LA NOSEMIOSI

La malaltia de la nosemiosi es desencadena quan els nivells de Nosema dins el rusc superen un llindà de susceptibilitat, així com els factors condicionants que hi ajuden. 

És una malaltia altament contagiosa i per tant cal prendre tota classe de precaucions per evitar la transmissió, fins i tot entre caixes malaltes. La transmissió de Nosema es veu potenciada pels excrements de les primeres abelles afectades, que contaminen l’aliment i aquest per via digestiva a totes les altres. La malaltia també es dissemina a partir del material apícola contaminat, així com per la deriva, el pillatge i la transhumància de les abelles.

Continua l'article de l'Apicesteve.cat

Aquest protozou es desenvolupa  en les cèl·lules que tapissen l’interior de l’intestí mig de les abelles, obreres, abellots i reines, en canvi els ous, larves i nimfes mai són atacats. Cal recordar que Nosema pot estar en condicions normals dins de l'arna i no existir cap símptoma de malaltia.

La temperatura de desenvolupament òptim de Nosema és de 30-34º, o sigui a l’interior de la colmena, completant el seu cicle en 2-3 dies.

Alguns factors semblen afavorir l’aparició d’aquesta malaltia:

• La tardor en el mediterrani condiciona favorablement aquesta patologia.  
• El fred de l’hivern provoca que les abelles no puguin defecar a l’exterior, i aquestes retencions serien autèntics caldos de cultiu.  
• Una alimentació baixa amb proteïna (pol·len). El paràsit també dificulta l’absorció proteïca, ja que malmet el ventricle.  
• Aigües estancades pròximes a les colmenes poden ser reservoris d’espores. 
• Una orientació incorrecte de les colmenes, amb poques hores de Sol a l’hivern, així com la incidència de corrents d’aire de forma directa sobre la piquera.  
• Colònies fabricades amb materials que afavoreixen la condensació de vapor d’aigua en el seu interior, aigua que es converteix posteriorment en cultiu i vector de Nosema.

Tot plegat acaba produïnt una pèrdua en la longevitat de les abelles així com una despoblació de l'arna. Les abelles mainaderes experimenten un desenvolupament escàs de les seves glàndules hipofaríngies, disminuint la producció de gelea, i per tant les larves creixen pitjor, essent més sensible a patologies com loques i micosis. En definitiva es produeix una baixada en la productivitat de la colònia.

Autor: Esteve Miràngels i Feixas