En Joan Maria ens aporta una altra pinzellada històrica de l'apicultura del nostre país. L'Edat Mitjana és un període de profunds canvis, en molts casos fortament influenciats per les creences religioses i per l'esperit de conquesta d'algunes civilitzacions.
És fonamental creure que gràcies a la gran demanda de cera verge d’abella, s’incrementarà de forma molt important les persones que practiquen l’ofici de l’apicultura. L’església i el cristianisme i tenen molt a veure, ja que s’utilitzava aquesta cera en els oficis religioses, en les catacumbes ...
Per altra banda, els àrabs portaran les seves pròpies tendències. A la part nord de Lleida i a l’Aragó, es poden trobar arnes de canya horitzontal, unes arnes que guarden un profund parentiu amb les arnes que trobem en el nord d’Àfrica. A partir d’aquí es començaran a desenvolupar els corrals o tancats d’abelles.
+arneres.jpg)
En la legislació que varen elaborar els visigots, ens adonem de la gran importància que tenien les espelmes de cera d’abella en la il·luminació dels seus actes litúrgics que es celebraven en l’interior de les esglésies. A Santa Oliva, província de Tarragona, s’han torbat documents que ens expliquen que alguns oficis es pagaven amb lliures de cera d’abella.
En el Concili de Tarragona de l’any 516, en el cànon setè, s’ordena que es canti l’ofici diví, tot demanant als fidels les almoines necessàries per al sosteniment de la il·luminació de les esglésies amb espelmes de cera d’abella. Les persones piatoses i nobles sovint aportaven grans quantitats de diners, fins i tot hipotecant la pròpia fortuna, per garantir que les candeles quedessin enceses dia i nit davant de les imatges religioses que tant fervorosament adoraven. Cal recordar, que el ciri pasqual en el simbolisme cristià eludeix a Crist.
La gent que es trobava a les masies aprofitava tots els recursos que tenia; després de treure la mel de les bresques, feien unes pilotes de cera i les posaven en un cassó i les fonien. De les canyes en treien el motlles, entre nus i nus les seccionaven, deixant el nus de la canya de la part de baix i anul·lant el de la part de dalt. A continuació i posaven un ble al mig i hi abocaven la cera fosa, una estona després ja estava a punt i s’obria la canya i l’espelma o ciri estava fet.
Autor: Joan Maria Llorens - Apicultor i historiador
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada