La sanitat apícola troba un pilar fonamental en la profilaxi, ja que es tracta d’una disciplina veterinària molt condicionada per la manca de recursos terapèutics.
Qualsevol colònia d’abelles pot presentar en qualsevol moment del seu cicle biològic la majoria d’agents patògens potencialment capaços de generar una malaltia. En canvi, afortunadament, la gran majoria no emmalalteixen, restant indemnes de tal perillosa presència. L’explicació d’aquest fet és bastant simple i es basa en el vigor i rusticitat de les mateixes abelles, complementades per un maneig adequat per part de l’apicultor. Parlarem doncs de patologia apícola, quan algun fenomen endogen o exogen pertorba aquest equilibri, desencadenant-se un progressiu debilitament de la colònia.
Un element a tenir en compte és que les malalties de les abelles solen iniciar-se en una o poques arnes i a partir d’aquí es disseminen per tot l’arnar o rusquer, en molts casos afavorides per gran mobilitat que tenen les abelles i la pròpia activitat manipulativa de l’apicultor. Cal doncs fer un clar incís en tots aquells factors predisponents, que, d’una manera o altra, poden trencar l’equilibri que tenen les abelles amb el seu entorn, alterant el ritme productiu i la pròpia viabilitat de les colònies.
Qualsevol colònia d’abelles pot presentar en qualsevol moment del seu cicle biològic la majoria d’agents patògens potencialment capaços de generar una malaltia. En canvi, afortunadament, la gran majoria no emmalalteixen, restant indemnes de tal perillosa presència. L’explicació d’aquest fet és bastant simple i es basa en el vigor i rusticitat de les mateixes abelles, complementades per un maneig adequat per part de l’apicultor. Parlarem doncs de patologia apícola, quan algun fenomen endogen o exogen pertorba aquest equilibri, desencadenant-se un progressiu debilitament de la colònia.
Un element a tenir en compte és que les malalties de les abelles solen iniciar-se en una o poques arnes i a partir d’aquí es disseminen per tot l’arnar o rusquer, en molts casos afavorides per gran mobilitat que tenen les abelles i la pròpia activitat manipulativa de l’apicultor. Cal doncs fer un clar incís en tots aquells factors predisponents, que, d’una manera o altra, poden trencar l’equilibri que tenen les abelles amb el seu entorn, alterant el ritme productiu i la pròpia viabilitat de les colònies.
La disposició de les arnes
Un primer element a tenir en compte és la climatologia, tot i que aquest és un factor incontrolable per part de l’apicultor, és bo que conegui les particularitats climàtiques de l’emplaçament escollit, així com l’historial clínic de la zona, el grau d’incidència de les diferents patologies estacionals, així com la quantitat i qualitat de la flora mel·lífera, sigui flora silvestre o conreada. L’apicultor cal que defugi del treball rutinari i sigui un gran observador de l’entorn immediat de les seves arnes, on la planificació dels assentaments és bàsic, intentant no superar les 50 caixes per arnar i mantenir una distància mínima d’uns 5 km amb d’altres arnars veïns.L’apicultor cal que valori la millor orientació on col·locar les arnes (Sud/Sud-est), buscant sempre una bon lloc per rebre la sortida del sol i afavorir el fototropisme positiu de les abelles, de manera que quedin resguardades dels vents dominants de la zona i la humitat. També és important mantenir una distància mínima d’1 m entre les arnes, evitant distribucions excessivament monòtones (no més de 10 arnes en una mateixa línia), que afavoreixen la deriva de les abelles. Les arnes cal situar-les un xic elevades del sòl, i en cas de no disposar de fons sanitari amb una lleugera inclinació cap endavant, afavorint així un pendent vers el trescador que permet l’evacuació senzilla dels residus i les humitats de la colònia. A l’estiu és important proporcionar abeuradors de qualitat per a les abelles, amb mecanismes flotants que eviten l’ofegament del bestiar.
El maneig apícola
El maneig apícola
L’apicultor cal que sigui conscient que quan visita les abelles està pertorbant una comunitat molt ben estructurada i organitzada, una presència que provoca un estrès a les abelles. De fet, un bon maneig s’inicia sense tocar les arnes, tot valorant l’entorn immediat al trescador, la presència d’herbes massa altes que obstrueixen el vol de les abelles, l’entrada abundant de pol·len, la presència de mascles, l’agressivitat, l’acumulació i la morfologia dels cadàvers, la visualització dels residus o de serradures de cera... paràmetres que ens poden donar una primera pista del vigor o estat sanitari d’una arna.
