L'ABELLA GEGANT PERSISTEIX

 

L'abella gegant (Megachile pluto) és l'espècie d'abella més gran del món, pot créixer fins a quatre vegades la mida d'una abella mel·lífera, amb una envergadura de 64 mm (2,5 polzades). És un himenòpter increïblement rar, natiu d'un grup d'illes indonèsies i que es va témer que s'extingís ja fa gairebé 40 anys, fins que Bolt i els seus col·legues la van "redescobrir" el 2019.

El naturalista Alfred Russel Wallace, contemporani de Charles Darwin, va recollir la primera mostra coneguda de l'abella el 1858 mentre explorava Bacan, una de les illes Moluques del nord d'Indonèsia. Wallace va recollir una sola femella de l'espècie i la va assenyalar com "un insecte gran i negre semblant a una vespa, amb unes mandíbules immenses semblant a les d’un escarabat de cérvol".

Va passar més d'un segle abans que l'abella es tornés a veure viva, el 1981, quan l'entomòleg nord-americà Adam Messer les va observar en unes poques illes, no gaire lluny d'on Wallace les va descobrir per primera vegada. Però després, res. "Es pensava que probablement s'havia extingit perquè no s'havia vist, malgrat moltes cerques, i perquè moltes parts d'Indonèsia s'estan netejant per a la mineria i les plantacions d'oli de palma", diu Bolt.

El petit equip de Bolt va cercar ubicacions basant-se en informació local: "semblava que no tindríem bons resultats, però un dia de camí cap a casa vaig veure un niu per casualitat i el vaig estudiar amb els meus prismàtics. Vaig pujar a l'arbre i vaig fer servir la llanterna del meu telèfon per veure què hi havia al forat. Vaig veure que alguna cosa es movia i vaig saltar avall, amb por que fos una serp. Després de recuperar la respiració, vaig tornar a escalar i vaig dir a l'equip que el forat semblava humit i enganxós. També vaig veure una criatura en blanc i negre moure's a dins. Van concloure que es tractava d'una abella gegant".

Bolt va poder fotografiar l'abella gegant de Wallace viva a la natura per primera vegada. "L'insecte viu era molt més impressionant que l'exemplar conservat", diu Bolt. "Semblava més gran i molt menys espantós i més suau del que molts haurien previst. L'abella pica però, no massa.

Trobar Megachile plutó també confirma oficialment que aquesta espècie veritablement singular i amenaçada encara manté el seu nínxol tènue i ens dona l'oportunitat d'assegurar-nos que el món sàpiga que existeix i que val la pena protegir-la".

Des del redescobriment, s'han trobat més nius, fins i tot en àrees protegides, que poden ajudar a assegurar el futur dels insectes. "En la meva fantasia, les abelles es convertirien en un símbol de la increïble vida salvatge d'aquesta regió com els animals tradicionalment més carismàtics, com l'ocell del paradís d'ala estàndard de Wallace", diu Wyman.

"La meva esperança és que compartint les històries d'aquestes abelles rares i altres animals, puguem inspirar a la gent a preocupar-se per aquestes criatures amenaçades i a ser conscients que la seva existència en el futur està molt a les nostres mans"

THE GUARDIAN