Orquídea mirall (Ophrys speculum)
Font: Referencia 3)
Les orquídies, com moltes altres
flors, necessiten atreure pol·linitzadors per tal de complir la seva funció
reproductora. La carència de nèctar en moltes d’aquestes espècies, degut a la
elevada despesa metabòlica que els requereix, fa que hagin de buscar altres
estratègies.
Per això, milers d’orquídies de tot el món han anat evolucionant i desenvolupant mecanismes per captar insectes tot prometent-los quelcom que mai se’ls hi oferirà realment. Per exemple, mitjançant la imitació de flors productores de nèctar però sense tenir-ne realment, a través de la seva similitud en refugis i nius o per la producció d’irresistibles olors.
Per això, milers d’orquídies de tot el món han anat evolucionant i desenvolupant mecanismes per captar insectes tot prometent-los quelcom que mai se’ls hi oferirà realment. Per exemple, mitjançant la imitació de flors productores de nèctar però sense tenir-ne realment, a través de la seva similitud en refugis i nius o per la producció d’irresistibles olors.
Alhora, moltes d’aquestes flors,
s’han especialitzat en un únic pol·linitzador. D’aquesta manera, s’asseguren de
que el pol·len només vagi a parar a la flor objectiu, augmentat així, la seva
eficàcia reproductora.
Una de les formes més complexes a
les que han evolucionat algunes orquídies és, possiblement, la d’adquirir
morfologies similars a les del gènere femení d’alguns insectes (abelles i
vespes, principalment). Tal és així que poden imitar les vellositats i emetre olors similars a les seves feromones,
tot prometent una còpula fraudulenta. Això es manifesta sobretot dins el gènere
d’orquídies Ophrys.
Els mascles, que pensen que els
pètals de la flor són una femella, s’hi posen al damunt realitzant intents
infructuosos d’aparellament (pseudocopulació). Durant l’acte, el cap o l’abdomen
dels mascles entra en contacte amb els sacs de pol·len, els quals se’ls hi queden enganxats (es pot observar aquest
procés en els vídeos que trobareu a continuació).
L’insecte marxa frustrat en busca
d’una altra flor però, decebut amb l’engany, moltes vegades acaba recorrent una
certa distància abans d’entregar el pol·len. Una orquídia més llunyana tindrà
una forma i una olor lleugerament diferent a la primera (mimetisme floral
imperfecte). Alguns científics creuen que el fet de que els insectes
s’allunyin, afavoreix la diversitat genètica i que les variacions en el
mimetisme evitarien que els insectes associïn una forma o olor determinades amb
un parany i deixessin de pol·linitzar-les.
Val a dir també, que hi ha
insectes que acaben deixant el seu esperma a les flors durant la
pseudocopulació i això pot acabar essent beneficiós per la pròpia orquídia. En
el cas d’espècies com la vespa Lissopimpla excelsa, en que les femelles es poden reproduir sense la
necessitat de mascles, donant com a descendents vespes mascle; la pèrdua
d’esperma produiria un augment dels pol·linitzadors de l’orquídia, els mascles.
Aquest és un camp que està en
constant investigació per tal, no només de verificar aquestes hipòtesis, sinó per
definir, d’una manera més acurada, les estratègies que segueixen les orquídies,
els efectes poden tenir en el comportament dels insectes i la seva coevolució.
Autora: Núria Verdeny - Ambientòloga
Vídeos:
Wild orchid wasp mimic - David Attenborough - BBC
Referències:
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada