L'APICULTURA FIXISTA TRADICIONAL

F. Calatayud

Quan es parla de l’esmentat model d’apicultura tradicional, l’anomenem apicultura fixista. Aquesta denominació es fonamenta en el fet que les bresques construïdes per les abelles, segons el disseny que els dicta el seu instint natural, queden fixades unes a altres per ponts de cera i també a les parets del rusc, de manera que l’apicultor ha de trencar-les (o tallar-les) per poder traure’n la mel. Doncs bé, aquest tipus d’apicultura és el que prevalgué durant un llarg període de temps, fins a les acaballes del segle XIX, però sense oblidar que en molts indrets coexisteix encara amb la pura caça i recol·lecció de mel dels eixams salvatges
 

A la península Ibèrica també arriba l’art de criar abelles. És molt possible que l’apicultura s’endinsara en la península Ibèrica des de les costes mediterrànies, donada la intensa activitat comercial que ja hi tenien en aquell temps. És en aquesta zona, on s’han trobat ruscs cilíndrics de ceràmica pertanyents a la civilització ibèrica, però no es pot menysprear la possibilitat que també els feren amb altres materials que no han perdurat fins als nostres temps.
 

A les terres valencianes, les influències romanes i després la cultura àrab fan que l’apicultura i els productes de les abelles gaudesquen d’un cert prestigi, el que correspon a un aliment proveït de benedicció divina. Sembla que explotaren bé les especials condicions climàtiques i botàniques que oferien aquestes terres per a l’aprofitament apícola. Després de la reconquesta, els moriscs valencians foren l’eix de transmissió dels coneixements apícoles.

Però durant els segles posteriors, certs descobriments i innovacions apícoles tindran una gran influència i, sobretot, prepararan l’escenari per a tota una revolució de l’apicultura. El primer va ser el descobriment d’Amèrica. Des de llavors i durant tota l’època colonial, ruscs d’abelles de mel provinents dels països europeus viatjaren amb els vaixells dels colonitzadors. Aquestes abelles van arribar a territoris on no havien existit mai, com el continent Americà, Austràlia, Nova Zelanda i altres illes del Pacífic.
 

Les “mosques de l’home blanc”, com foren batejades pels natius nord-americans, ja podien trobar-se per qualsevol part del món. Després s’afegiren els descobriments sobre la biologia de les abelles, sobretot cap als segles XVII i XVIII, dels quals podem destacar la contribució del llibre Observations, escrit per François Huber i publicat l’any 1792. Per completar l’escenari de què hem parlat abans, també es produeixen avenços importants en les tècniques apícoles i en el disseny dels ruscs.
 

Arribem, com dèiem adés, al segle XIX, i encara no s’ha superat l’entrebanc d’haver de trencar les bresques per poder traure la mel, perdura la vella apicultura fixista Però, dins d’aquest segle, s’aconsegueix superar progressivament el model tradicional i es produeix el gran salt que ens trasllada a l’apicultura moderna.

Autor: Fernando Calatayud