Un cop obrim la caixa, un maneig curós respecta al màxim la col·locació original dels diferents quadres que conformen l’arna, afavorint una renovació periòdica (1/3 cada any) de la cera present en el cos de cria, fet que garanteix la disminució dels reservoris d’espores i càrregues microbianes, així com proporciona cel·les netes i de grandària suficient per una posta de qualitat. El moviment inadequat dels quadres del cos de cria de l’arna pot a més interferir en l’òptima eficiència assistencial que fan les obreres mainaderes sobre els immadurs. L’apicultor cal que sàpiga que el niu de cria és una entitat única per a les abelles, encara que englobi uns quants quadres. És per això que hem d’intentar trencar el mínim possible la disposició d’aquests quadres, afavorint d’aquesta forma la termoregulació de la zona i l’alimentació eficient de les larves. Solament podrem intercalar algun quadre en aquesta zona, quan la climatologia externa ens ho permeti i el creixement poblacional de l’arna sigui molt gran Amb aquesta acció volem afavorir l’engrandiment de la zona de cria i per tant estimular la posta de la cria.
Per altra banda, la manipulació de les arnes implica la recol·lecció involuntària de residus que queden enganxats en els brescadors, raspalls, guants, vestits... de l’apicultor. L’apicultor, doncs, es pot convertir fàcilment en el vector disseminador d’una patologia infecciosa dins l’arnar. Davant de la sospita d’una arna malalta, l’actitud ha de ser de precaució, deixant-la pel final i netejant curosament el materiali estrisemprats. En cas d’un diagnòstic positiu procedirem al seu tractament i si tenim la infrastructura, mourem l’arna fins a una arnar hospital, que ens protegeix de la deriva natural de les abelles i per tant de la possible disseminació de la patologia. En cap cas, deixarem una arna morta entre les arnes vives, ja que la curiositat i el pillatge de les abelles, afavoreixen la dispersió dels paràsits o causants de la mort d’aquesta colònia. Les caixes mortes han de ser degudament rascades, flamejades i desinfectades, com es descriu en el programa de desinfecció descrit dins d’aquest Programa Sanitari.
En definitiva, l’apicultor ha de ser un autèntic ramader del seu bestiar, per tant cal que programi les seves visites i anoti totes les incidències que observa durant la seva activitat. Només d’aquesta manera es possible optimitzar i rentabilitzar al màxim el nostre temps i la productivitat de les nostres abelles.
La biologia de l’abella
Un cop obrim la caixa, un maneig curós respecta al màxim la col·locació original dels diferents quadres que conformen l’arna, afavorint una renovació periòdica (1/3 cada any) de la cera present en el cos de cria, fet que garanteix la disminució dels reservoris d’espores i càrregues microbianes, així com proporciona cel·les netes i de grandària suficient per una posta de qualitat. El moviment inadequat dels quadres del cos de cria de l’arna pot a més interferir en l’òptima eficiència assistencial que fan les obreres mainaderes sobre els immadurs. L’apicultor cal que sàpiga que el niu de cria és una entitat única per a les abelles, encara que englobi uns quants quadres. És per això que hem d’intentar trencar el mínim possible la disposició d’aquests quadres, afavorint d’aquesta forma la termoregulació de la zona i l’alimentació eficient de les larves. Solament podrem intercalar algun quadre en aquesta zona, quan la climatologia externa ens ho permeti i el creixement poblacional de l’arna sigui molt gran Amb aquesta acció volem afavorir l’engrandiment de la zona de cria i per tant estimular la posta de la cria.
Per altra banda, la manipulació de les arnes implica la recol·lecció involuntària de residus que queden enganxats en els brescadors, raspalls, guants, vestits... de l’apicultor. L’apicultor, doncs, es pot convertir fàcilment en el vector disseminador d’una patologia infecciosa dins l’arnar. Davant de la sospita d’una arna malalta, l’actitud ha de ser de precaució, deixant-la pel final i netejant curosament el materiali estrisemprats. En cas d’un diagnòstic positiu procedirem al seu tractament i si tenim la infrastructura, mourem l’arna fins a una arnar hospital, que ens protegeix de la deriva natural de les abelles i per tant de la possible disseminació de la patologia. En cap cas, deixarem una arna morta entre les arnes vives, ja que la curiositat i el pillatge de les abelles, afavoreixen la dispersió dels paràsits o causants de la mort d’aquesta colònia. Les caixes mortes han de ser degudament rascades, flamejades i desinfectades, com es descriu en el programa de desinfecció descrit dins d’aquest Programa Sanitari.
