Aquest àcar s’alimenta de l’hemolimfa de les larves i abelles, en provoca el debilitament físic i, finalment, la mort. La varroa aprofita les abelles mainaderes per aproximar-se a la zona de cria, i, moments abans de l’operculació, entrar dins la cel·la.
El paràsit troba aquí dins l’aliment necessari per reproduir-se, així com la protecció davant els tractaments farmacològics que realitza l’apicultor. La varroa prefereix les cel·les de mascle, ja que el període d’operculat és més llarg i això li permet augmentar encara més les possibilitats d’èxit reproductiu de la seva posta. Amb el naixement de la malmesa abella, les joves varroes femella ben alimentades i fecundades pel seu germà, aprofitaran la munió d’abelles de la cambra de cria per parasitar una nova abella. Aquest àcar xuclador podrà passar mesos damunt d’una abella adulta tot esperant nous immaturs en les cel·les de cria, i així poder tancar amb garanties el seu cicle reproductor.
Cicle biològic de Varroa destructor. Imatges cedides pel Centro Andaluz de Apicultura Ecológica (CAAPE)
De totes maneres, la varroa, com tot ésser viu, continua evolucionant, i van apareixent noves varietats encara millor adaptades al ritme reproductiu de les abelles. La varroa mediterrània s’ha adaptat al nostre clima suau, de manera que ja no es veu obligada a reproduir-se de forma accelerada en el mesos calorosos d’estiu, com passa al centre d’Europa. La varroa del nostre país pot mantenir un ritme de posta sincronitzat amb la posta de la reina, que és pràcticament constant al llarg de tot l’any, o bé amb unes curtes parades hivernals.
Simptomatologia:
1. El fet de no tractar una colònia amb una elevada infestació la condueix segurament a una mort en menys de 1-2 anys, tot i que la mort productiva és molt més aviat.
2. El pes de les abelles disminueix i l’abella és més sensible a tot tipus de malalties.
3. Abelles joves amb ales, potes i fiblons deformats i abdòmens més petits.
4. Debilitació general de la nova abella que neix, essent un bestiar delicat que no suporta bé el pas de l’hivern.
5. Larves que no neixen, ja que la presència d’abundants cries de varroa ho impedeixen.
6. Esperança de vida més reduïda, fins i tot a menys de la meitat.
7. La varroa és un vector transmissor de tot un conjunt de patologies fúngiques, víriques i bacterianes.
Els anys de convivència entre abelles i paràsit ha determinat que la varroa ja no sigui aquell paràsit implacable que va entrar a Catalunya a la dècada dels vuitanta (DOGC nº 678 Ordre - 03 abril 1986 – declara l’existència oficial de varroosi a Catalunya). En aquells moments la varroa aniquilava les arnes en pocs mesos i s’estenia per tota la península sense mecanismes eficients per a poder-la aturar (DOGC nº 545 Ordre - 30 abril 1985 – Pla de prevenció contra la varroosi). La varroa actual també mata, però ho fa més lentament, debilitant progressivament el bestiar de les arnes, fins a la seva desaparició en uns pocs anys.
Autor: Esteve Miràngels
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada