La sanitat apícola troba un pilar fonamental en la profilaxi, perquè es tracta d’una disciplina veterinària molt condicionada per la manca de recursos terapèutics. Aquest greu handicap rau en l’escassa aportació que tenen les abelles en el balanç econòmic de les grans empreses farmacèutiques, condicionant de rebot les inversions en investigació i desenvolupament de nous fàrmacs quan els actuals deixen de funcionar per les temudes resistències. És per això que la profilaxi esdevé primordial, i fa bo el lema que: “més val prevenir que curar”. Qualsevol colònia d’abelles pot presentar en qualsevol moment del seu cicle biològic la majoria d’agents patògens potencialment capaços de generar una malaltia. En canvi, afortunadament, la gran majoria no emmalalteixen, restant indemnes de tal perillosa presència. L’explicació d’aquest fet és bastant simple i es basa en el vigor i rusticitat de les mateixes abelles, complementades per un maneig adequat per part de l’apicultor. Parlarem, doncs, de patologia apícola quan algun fenomen endogen o exogen pertorba aquest equilibri, desencadenant-se un progressiu debilitament de la colònia.
Un element a tenir en compte és que les malalties de les abelles solen iniciar-se en una o poques arnes, i a partir d’aquí es disseminen per tot l’arnar o rusquer, i en molts casos afavorides per gran mobilitat que tenen les abelles i la pròpia activitat manipulativa de l’apicultor. Cal, doncs, fer un clar incís en tots aquells factors predisponents que d’una manera o altra poden trencar l’equilibri que tenen les abelles amb el seu entorn, alterant el ritme productiu i la pròpia viabilitat de les colònies.
Autor: Esteve Miràngels
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada