HEM CONVERTIT LES ABELLES EN LES NOSTRES ESCLAVES

Joan Castro - ICONNA

 

Esteve Miràngels - Veterinari d’abelles. Reparteix el seu temps entre els insectes socials i un eixam d’adolescents.

Després de les pluges del maig, una penetrant olor d’herba i flors s’ha instal·lat a la masia familiar d’aquest professor de secundària i veterinari ecològic a Santa Pau (Garrotxa). Aquí, envoltat de volcans i boscos, conviu en relació simbiòtica amb 10 ruscos i controla la salut de 2.000 més.
 

–¡Això és el paradís de les abelles!
–Aquesta és una zona de reserva integral i hi ha una gran diversitat botànica. Estem envoltats de castanyers, acàcies i arç blanc i tenim molta flor de prat: botja blanca, trepadella, userda, trèvol, ravenissa … Però jo a les meves abelles no els exigeixo res.
 

–¿Què vol dir?
–Si al final de temporada em donen mel, bé, i si no me’n donen gaire, també. Per a mi l’ofici d’apicultor va deixar de tenir sentit quan vam convertir les abelles, un animal que viu intensament la seva relació amb la natura, en les nostres esclaves. Crec que un dels culpables de la gran mortaldat d’abelles que hi ha són els mateixos apicultors.

–Vaja, no es mossega la llengua.

–Mal m’està dir-ho però fins i tot he renegat de la paraula apicultor. Treballo en un col·lectiu en què ens autodenominem abellaires. El nostre objectiu és el benestar de les abelles. Si les cuides i respectes el seu ritme sense imposar-los el teu, potser disminueix la quantitat de mel però la qualitat millora.

–Vostè és professor d’institut. ¿Com es va introduir en el món de les abelles?

–Amb 16 anys vaig entrar de monitor en una granja-escola i, per ser nou, em van enviar al taller de les abelles. En vaig sortir abduït i amb el cap ple de preguntes. Me’n va fascinar l’organització social, la capacitat de treball, la disciplina, l’altruisme i la relació espectacular que tenen amb les flors, que és una relació d’amor i de suport mutu.
 

–Em recorda Ada Colau parlant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
–El filòsof i economista francès Charles Fourier va dir: «Els homes aprendran a viure junts el dia que, com les abelles, aprenguin a treballar junts». Les abelles sempre han servit d’inspiració política als moviments d’esquerres, on la força està en el col·lectiu.
 

–Elles donen la seva vida pel grup.
–Són una mica kamikazes, sí. És un insecte social amb un sistema matriarcal en què tots els elements de la família són importants i passen per diverses etapes. Comencen netejant, cuidant les cries, vigilant, construint i arriba un dia que surten de la bresca per fer la feina més important: recol·lectar el nèctar de les flors. Aquestes abelles són les més veteranes i moren esgotades de tant treballar.
 

–En un capítol de L’abella Maia la protagonista s’escapa de la bresca per anar a veure les flors i li passa de tot per inexperta.
–Es queda atrapada en una teranyina, ho recordo. És bo que les sèries s’inspirin en la natura, encara que aquesta ha fet que els nens confonguin la vespa que els pica a la piscina amb una abella, perquè es pensen que són grogues i negres.
 

–¡Ah! ¿Que no ho són?
–Hi ha molts tipus d’abelles i la Maia s’inspira en una abella més pròpia del nord d’Europa i d’Amèrica. La nostra abella, l’Apis mellifica, és negra de cap a cap.

–¿I pica?
–Piquen a casa seva, si interpreten la teva presència com una amenaça. Quan he de ficar-me a casa seva vaig ben equipat, però si no he de fer moviments bruscos m’hi acosto sense careta ni guants.
 

–Com a professor, ¿li fa més por un eixam d’abelles o un d’adolescents?
–Quan un eixam d’abelles es posa en solfa, calça’t. Però un eixam d’adolescents t’estimula i a mi m’agraden les emocions fortes.

Autora: Gemma Tramullas

Font: el Periódico