EL BANYARRIQUER

Aquests insectes pertanyen a la família dels Coleòpters, o escarabats com són popularment coneguts, i es diferencien d'altres famílies per tenir el primer parell d’ales (anomenades èlitres) fortament quitinitzades, (o endurides per fer-ho menys tècnic), i que serveixen per tapar o protegir el segon parell, que és el que fan servir per volar.  

Quant volen aixecar el vol separen els èlitres obliquament cap amunt i despleguen el segon parell d’ales que són articulades i més llargues del que serien normalment i així suplir el primer parell que no es útil per volar. En aterrar es produeix la maniobra a la inversa, i és prodigiosa la facilitat i perfecció amb la que ho fan. Aquests insectes de llargues antenes, s’alimenten principalment, i sobretot en estat larvari, (que en algunes espècies pot durar tres anys) de matèries vegetals, sobretot fusta, sigui d’arbres vius o morts, d’arrels, branques o del tronc segons el règim alimentari de l’espècie que es tracti.

Alguns estan molt especialitzats amb un tipus determinat d’arbre o planta, d’altres no són tan bocafins i tants se’ls dóna el que mengen, fins i tot les larves les hem pogudes criar amb paper higiènic, que és cel·lulosa quasi pura. D’aquí ve que poden ser altament perjudicials per l’agricultura si es produeix algun atac massiu de segons quina espècie a una plantació d’arbres.

Un dels mes coneguts es el banyariquer del roure o de les alzines i suros, el conegut com a Cerambyx cerdo, que causa grans  estralls a aquests arbres, ja que els ataquen de viu en viu, fent per dins del tronc unes galeries  molt grans que acaben per matar-lo. Actualment a Extremadura i Andalusia s’ha convertit en una plaga de difícil eradicació, i molt perjudicial per les alzines de les deveses a les que pasturen els porcs ibèrics, i que com a ecosistema acull també gran diversitat de fauna salvatge. És curiós que una espècie tan perjudicial aquí pugui estar protegida per una ll ei a la C.E. i un contrasentit. Ara bé, com es dóna el cas de que als països nòrdics i Centreuropa és una espècie rara; doncs quant varen decidir-se a protegir els insectes que podien estar en perill d’extinció la van incloure. Aquí com que els nostres polítics no s’enteren, o bé ho van fan tard, no varen protestar.

També és curiós de que altres espècies de Cerambyx existents , el C.velutinus i el C.miles, quasi iguals que el C.cerdo, fins al punt que de vegades són de mal distingir, i amb les mateixes costums alimentàries, no estan protegides. És clar, com que no hi son al nord i centre d’Europa, doncs com si no existissin. És una llàstima el fet de que els ecologistes tontos es dediquin a la política. Així ens va. Encara hi ha una  quarta espècie, la C.scopollii, molt més petita, i que ataca també alguns fruiters.

Un altre banyariquer és el del faig, la Rosalia alpina, que només ataca la fusta morta, siguin branques grosses seques, o troncs tallats. No representa cap perill per els arbres vius, i si els tallessin a l’hivern i s’enduessin els troncs, en lloc de deixar-los a l’estiu al bosc, tampoc representaria cap problema per l’aprofitament forestal d’aquests arbres. A la fi de tot plegat, si les coses es fessin amb coneixement de la natura, i amb sentit comú, com ho feien els nostres avis en aquells temps de menys tecnologia que ara, no representarien cap molèstia.

El del pollancre, la Aromia moschata (es diu Aromia perquè fa olor de mesc) és molt perjudicial per aquests arbres, atacant-los arran de terra, just per sobre de les arrels, i pot fer molt de mal a les plantacions.

Un altre, aquest molt més petit, però no menys emprenyador i conegut dels apicultors, és el Hylotrupes bujulus. Aquest escarabat sol tenir preferència per la fusta de pi, sobretot si és del país, i es dedica a fer galeries per dins de tota aquella fusta que tingui més de 8mm de gruix, o sia la de quasi tot el rusc, convertint la fusta en un pilot de pols finíssima, que generalment hom se n’adona quan al agafar-la et queda un tros a les mans.

Autor: Joaquim Soler - Apicultor i entomòleg aficionat