LA DECADÈNCIA DE LES ABELLES: ELS EIXAMS NO TROBEN LLOC

F. Calatayud

No ens hem volgut oblidar dels eixams d’abelles que des de fa milers d’anys han viscut de forma natural. Aquestes colònies d’abelles salvatges han perdurat fins fa molt poc temps. La llarga coexistència amb els atacs periòdics dels humans, que s’emportaven part de la seua mel, sembla que havia assolit un estat d’equilibri, podia dir-se, fins i tot, que era una relació sostenible. 

Però aquest equilibri s’ha trencat durant el segle XX. Les abelles de mel, i també altres pol·linitzadors autòctons, travessen una greu crisi. Les abelles de mel han patit els efectes de successives patologies. Als anys 30 l’acariosi va causar una gran mortalitat de colònies. Als anys 80 apareixen, en primer lloc, un greu brot d’una micosi ja existent a les nostres abelles i després la varroasi, una parasitosi nova que va causar, a finals de la dècada, la mort del 30-40% de tots els ruscs. Els efectes d’aquest àcar exòtic sobre les colònies naturals han estat devastadors per tot arreu. Però si tenim en compte el conjunt dels insectes pol·linitzadors, a partir dels anys 50-60, es consolida l’ús d’insecticides per combatre les plagues agrícoles i des de llavors, les intoxicacions de les colònies d’abelles han estat habituals. En casos greus, els apicultors podien traslladar els seus ruscs a un altre lloc, però els eixams naturals i els altres pol·linitzadors no podien fugir-ne. 

També, durant les últimes dècades, cal afegir els grans canvis introduïts als hàbitats naturals. Les intenses transformacions de terres per a urbanitzar o obtenir sòl agrícola, la destrucció de la flora natural i la contaminació atmosfèrica, que en molts indrets pot arribar a produir efectes subletals crònics sobre les colònies d’abelles.

Tot açò ha portat a la pràctica desaparició dels eixams silvestres, que no troben ni lloc ni condicions adients per poder perdurar. Fins i tot els mateixos apicultors han de lluitar de valent per poder sobreviure de la seua especial ramaderia. Als problemes que ja hem comentat i que també els són propis, cal afegir-ne d’altres de més específics. Les abelles, com les vespes, els escorpins o els escurçons, no són molt populars perquè piquen i açò cristal·litza en un cert rebuig social. A un altre nivell, no podem deixar de costat el comerç global. Les importacions de mel d’altres països, que s’intensificaren a partir dels anys 80, iniciaren una davallada general dels preus i una crisi del sector professional de la qual no s’ha recobrat. És un dels vessants negatius de la “globalització”, assumida pels poders polítics i econòmics, són els “danys col·laterals”. En resum, l’apicultura, ja massa sovint, és converteix en un treball ingrat i amarg al si d’una societat que no deixa lloc per a les abelles, i que fins i tot ha anat perdent els vincles ancestrals amb aquest producte natural.

Autor: Fernando Calatayud