JAUME ROURE, UN ABELLAIRE DELS NOSTRES

L’erudit gironí de les abelles i de l’or líquid

L’apicultor de Cassà Jaume Roure repassa una trajectòria de més de quaranta anys en aquesta activitat i de tota una vida dedicada a l’estudi d’aquests insectes i dels problemes que afronta el sector des de fa uns anys per culpa del canvi climàtic, la sequera i les malalties

Jaume Roure ha après el llenguatge de les abelles. Les entén. Les respecta. Les estima. Les coneix i, en definitiva, és un apicultor enamorat de la seva feina que ha dedicat quaranta anys de la seva vida a comprendre els complicats mecanismes que fan funcionar un rusc. Ara diu que està jubilat (té 71 anys), però continua tenint ruscos a la masia de Cassà de la Selva on viu perquè és incapaç de desprendre-se’n i de deixar de treballar. Sap que el moment arribarà, diu que «ja som vells i anirem trampejant com puguem», però encara té clients que li compren pots de mel, cera o pol·len i el brunzit de les seves abelles es pot sentir tothora.

Els seus inicis amb l’apicultura van ser quasi accidentals. No havia previst que la troballa d’un rusc natural a l’ermita de Santa Pel·laia de Cruïlles mentre caçava bolets acabaria essent la responsable de portar-li el plat a taula cada dia durant tants anys. Aquell dia es va proposar d’endur-se el rusc a casa: «em va venir una tonteria, vaig pensar que aquell eixam era molt maco i em va fascinar veure com volaven per sobre de les flors de grans llençols d’arboç». El propòsit no va acabar de complir-se, perquè transportar un rusc no és tasca fàcil, però aquella curiositat que li creixia al subconscient com una teia encesa ja no s’apagaria mai.

A partir d’aquell moment va anar trobant més eixams, que aconseguia col·locar en ruscos de suro. L’interès per aquells animalons ja havia quallat, i va dur-lo a iniciar un aprenentatge sobre aquest món que va durar 15 anys fins que no es va introduir de ple en l’apicultura professional. «El primer llibre que vaig llegir sobre apicultura el vaig anar a comprar a la llibreria de Can Viader de Sant Feliu de Guíxols i es deia Cría rentable de las abejas», recorda. En sap dir l’autor i tot: Adriana Bartolini.

Durant aquells inicis «era apicultor de cap de setmana», indica, somrient. Ell havia treballat en una empresa de suro i també de paleta, fins que un accident laboral va fer-li perdre quasi tots els dits de la mà dreta. «Vaig perdre molta mobilitat i vaig espantar-me: si m’ensorrava moralment la meva família aniria al darrere perquè depenia de mi, i vaig prometre’m a mi mateix que si no podia fer res més, em dedicaria a les abelles», explica Roure. La seva dedicació a partir de llavors, des de mitjans dels anys 90 fins a l’actualitat, ha estat absoluta. «Volia dedicar-m’hi professionalment un cop ho sabés tot de l’ofici». I així ho ha fet.

Sempre ha tingut entre 220 i 230 ruscos, una xifra molt modesta: «n’hi ha que en tenen més de 2.000», però ell tenia clar que volia fer bé les coses i això l’obligava a ser un petit productor. «Un apicultor sol que vulgui cuidar bé les abelles en pot controlar un màxim de 300, i això sense encantar-se gota», resol.

Té tot el que necessita repartit per la masia on viu des de fa dècades, i part de la maquinària se l’ha fet ell mateix per tal d’aconseguir els millors resultats. Es passeja ben tranquil entre les caixes plenes d’abelles; sap què ha de fer, i què no, per evitar picades.

La seva producció anual va ser d’entre 4.000 i 5.000 kilos de mel i venia fins a 8 varietats diferents d’aquest or líquid sota l’etiqueta «Mel del Gironès». No solia dur la mel a botigues, sinó que s’ha mogut sempre per fires artesanes i mercats municipals, com el de Sant Feliu de Guíxols, on ha tingut una parada durant 16 anys durant els caps de setmana.

Sempre s’ha guanyat clients gràcies al boca-orella. «El meu pare de petit em deia que has de tractar la gent com t’agradaria que et tractessin, i ho he intentat seguir sempre, perquè vendre un producte que no és de qualitat és posar-se pedres a la teulada».

Roure no en té cap dubte: l’abella és una espècie «imprescindible» per la continuïtat de la fauna i flora del planeta. «Permet la reproducció de plantes, aliments i animals, perpetua els ecosistemes... Té tanta o més importància de la que va tenir el cavall per les guerres», assegura. «La potència dels motors es mesura pels seus cavalls com a homenatge, però el segon aliat de l’home és l’abella». Tampoc se li escapa comentar els beneficis del seu consum: «el pol·len és un regulador intestinal molt bo, i de fet un rusc és com una petita farmàcia ambulant».

