La lluita contra la Vespa velutina cal que combini sempre dos elements: per una banda els xarops i per l'altra els protectors de trescadors. Pel que fa als xarops, la barreja de suc de nabius i cervesa negra sembla ser la millor de totes. Per altra banda, els protectors buscaran donar espai de vol a les abelles, evitant així el col·lapse del trescador i la inactivitat de les recol·lectores.
Les abelles solitàries elaboren caus en estrats argilosos. Aquests nius de fondària escassa, tenen una cambra en el seu tram final, on es dipositaran un o pocs ous a fi de perseverar en la continuïtat de l’espècie. Realitzada la posta i assegurada la seva alimentació post-eclosió, els orificis seran bloquejats amb una mica de fang premsat.
Ja han passat masses anys des de la darrera entrada en aquest bloc, ... una travessa del desert massa llarga i plena de despropòsits i masses desenganys.
És per això, que a partir d'avui m'hi poso amb la ferma voluntat de reactivar aquesta associació, reconvertir-la en quelcom diferent, lligat sempre al nostre amor infinit cap a les abelles. Deixem, doncs, de banda, la pretensió de ser una associació més, i enfoquem el futur amb la voluntat de construir ponts i fomentar la divulgació.
Ara veurem com està el pati...
Esteve - Antic veterinari de l'Assoc. Col·lectiu Abellaires
Els borinots, bagots, bagarros, bufaforats… i tots els noms del món (Bombus terricola) ... un meravellós insecte, de cos pilós, capaç de treballar incansablement tot i el fred que fa en un dia com avui. Increïbles i necessaris, doncs la seva tasca pol·linitzadora és insubstituïble. Sovint quan els observo, no puc resistir la temptació d’acaronar-los i gaudir per uns instants del seu exquisit pelatge. Ells, nobles i determinats, mai buscaran la confrontació, canviant de flor en un sorollós vol.
La síndrome del desabellament (Colony Collapse Disorder) és una alteració sanitària que està posant en perill la viabilitat de les abelles. Alguns científics parlen d’un procés infecciós, altres d’un fenomen lligats al canvi climàtic, alguns d’una deficient nutrició, i encara d’altres acusen del procés als pesticides. Al final, sigui el que sigui, les abelles es moren i tot plegat fa pensar en un conglomerat multifactorial que està alterant la sort d’aquests insectes. Les abelles són bioindicadors, molts sensibles a qualsevol canvi, sigui químic, físic o biològic. Tremolem!
L’arribada de l’hivern implica sempre una menor activitat de les abelles mel·líferes, tot gaudint del refugi i reserves de les bresques dins del rusc. Per contra, les abelles solitàries aprofiten qualsevol ullada de sol per treballar, incansables en les poques flors que trobem en l’estació freda, cirerer d’arboç, nesprer, espígols i romanís arrecerats... i qualsevol petita font de nèctar que els pugui satisfer la seva famolenca curiositat. De cos pilós, un abric imprescindible en els dies més curts de l’any.
El pròpolis és l’or de les abelles, un producte antisèptic obtingut a partir de la transformació de les resines dels arbres. Lògicament, de la mateixa manera que no hi ha dues mels iguals, tampoc trobarem dos pròpolis idèntics. Cada col·lectiu d’abelles fabrica la seva pròpia barreja de resines, una formulació màgica que depèn de la qualitat de biodiversitat present en un indret però també de la memòria genètica d’aquest meravellós insecte.
Estudis edafològics certifiquen que els sòls dels camps de conreus intensius estan massa plens de pesticides. Cal recordar que no totes les abelles viuen en ruscos, i que les abelles solitàries, les grans pol·linitzadores d’aquests conreus sovint fan els seus nius en el terra, i per tant serien les grans damnificades d’aquests nivells elevats de productes neurotòxics. Un drama!
Pollinating bees may be exposed to lethal levels of neonics in soil on southern Ontario farms: study
New research suggests ground-nesting bees may be exposed to lethal levels of pervasive insecticides found in soil on farms across southern Ontario.
University of Guelph environmental sciences professor Nigel Raine and PhD student Susan Chan examined the hoary squash bee that feeds on the nectar and pollen of squash, pumpkin, gourds and melon, and is a crucial pollinator for those crops.
They estimated 36 per cent of the bee population studied encountered lethal doses of one major neonicotinoid – clothianidin – in the soil at 18 commercial squash fields in a region stretching from Peterborough, Ont., to the tip of southwestern Ontario.
Els científics han descobert que les abelles poden utilitzar la seva llengua de dues maneres diferents depenent de la viscositat del nèctar. Quan les pluviometria és escassa les plantes generen un nèctar molt concentrat de sucres i les abelles utilitzen la seva llengua com si fos una cullera, tal i com ho fa un gos o un gat. En canvi, quan els nèctars són molt líquids, escullen l’estratègia de la succió.
For a century, scientists have known how honeybees drink nectar. They lap it up.
They don’t lap like cats or dogs, videos of whose mesmerising drinking habits have been one of the great rewards of high speed video. But they do dip their hairy tongues rapidly in and out of syrupy nectar to draw it up into their mouth. For the last century or so, scientists have been convinced that this is the only way they drink nectar.
Scientists have now discovered bees can also suck nectar, which is more efficient when the sugar content is lower and the nectar is less viscous. A high speed video of bees drinking a nectar substitute in a lab shows that not only do honeybees have this unexpected ability, they can go back and forth from one drinking mode to another.
Jianing Wu, an engineering and biophysics specialist, at Sun Yat-sen University in Guangzhou, China, and the senior researcher on the experiment, said that while honeybees excel at feeding on highly concentrated nectar, “we find that they can also flexibly switch the feeding strategy from lapping to suction”. He and his colleagues reported the results on Wednesday in the journal Biology Letters.
David Hu, a professor at the Georgia Institute of Technology, who supervised some of Mr Wu’s earlier research but was not involved in this experiment, said: “We thought that insects’ mouths were like tools in your kitchen drawer (straw, fork, spoon), with single uses.”
Alejandro Rico-Guevara, who runs the Behavioural Ecophysics Lab at the University of Washington, Seattle, and studies nectar feeding in birds, also worked on the project. He said this flexibility in nectar-drinking behaviour means that although bees prefer the more syrupy nectars, they can efficiently feed from flowers whose nectar is more watery. “This has implications at many different scales, from pollination, for our food, all the way to the role they have in natural ecosystems,” he said.
The Independent would like to keep you informed about offers, events and updates by email, please tick the box if you would like to be contacted
Read our full mailing list consent terms here
What Mr Rico-Guevara found most interesting was that the bees are so sensitive to the viscosity of the nectar that “they switch at the exact point you would expect, to get the best reward for the energy invested”.
The honeybee tongue is adapted perfectly to lapping syrupy nectars. Once the tongue is dipped into thick nectars, Mr Wu explained, “approximately 10,000 bristles covering the tongue erect simultaneously at a certain angle for trapping the nectar”. The bee then pulls its tongue back into its proboscis, which is really a part of its mouth, and a pumping mechanism in the head sucks the nectar off the tongue.
When the viscosity changes so that the nectar is less thick, the bees let their tongues stay in the nectar and suck it up into their mouths, apparently using the same pumping mechanism.
Mr Hu said: “The result makes perfect sense because honeybees are already known as generalists.” They are not limited to feeding on only one type of flower like some other species of bee.
The bees have been flexible all along. It was the scientists who were stuck on one idea.
Abella solitària (Halictus scabiosae) damunt d’una flor de card marià. Tothom coneix l’abella de la mel (Apis mellifica), però només és una de les 20.000 espècies que podrem trobar a la biosfera. D’aquestes, les tres quartes parts són solitàries, o sigui viuen en parella, fugint de les societats matriarcals que trobem en els ruscs o arnes.
Els primers dinosaures tenen una antiguitat d’uns 245 milions d’anys i les abelles d’uns 100 milions d’anys. Aquest fet ens parla d’una convivència aproximada de 35 milions d’anys fins que un asteroide va extingir els majestuosos rèptils ara fa 65 milions d’anys.
Yes, and in fact they shared the planet for millions of years before a mass extinction wiped out dinosaurs, but spared bees and many other living things.
How do we know that bees were around when dinosaurs still roamed the Earth? The main evidence comes from fossils – the mineralized remains of long-dead organisms.
