LA COLÒNIA D'ABELLES

 beesalive.com

Les abelles de la mel són insectes socials, uns animals que han trobat en la força del col·lectiu l’estratègia per vèncer la lluita per la supervivència. Les abelles que formen la colònia presenten polimorfisme, o sigui diferenciacions anatòmiques i fisiològiques que busquen un alt grau d’especialització en les diferents tasques que cal desenvolupar en el si de la gran família. La colònia és, doncs, un superorganisme on la reina, les obreres i els abellots en són els seus òrgans articuladors. L’especialització d’aquest insecte no s’atura aquí, ja que les obreres presenten comportaments diferenciats en funció de l’edat que aquestes tenen.L’estat poblacional del col·lectiu és el que d’alguna manera marcarà el ritme de la colònia, determinant en cada moment la intensitat de la posta i el relleu generacional.

La reina

La reina és la mare de totes les abelles, una femella amb ovaris fèrtils i productius resultat d’una infància curosa i delicada, mimada amb un flux generós i continuat de gelea reial. Aquest privilegi alimentari determinarà una abella morfològicament més gran i amb una longevitat superior a qualsevol dels integrants de la seva família.

El seu instint maternal la portarà a realitzar vols nupcials amb els mascles de la colònia pocs dies després d’haver nascut. L’objectiu d’aquest festeig serà omplir l’espermoteca abdominal de prou semen per satisfer la fecunditat de tots els òvuls que fabricarà en el transcurs de la seva llarga vida. A partir d’aquí la seva funció de mare l’esclavitzarà a perpetuïtat, quedant sota la seva responsabilitat el recanvi generacional de la colònia.

El ritme de posta de la reina no és uniforme, doncs depèn de l’estacionalitat i el bon estat sanitari del col·lectiu. Per tant, la reina pot presentar pics de posta que arriben als 2000 ous diaris, fins a les més o menys llargues parades hivernals. Per altra banda, l’edat de la reina condiciona el seu ritme de posta, experimentant un decreixement significatiu a partir dels dos anys de vida.

L’obrera

Les obreres són també femelles, tot i que més petites que la seva mare i amb un aparell reproductor atrofiat i afuncional. Aquesta diferenciació és conseqüència de la discriminació alimentària que van patir en el seu estadi larvari, on la ingesta en quantitat i qualitat de la gelea es va veure interrumpuda i substituïda per una alimentació més pobre a base de mel i pol·len. Aquest fenomen acaba determinant una metamorfosi nimfal més prolongada en el temps, i l’assoliment d’aptituts anatòmiques i fisiològiques ben diferents.

Una de les grans meravelles d’aquests petits insectes és veure’ls com tot just néixer, se’ls desperta un instint de sacrifici que condicionarà tot la seva vida, de fet una vida ofrenada servilment a la resta, on l’esforç, la cooperació i fins i tot la mort estan en tot moment al servei de les necessitats del col·lectiu.

L’obrera jove desencadenarà les seves primeres funcions dins de la colònia, amb un gran ventall d’activitats domèstiques, des de la neteja, a la cura dels immadurs, i des de les tasques constructores i reparadores fins a la vigilància de l’accés al rusc. Tots aquests treballs no són fixos, sinó com si d’una cursa de relleu es tractés, van essent canviats i designats al llarg de la vida de l’obrera a partir de misteriosos senyals genètics i ambientals.

Durant la segona part de la seva vida, l’obrera ja més experimentada, serà l’encarregada de recol·lectar els aliments imprescindibles per a la colònia. Els seus vols exploradors abraçaran territoris de fins a 5 quilòmetres a la rodona, utilitzant en tot moment el Sol com a brúixula.

L’abellot

L’abellot és el mascle de la colònia, un individu amb unes dimensions més corpulents que l’obrera i responsable de la fecundació de la reina durant els vols nupcials. Un fet que crida molt l’atenció és el gran desequilibri numèric que existeix entre les obreres i els mascles de la colònia, clarament decantat vers el sexe femení, essent el col·lectiu de les abelles un exemple molt clar de matriarcat. Aquest fet representa un enorme estalvi energètic per a les abelles, doncs la partenogènesi que practiquen, els permet determinar la sexualitat de les larves i d’aquesta forma, concentrar la població de mascles en els períodes de bonança climàtica, que és quan fàcilment es poden produir els eixams i els vols nupcials.

Els mascles provenen de la posta d’ous no fecundats en cel·les més grans que les d’obrera. Aquestes cel·les es troben localitzades en els extrems de l’àrea de cria, en les zones amb humitat i temperatura més desfavorables pel desenvolupament larvari i nimfal, fet que allarga el desenvolupament dels seus immadurs fins als 24 dies, en contraposició dels 21 dies que tarden les obreres. Reconèixer aquestes cel·les és fàcil, ja sigui per la seva localització i grandària, com per la forma boteruda dels seus orpercles. A nivell sanitari és interessant conèixer la predilecció que té la varroa per aquest tipus de cel·les degut a les seves condicions de temperatura i humitat especials, que conjuntament amb un període de metamorfosi més llarg, afavoreix el nombre de varroes fèrtils al final del seu cicle reproductor. És per això que el control sanitari d’aquestes cel·les, amb recomptes dirigits del seu grau d’infestació així com la cria dirigida de mascles, són estratègies òptimes per mitigar els efectes debastadors d’aquest àcar endèmic.

Durant la bonança de la primavera i d’algunes tardors, la colònia pot eixamenar, tot provocant la partició de la família i el naixement de noves reines. Aquest moment és l’òptim pel desenvolupament dels mascles, on la seva aportació espermàtica asseguri les properes generacions d’abelles de la nova colònia. Les reines verges s’exhibiran davant dels mascles tot generant espectaculars vols nupcials, on el mascle més fort i ràpid serà el que copularà amb la nova reina. La còpula permet l’emmagatzematge dels espermatozoides en l’espermoteca abdominal de la reina, i de rebot la mort del mascle copulador, doncs l’acte sexual provoca un trencament brusc del seu penis. La reina no aturarà aquí la seva estratègia sexual, i un cop retirat el penis, tornarà al festeig i s’aparellarà amb nous mascles, fins a omplir suficientment l’espermoteca i així garantir-se la fecunditat futura de tots els òvuls que produirà al llarg de la seva llarga vida.

Els mascles sempre han estat etiquetats com uns grans vividors, uns individus ganduls dins de la colònia, amants de la deriva i de la vagància. Aquesta fama és injusta, doncs a part de la seva activitat copuladora, els abellots també col·laboren en algunes tasques de la colònia, com per exemple en la trofolàxia i la termorregulació de l’arna.

Autor: Esteve Miràngels