural que s’expandeix per Europa, Àfrica i l’Orient Mitjà, tot i que, degut a les activitats apícoles, s’ha estès per tot el món. El llinatge M (branca genètica del Mediterrani), segons descriu Ruttner, inclou dues subespècies: Apis mellifica mellifica i Apis mellifica iberiensis.

D’una banda, l’Apis mellifica mellifica es distribueix pel nord dels Pirineus i dels Alps, recorrent tot Europa fins als Urals, per l’oest, i fins al sud de Suècia pel nord; així com per l’illa de Còrsega, Gran Bretanya i Irlanda. Aquesta raça s’ha adaptat per a sobreviure a climes severs, per això presenta una mida més gran i una major pilositat que les espècies de zones càlides. D’altra banda, l’Apis mellifica iberica es distribueix per tota la Península Ibèrica. És un abella amb gran vigorositat  que presenta una coloració molt fosca, accentuada per la poca pilositat. 

Més

ORIGEN I SUBCLASSIFICACIÓ D'Apis mellifica

El llinatge o línea evolutiva de l’Apis mellifica va aparèixer fa més de 6 milions d’anys a l’Àsia. Després de la seva diversificació es consolida de forma natural a l’Àfrica, Europa i l’Orient Mitjà i, mitjançant la seva introducció antròpica, a altres parts del món.

Hi ha diferents subespècies o, també àmpliament anomenades, races d’Apis mellifica, les quals es van diversificar fa més d’1 milió d’anys, aprofitant, es creu, els intervals de períodes càlids entre glaciacions. Les diferents races presenten característiques i comportaments diferents, sobretot, depenent de les condicions climàtiques a les que s’han adaptat. 

Més

ORIGEN EVOLUTIU DE LES ABELLES

 Cornell University

El descobriment d'una abella de 100 milions d'anys d'edat incrustada dins d'un roca d'ambre situa l'origen de l'abella 35 milions d'anys més enllà del que es creia, segons Bryan Danforth professor associat d'entomologia de la Universitat d'Oregon.

L'article de la revista Science ens explica que els investigadors es pensaven que les abelles van aparèixer per primera vegada al voltant de 65 milions d'anys enrera, però el registre fòssil obtingut proporciona evidències d'un encestre més remot, una abella amb trets de vespa, fet que suggereix un vincle evolutiu entre vespes i abelles.

Les diferents línies d'investigació no es posen d'acord en els llinatges dels diferents tipus d'abelles, i sobretot del seu origen geogràfic, doncs existeixen versions que parlen d'un origen asiàtic i autralià de les abelles, en canvi Danforth apostaria per un origen africà, essent les abelles tan antigues com les plantes amb flors, fet que ajudaria a explicar la diversificació evolutiva conjunta d'abelles i plantes.

Article de Science Daily

Més

RACES D'Apis mellifica

wikimedia.org

Apis mellifica o Apis mellifera és l'espècie que treballen els apicultors, tot i que presenti diferents varietats segon l'àrea geogràfica que li ha tocat viure. L'abella de la mel s'ha hagut d'adaptar a les diferents regions climàtiques d'Europa i d'Àsia Oriental, adaptació evolutiva que ha donat lloc a les diferents races o subespècies d'Apis mellifica. 

La selecció natural és un conjunt de mecanismes que imposa la naturalesa als diferents éssers vius que viuen en un ecosistema, una selecció que en cap cas ha estat dirigida per l'home, i on l'abella resultant és la més ben adaptada a la flora, clima, malalties... de l'àrea geogràfica en qüestió.

Més

LES ABELLES FÒSSILS

Avui dia podem estudiar els primers insectes que van aparèixer a la Terra ara fa uns 300 milions d’anys gràcies a les troballes fòssils. Un dels fòssils més freqüents són les roques d’ambre que inclouen en el seu interior algun insecte. 

Continua l'article d'en Joanma Llorens

Més