Un sector en perill

Després de tants anys observant i aprenent, ara sap dir de memòria l’any que la varroa, un àcar responsable de la desaparició de la població d’abelles al món, va introduir-se a Espanya (1985). Sap descriure amb detall les diferents tècniques de reproducció de les abelles, els cops per segon que baten les ales quan volen regular la seva temperatura (150) i parla amb preocupació dels problemes creixents que viu l’apicultura des de fa uns anys i que segons ell han fet l’ofici pràcticament inviable.

Espanya és un dels principals productors de mel del món. Però des de fa uns anys, un cúmul de circumstàncies que barregen les altes temperatures, les malalties i la sequera han fet que les produccions hagin anat caient cada vegada més. Els últims tres anys han sigut els pitjors que Roure recorda dels 40 anys que fa que s’hi dedica: «l’any passat vaig tenir un 75% de baixes, la producció ha caigut en picat i encara no m’ho acabo de creure», subscriu.

Un eixam viable ha de tenir entre 10.000 i 15.000 abelles. «Al principi tenia unes pèrdues d’un 8%, que era l’habitual, però és absolutament inviable mantenir un negoci amb unes pèrdues del 60 o del 70%», reflexiona. De fet, és una situació pràcticament idèntica a la que viu el sector a l’Estat: des de l’any 2018 els productors de mel acumulen pèrdues importants, aquell any van registrar 36.394 tones, mentre que van tancar el 2021 amb només 28.000 tones, segons un informe de Mercasa, l’empresa pública que gestiona els mercats majoristes del país. A Catalunya l’any passat es van produir menys de 200 tones d’aquest or líquid per culpa de la sequera i la caiguda de població als ruscos. I en conseqüència, el preu s’ha disparat. «Els preus són prohibitius», manifesta.

El clima és un dels problemes que més preocupen a l’apicultor. «Les abelles tenen una temperatura concreta que s’han d’autoregular, i els afecta tant la fred com la calor», explica. L’augment de les temperatures que hi ha hagut durant els últims anys repercuteix directament en els ruscos, perquè les abelles es reprodueixen menys, l’activitat baixa i els costa molt refrigerar l’espai. La sequera és un altre dels problemes: «si no plou bé les abelles no podran criar, elles necessiten produir per passar l’hivern carregades de mel».

«Aquesta sequera està essent desastrosa perquè s’estan morint molts arbres i les produccions han baixat pels canvis de cultius», assegura Roure. «Es fan massa monocultius i hi ha poca diversitat de flors», diu. A això se li ha d’afegir que el canvi climàtic ha «trastocat» les estacions i ara totes les espècies floreixen de cop al febrer: «ara no tinc més de tres varietats de mel, no es fa ni romaní ni bruc perquè les abelles si poden triar i no els agrada una flor no hi van», diu. «Són molt senyores».

Les malalties són la tercera pota que amenaça el sector: la varroa causa estralls als ruscos reduint les poblacions d’abelles: «es mengen els sucs de les cries i les maten, i si sobreviuen neixen esgarrades», diu. A més, és portadora de malalties.

La temuda vespa asiàtica també ha provocat el caos des que es va introduir a Espanya fa una dècada. S’alimenten dels sucs que tenen les abelles, les parteixen pel mig i donen la mel que tenen a l’abdomen a les seves larves. Però no només això. «Els encanta la fruita, i mengen de tot: llagostes, papallones... També són un problema per a l’agricultura», manté. Ell les mata a cops de raqueta de tenis. Aquest any, amb tot, encara no n’ha albirat cap, però guarda orgullós un niu de vespa asiàtica que anys enrere es va instal·lar en un arbre de la seva finca i que després de molts esforços va aconseguir «derrotar». Les vespes, immòbils, encara es poden observar pels forats de l’immens cau.

«En molta menys quantitat, té un verí similar al de la serp cobra», assegura Roure. «A mi m’han pessigat als dits i em van quedar blancs i freds durant una estona, però no em va fer res perquè m’han picat moltes abelles i tinc molts anticossos», diu Roure rient.

Entre una cosa i l’altra, fa un balanç pessimista: «la situació de l’apicultura és molt greu, és molt depriment i catastròfica, però s’ha de lluitar», assegura. «No vull deixar-les, no sé viure sense elles però ara em preocupen molt, potser acabaré morint amb elles, amb les botes posades», riu, i conclou: «Tenim molts fronts oberts, i al final et planteges deixar-ho i enviar-ho tot a fer punyetes, però jo soc tossut i continuo».

Diari de Girona