A lot has to go right for a dead creature to become a fossil. It has to be quickly covered by sediment before a scavenger has a chance to eat it – and the sediment has to be just right to preserve the details of its body. Then, millions of years later, that same sediment, now rock, has to become exposed through erosion so that people can find it and study it. When things go right, even a single fossil specimen can reveal a great deal.
Extinct animal species, known only from fossils, often look very different from creatures alive today. But scientists can almost always identify which branch of the tree of life they belong to, and thereby identify how they are related. The dinosaurs – T. rex, Velociraptor, Triceratops and the rest – seem almost fantastically weird, but their fossilized skeletons enable us to recognize them as reptiles.
The same is true for insects. Scientists can identify something as a bee by its distinctive features, such as the structure of its antennae, the shapes of its major body parts, and the pattern of veins in its wings.
Using these features, scientists have identified fossils of dozens of species of extinct bees. Some look like modern bees; others look quite different but are still recognizable as bees.
The oldest fossil bees look a lot like wasps. In fact, bees are thought to be a branch of the wasp family tree that evolved a vegetarian lifestyle, getting food from flowers instead of eating other insects.
The most exquisitely preserved fossil bees have been found in amber, which is fossilized plant sap. Perhaps these bees became trapped in sap while trying to collect it for constructing their nests – something many bees do today.
But how do we know how old any of these fossils are? It turns out the rocks that encase them have a built-in clock that reveals their age. The most common “radiometric clock” relies upon the decay of uranium into lead.
By knowing how much uranium and lead were present when the mineral rock was formed, how much is present now, and how fast this decay happens, we can reliably estimate the age of many ancient rocks, which tells us how long ago fossilized organisms lived.
The earliest dinosaurs appeared on earth around 245 million years ago, and dinosaurs were last seen when an asteroid hit the earth around 65 million years ago. The oldest fossil bees date from about 100 million years ago, which means bees and dinosaurs lived together for at least 35 million years, and possibly much longer.
Did a dinosaur ever get stung chomping into a plant where bees were nesting or collecting nectar and pollen? We can’t know for sure, but fossils tell us it is very possible.
Passen els mesos, les estacions i els anys... i ningú es preocupa de l’estat sanitari de les nostres abelles. Vivim en un país sense rumb, sense un programa sanitari modern i un sector apícola poc fiable i de nul criteri ètic. Les abelles es moren, la vespa asiàtica ens atonyina, la varroa persisteix... i ningú diu res? Hom pensa que alguna cosa no estem fent bé... però aquells fenicis que mercadegen amb mel la situació actual ja els hi va bé. Quina pena!
No totes les abelles tenen el mateix caràcter, existint diversitat de comportaments, des del més atrevit fins al més conservador. L’estudi va utilitzar poblacions d’abelles, i amb marcatges toràcics van poder valorar com en la gran explosió demogràfica apareixien escamots d’abelles especialment curioses. Aquestes exploradores serien molt interessants en processos d’eixamenada, quan la recerca d’una nova llar i de noves fonts d’aliment són qüestió de vida o mort.
When you try to pick a restaurant with a group of friends, how do you decide? Your curious friend wants to try the new place, while your focused friend wants to go to the old faithful. One friend is insistent, while the other is more quiet. Ultimately, the focused vocal friend convinces the group by saying, “I am telling you, this is the best place. It’s a sure thing – we gotta go!”
Just like people, honey bees vary in how they seek out food and communicate where to go. As a biologist, I study collective behavior, especially how groups make decisions. My colleagues and I have discovered some individual bees are seemingly born with a predetermined foraging style – they can be either focused foragers or curious foragers. Having different approaches to collecting food turns out to be advantageous for large colonies that rely on a changing food landscape.
Explorers and exploiters
As animals collect food, they must balance exploring for new food with exploiting already known food sources. Individual animals have to do one or the other, switching between exploring or exploiting. In collectives, like honey bee colonies, foragers can split the work and do both at the same time.
As honey bees forage for nectar and pollen, they learn a lot of information about the flowers they visit, such as their smells, colors and locations. Some bees become extremely focused on information associated with food, ignoring any new information – similar to selective attention in humans. Conversely, other bees exhibit a learning behavior marked by curiosity. They are interested in learning about new food sources, not just familiar ones.