En definitiva, l’apicultor ha de ser un autèntic ramader del seu bestiar, per tant cal que programi les seves visites i anoti totes les incidències que observa durant la seva activitat. Només d’aquesta manera es possible optimitzar i rentabilitzar al màxim el nostre temps i la productivitat de les nostres abelles.
La biologia de l’abella
L’abella de la mel ibèrica, coneguda com abella negra, és espècie d'interès especial a Catalunya (DECRET 110/2003, de 15 d'abril). Un decret que vol preservar la rusticitat d’aquesta abella fet que li dóna a l’abella un plus de resistència davant les patologies i contingències ecològiques del nostre àmbit geogràfic. La utilització de races forànies seleccionades (amb criteris exclusivament productius) queda descartada a la pròpia normativa de l’apicultura ecològica, que recomana utilitzar els haplotips locals. Les obreres amb bona aptitud netejadorasón capaces de detectar la mortalitat natural o patològica de les larves i nimfes, extraient-ne els cadàvers de les cel·les i netejar les seves parets. Igualment, quan detecten un intrús, sigui abelles forànies o paràsits invasors, actuen amb energia i contundència fins a provocar la seva mort. Per altra banda, el coneixement de les particularitats anatòmiques i biològiques de l’abella, permet a l’apicultor detectar les alteracions morfològiques que provoquen algunes malalties, així com la capacitat de diferenciar la mortalitat deguda a la renovació natural que fan les abelles de la mortalitat induïda per les diferents patologies.
Els efectius dins d’una colònia
Els efectius dins d’una colònia
Les arnes sanes presenten un equilibri entre els seus efectius, ja siguin ous, larves, nimfes, obreres, abellots i reines. La quantitat de bestiar ens permetrà valorar el vigor de l’arna, considerant una colònia com a forta si presenta de 6 a 7 espais entre quadres plens d’abella. Aquest factor és molt important ja que serveix per decidir si és possible o no la partició de la família de les abelles a fi de crear un eixam artificial. Cal tenir present, que les arnes més fortes són les que habitualment tenen menys problemes sanitaris. A més, la vigorositat d’una colònia ens permet planificar la manera com ha d’hivernar la colònia, buscant la proporció justa entre el volum total de l’arna i la quantitat de reserves energètiques que necessitarà per superar la parada hivernal, i si caldrà o no realitzar una alimentació artificial de reforç, per així garantir una bona arrencada primaveral. De rebot, la quantitat d’abella ens pot modificar la posologia del sanejament sanitari, sobretot quan la terapèutica utilitza productes ecològics.
El niu de cria
El niu de cria
El cor de l’arna o rusc és sens dubte el binomi que s’estableix entre la capacitat de posta de la reina i la homogeneïtat de la zona de cria. La reina, com a única femella fèrtil, és la que fa possible la renovació generacional de les abelles de la colònia, per tant l’apicultor ha de conèixer el seu ritme de posta i sobretot la seva vellesa, doncs una reina experimenta una caiguda de posta a partir del seu tercer any de vida. La qualitat d’una reina determina doncs, el bon recanvi dels efectius dins l’arna, per tant cal que la reina sigui jove i presenti una capacitat de posta homogènia i contínua. Aquest darrer paràmetre el podrem valorar a partir d’una simple inspecció de l’àrea de cria dels diferents quadres que ocupa. De fet una bona reina inicia la posta des del centre d’un quadre i va ponen ous en les diferents cel·les tot dibuixant una espiral. Si l’apicultor ressegueix aquest dibuix, pot observar fàcilment les diferents fases que engloba el desenvolupament dels immadurs.
En cas de detectar desordre o anomalies, l’apicultor pot trobar-ne la resposta en dos possibles causes: o bé una reina excessivament desgastada, vella o genèticament ineficaç, o bé un procés patològic independent a la posta de la reina, on els immadurs que van morint són extrets per les obreres netejadores, i les cel·les lliures són reompler-tes amb nous ous. Aquest fet provoca un clar desordre dins del niu de cria. Per altra banda, una cria sana és fàcilment identificable, on el percentatge d’eclosió dels ous és molt alta i les larves tenen un color blau marfil, col·locades correctament en el fons d’una cel·la oberta, i pel que fa les nimfes, la desoperculació de les cel·les segellades ens permet valorar-ne el seu procés normal de metamorfosi i la presència o no de parasitació per varroa.