True to type
My colleagues and I became interested in how bee colonies manage and act on these two types of information. To answer this question, we first figured out how to breed curious bees and focused bees.
We tested female queens and male drones to see if they were curious or focused, and then used artificial insemination to breed a curious queen with a curious drone, and a focused queen with a focused drone. Typically queens mate with 12 to 15 different drones and create genetically diverse workers, so using a single drone helped keep workers genetically uniform.
A bowl filled with several hundred bees, all marked with a blue dot on the thorax.
One-day-old curious bees marked blue. Sebastian Scofield, CC BY-SA
Once we had populations of genetically curious and focused bees, we had to verify they would not be influenced by their social environment. We did this by placing bees in colonies of either their own learning type or one with an assortment of learning types. (We kept track of who was who by marking them with paint on their thorax as soon as they were born.) Sure enough, regardless of the social group the bees experienced, they exhibited the same learning behavior we observed in their parents.
Familiar food versus novel food
Next, we created colonies of all focused bees, all curious bees or a 50/50 mix of focused and curious bees – then watched how they foraged.
We gave them a choice between two food locations: a familiar, reliable food location that stayed in the same spot for four days or a new food location that changed odor, color and location every day. Both locations contained the same quality and quantity of food. We marked bees on their abdomens as they visited the feeders so we knew which ones they had been to and which ones they were revisiting.
Five bees perched on the edge of a red feeder, sipping nectar.
Researchers marked the bees visiting this feeder with yellow. Chelsea Cook, CC BY-SA
We discovered the focused colony quickly found the familiar food location and exploited that eatery all week, rarely visiting the novel food option.
The curious colony, as expected, visited the novel and the familiar food locations equally, showing no preference.
Interestingly, the 50/50 mixed colony ended up acting more like the focused colony, using the familiar feeder and paying little attention to the novel feeders. We observed the curious bees in the mixed colony shifted their selected behavior by visiting the familiar feeder more than the novel one. Why?
The bee in the middle communicates the location of food using the waggle dance.
Dancing up a storm
When honey bees find a good source of food, they use the waggle dance to direct their nest mates. This dance communicates the distance to and direction of a nutritious meal, as well as its perceived quality. When we looked at waggle dance behavior in the 50/50 colony, we saw the focused bees were dancing more intensely – performing 0.59 turns per second, significantly faster than the curious bees’ 0.52 turns per second. Just like your vocal, excited friend, the focused bees attracted more followers, so more bees were recruited to the familiar, reliable feeder.
Because curious bees are interested in everything, including new information about possible food locations, they are perfect listeners and are easily convinced to visit the chosen feeder of their enthusiastic nest mates.
Our future work will investigate how these foraging dynamics work in a changing food landscape – one where food runs out. If a source is depleted, will the focused bees turn their attention to the curious bees, who already know where other foraging locations are?
This research suggests successful societies make better decisions when members, by virtue of their innate learning styles, collect and communicate a diversity of information – whether they are bees looking for nectar or friends trying to decide on a restaurant. Diversity of learning behavior in individuals may help social groups adapt to shifting global environments.
Les abelles són grans fans del cànem i un estudi recent va trobar que, com més altes són les plantes de cànem, més abelles hi acudeixen. El nova cerca, dirigit per investigadors de la Universitat de Cornell i publicat el mes passat a la revista Entomologia ambiental, demostra que els humans no són els únics aficionats al cànem. Els resultats també reforcen a estudi publicat l’any passat a la Colorado State University que va descobrir el mateix.
L'estudi demostra que les abelles són molt atretes pel cànnabis a causa de les abundants reserves de pol·len de la planta, i podria preparar el camí perquè els científics trobin noves maneres de donar suport a les seves poblacions en dificultats i a les de flors.
L'estudi també va trobar que amb el pas del temps cada vegada més abelles van visitar les parcel·les de cànem amb més freqüència. Com en els éssers humans, gairebé sembla el boca-orella, les abelles es donen consells.
Els investigadors també van trobar que el cultiu de cànem amb múltiples aplicacions pot suportar fins a 16 varietats diferents d'abelles que al nord-est dels Estats Units.
Els resultats poden semblar estranys ja que el cànnabis no produeix el nèctar dolç que produeixen altres varietats de flors típiques per atraure els insectes. La flor del cànem tampoc no té els colors vibrants que atreuen els insectes. No obstant això, el pol·len produït per les flors masculines és molt atractiu per a les 16 subespècies d'abelles de l'estudi per motius que encara es desconeixen.
Les flors femenines, de les que els éssers humans adoren fumar pels seus efectes intoxicants i calmants, són bàsicament ignorades per les abelles perquè aquestes plantes no secreten nèctar, considerat no melós i no pol·linitzador.
L’autor de l’estudi va escriure:
« La ràpida expansió de la producció de cànem als Estats Units ... pot tenir importants implicacions per a la dinàmica de pol·linització de tot l’ecosistema.
Com a cultiu de finals de temporada que floreix durant un període d’escassetat floral estacional, el cànem pot tenir un potencial particularment elevat per millorar les poblacions de pol·linitzadors i els serveis de pol·linització posteriors per als cultius l’any següent omplint els buits l’escassetat de recursos al final de la temporada. "
El que fa que els resultats siguin tan convincents és l’impacte crucial que podria tenir sobre les poblacions d’abelles que pateixen als Estats Units.
L’abella és potser un dels pol·linitzadors més importants de l’agricultura. Esteneu les cèl·lules sexuals masculines de les flors a les seves parelles femenines en un procés natural que és molt crucial per a la reproducció de les plantes.
Moltes cultures no existirien sense l’abella en el moment de la floració. El rendiment i la qualitat dels cultius es reduirien significativament sense la pol·linització de les abelles.
Cada any, els agricultors i productors americans continuen alimentant a més gent que utilitza menys terres. Produeixen una gran quantitat d’aliments nutritius i segurs. Les abelles són una part integral d’aquest modern èxit agrícola. S'estima que avui hi ha aproximadament 2,7 milions de colònies d'abelles als Estats Units, dos terços de les quals recorren el país cada any per pol·linitzar els cultius i produir mel i cera d'abelles. La indústria d’ametlles californianes requereix aproximadament 1,8 milions de colònies d’abelles melíferes per pol·linitzar adequadament prop d’un milió d’hectàrees d’horts d’ametllers portadors.
Quan les abelles recol·lecten pol·len i nèctar per a la seva supervivència, pol·linitzen cultius com pomes, nabius, melons i bròquil. Alguns cultius, especialment les cireres, depenen el 90% de la pol·linització de les abelles.
Segons l'Organització per a l'Agricultura i l'Alimentació de les Nacions Unides, els pol·linitzadors valen la pena 235 i 577 mil milions de dòlars al món a causa del seu paper fonamental en la producció de cultius mundials. Només als Estats Units, això significa que les abelles són responsables de la producció agrícola nacional de 20 milions de dòlars. Sense abelles, podem acomiadar-nos d’ametlles, nabius, melons, síndries i altres cultius.
Els autors de l'estudi van deixar clar que la combinació d'abelles i cànem no significa que la gent s'hagi de preocupar perquè el pol·len ric en cannabinoides s'introdueixi en les seves dietes i les abelles no comencin a produir-se. de mel enriquida amb tetrahidrocannabinol (THC), per molt agradable que sembli.
Així mateix, la presència de cannabinoides com el THC al pol·len de cànem "és és poc probable que afecti el desenvolupament de les abelles a causa de la pèrdua de receptors cannabinoides en els insectes. "
Així, tot i que sovint ens agrada centrar-nos en l’ús recreatiu o medicinal del cànnabis sativa L, en les seves formes comestibles, fumables i vaporitzants, aquesta nova investigació demostra que la planta pot ajudar la natura i l’agricultura de maneres increïbles. important.
Segons l’Agència de Protecció Ambiental EPA, els neonicotinoides són una classe d’insecticides que alteren el funcionament del sistema nerviós dels insectes, provocant la seva paràlisi i la mort. La mort indiscriminada i inespecífica dels insectes, sobretot els pol·linitzadors, responsables directes de la disminució d’abelles, borinots, papallones, escarabats...
Les abelles respiren a partir de petits orificis, els espiracles, localitzats en ambdós costats de cada anella o segment corporal. De fet, aquestes anelles, són un record morfològic de la seva etapa larval i dels seus ancestres vermiformes. Cada espiracle es comunica amb un conjunt de tràquees que proporcionaran oxigen a l’hemolimfa, o sigui la sang que circula lliurement per l’interior del cos. Durant l’etapa larval, l’aliment líquid de les abelles pot ofegar les larves, per tant els nius de cria cal manipular-los amb compte.
Prueba piloto en China para exterminar a especies invasoras como la 'Vespa velutina”
Diversas especies de avispas de origen asiático de gran tamaño están invadiendo en los últimos años algunas zonas habitadas en Europa y América del Norte.
El caso más conocido y extendido en España es el de la avispa asiática gigante de nombre científico Vespa velutina, cuya característica más preocupante -sin contar con el tamaño y las doloras picadas- es su capacidad de atrapar al vuelo y devorar a las abejas meliferas. La Vanguardia ha seguido este tema de forma constante en los últimos años, ver por ejemplo: La avispa asiática que se come a las abejas conquista el norte de España
En algunas zonas de Estados Unidos, la especie de avispa invasora conocida recientemente es incluso mayor: la Vespa mandarinia. Los primeros casos de esta llegada al continente americano desde China o Japón (no se ha podido concretar el origen) se situaron en el estado de Washington.
El primer gran éxito en el seguimiento de esta avispa invasora en Estados Unidos se concretó el pasado mes de octubre con la destrucción de un nido cerca de la ciudad de Blaine (en el condado de Whatcom). Ver más detalles de la operación en La Vanguardia.
Expertos de diversos países trabajan en el desarrollo de nuevos sistemas para combatir este tipo de invasiones. En algunos casos la fórmula más natural seria facilitar que otras especies autóctonas (de cada territorio afectado) hicieran frente a los insectos invasores, como en España puede ser el ave rapaz conocido como abejero europeo (Pernis apivorus) o incluso el oso pardo (ver más detalles de este caso en La Vanguardia).
En China, la organización conservacionista Blue Sky Rescue está poniendo a prueba ahora un singular -y quizás arriesgado- método para combatir a las avispas gigantes.
Aunque la Vespa velutina es endémica y muy habitual en diversas zonas de China, en algunas regiones este insecto también causa molestias y problemas a los vecinos y apicultores.
En un intento de controlar la expansión de esta especie en las zonas próximas a la ciudad de Chongqing, Blue Sky Rescue en colaboración con entidades vecinales ha experimentado la eficacia de un dron creado para ser utilizado como lanzallamas, con un alcance de unos siete metros de distancia de la llama.
En una operación que según medios de comunicación de China se llevó a cabo el pasado 7 de diciembre, los operadores de este dron (valorado en casi 10.000 euros) consiguieron destruir 11 nidos de avispas velutinas sitados en árboles, a una altura inalcanzable con otros medios mecánicos o escaleras.
Sistema potecialmente peligroso
La intervención ha sido difundida en redes sociales como un éxito, aunque sin duda debe ser considerada exclusivamente como una prueba piloto (ver uno de los vídeos de esta operación en la plataforma Neswsflare). Como se puede apreciar en las imágenes, las llamas lanzadas con ese dron suponen un riesgo para los árboles afectados y, por extensión, el bosque en el que se encuentran estos árboles.
El desarrollo de dornes lanzallamas es conocido desde hace dos años, de la mano de diversas firmas comerciales, sin contar con la más que probable existencia de modelos de origen y finalidad militar.
La plataforma especializada en drones Task@Purpose difundió en verano de 2019 un vídeo documental en el que se presentaban diversos modelos de drones lanzallamas.
El modelo TF-19 Wasp de la compañía Throwflame, en concreto, se utilizaba según este reportaje en labores de control de la vegetación -lucha activa contra incendios-, destrucción de materiales localizados en zonas inaccesibles por otros medios y también para calcinar -literlamente- nidos de avispas.
Els insectes són la Classe més gran d’Artròpodes, o sigui més del 80% dels animals de la biosfera, amb uns 350 milions d’anys d’antiguitat. Són animals amb 6 potes, 4 ales, 2 antenes i practiquen la metamorfosi. Són els grans dominadors del planeta, i ells continuaran existint un cop l’espècie humana s’autoextingeixi.