En cas de detectar desordre o anomalies, l’apicultor pot trobar-ne la resposta en dos possibles causes: o bé una reina excessivament desgastada, vella o genèticament ineficaç, o bé un procés patològic independent a la posta de la reina, on els immadurs que van morint són extrets per les obreres netejadores, i les cel·les lliures són reompler-tes amb nous ous. Aquest fet provoca un clar desordre dins del niu de cria. Per altra banda, una cria sana és fàcilment identificable, on el percentatge d’eclosió dels ous és molt alta i les larves tenen un color blau marfil, col·locades correctament en el fons d’una cel·la oberta, i pel que fa les nimfes, la desoperculació de les cel·les segellades ens permet valorar-ne el seu procés normal de metamorfosi i la presència o no de parasitació per varroa.
Els productes apícoles
Les abelles ens proporcionen una gamma de productes molt gran (mel, melat, pol·len, pròpolis, cera, gelea i verí), substàncies que totes elles tenen una funcionalitat biològica dins de l’arna. L’apicultor s’aprofita de la generosa capacitat recol·lectora de les abelles, extraient de l’arna sana els nombrosos excedents que es produeixen. Cal doncs, ser prudents i no sobreexplotar les arnes, evitant fer extraccions abusives que ens obligaran posteriorment a una alimentació artificial. Les arnes més sanes i generalment més productives són aquelles que poden viure de les seves reserves, ja que els productes apícoles aporten a les abelles propietats nutricionals i antisèptiques que difícilment poden suplir els pinsos del mercat. Les abelles necessiten una dieta equilibrada en glúcids, greixos, proteïnes, vitamines i oligoelements. La mel és una font molt bona de sucres, un principi actiu que es transforma en energia de disponibilitat immediata per a les abelles. La resta de productes són obtinguts bàsicament del pol·len. Els greixos garanteixen reserves energètiques a llarg plaç per a una bona hivernació de les abelles i les proteïnes són l’aliment que fa possible el creixement de les larves i el bon estat corporal i immunològic de les abelles adultes. De fet, en aquest principi es basa l’apicultura ecològica, una arna que ens proporciona una gran diversitat de productes, però que la seva explotació mai és asfixiant, de manera que l’apicultor deixa prou excedents perquè les abelles puguin superar perfectament el període hivernal.
El coneixement i control d’aquests factors predisponents per part de l’apicultor pot, en molts casos, afavorir i millorar la productivitat i rendibilitat de les explotacions apícoles, partint sempre de la premissa que una arna forta i vigorosa és quasi sempre una arna sana i productiva.
Les abelles ens proporcionen una gamma de productes molt gran (mel, melat, pol·len, pròpolis, cera, gelea i verí), substàncies que totes elles tenen una funcionalitat biològica dins de l’arna. L’apicultor s’aprofita de la generosa capacitat recol·lectora de les abelles, extraient de l’arna sana els nombrosos excedents que es produeixen. Cal doncs, ser prudents i no sobreexplotar les arnes, evitant fer extraccions abusives que ens obligaran posteriorment a una alimentació artificial. Les arnes més sanes i generalment més productives són aquelles que poden viure de les seves reserves, ja que els productes apícoles aporten a les abelles propietats nutricionals i antisèptiques que difícilment poden suplir els pinsos del mercat. Les abelles necessiten una dieta equilibrada en glúcids, greixos, proteïnes, vitamines i oligoelements. La mel és una font molt bona de sucres, un principi actiu que es transforma en energia de disponibilitat immediata per a les abelles. La resta de productes són obtinguts bàsicament del pol·len. Els greixos garanteixen reserves energètiques a llarg plaç per a una bona hivernació de les abelles i les proteïnes són l’aliment que fa possible el creixement de les larves i el bon estat corporal i immunològic de les abelles adultes. De fet, en aquest principi es basa l’apicultura ecològica, una arna que ens proporciona una gran diversitat de productes, però que la seva explotació mai és asfixiant, de manera que l’apicultor deixa prou excedents perquè les abelles puguin superar perfectament el període hivernal.
El coneixement i control d’aquests factors predisponents per part de l’apicultor pot, en molts casos, afavorir i millorar la productivitat i rendibilitat de les explotacions apícoles, partint sempre de la premissa que una arna forta i vigorosa és quasi sempre una arna sana i productiva.
Esteve Miràngels
Veterinari d'abelles
veterinari@apicesteve.cat
677029675
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada