LA POL·LINITZACIÓ ENTOMÒFILA

El Biòleg i veterinari Enrique Simó porta molts anys com a tècnic del sector apícola al País Valencià i en el sindicat d'Unió de Llauradors i Ramaders-COAG. En el següent article ens parla de la relació idíl·lica entre les flors i abelles.

En ecologia el terme “mutualisme”, es pot definir com un tipus d’associació interespecífica en què les dues espècies implicades obtenen beneficis mutus i els individus de cada una de les seues poblacions creixen i/o sobreviuen i/o es reprodueixen amb una taxa superior quan es troben en presència d’individus de l’altra espècie mutualista. I evidentment els beneficis que aporten a cada soci superen els costos que poguera ocasionar l’esmentada associació. A banda dels mutualismes associats a l’agricultura i ramaderia de l’Homo sapiens, un dels mutualismes ecològics més espectaculars que existeixen en la naturalesa és el mutualisme de pol·linització. Així és, la majoria de les flors pol·linitzades per animals ofereixen nèctar i/o pol·len com a recompensa per als seus visitants.

La pol·linització creuada és el transport del pol·len des de les anteres d’una planta fins a l’estigma del pistil d’una altra planta distinta. En varietats compatibles es produeix la fecundació i aquest gra de pol·len, en contacte amb l’estigma, emet el tub pol·línic i penetra a l’ovari. Llavors l’ovari es transforma en fruit i l’òvul fecundat en llavor.

Segons sembla el nèctar, les formes, els colors i les aromes no tenen un altre valor per a la planta que el d’atraure els animals, i representa un cost que la planta hauria pogut utilitzar per a altres funcions, ara bé el benefici que obté és el de la pol·linització a través d’un vector animal del pol·len. En plantes conreades i silvestres la pol·linització provoca un increment de la producció (augment del nombre i la grandària dels fruits) i l’increment de la seua diversitat genètica.
 

Diversos animals han establert relacions de pol·linització amb les plantes en flor; entre aquests es troben els colibrís, els ratpenats i fins i tot alguns petits rosegadors i marsupials. Però els pol·linitzadors per excel·lència són indubtablement els insectes i per això val la pena aprofundir en les característiques del seu mutualisme, de la seua importància i de la seua problemàtica.
Actualment en el nostre planeta hi ha descrites més d’un milió d’espècies d’insectes i dins d’aquests, els que poden considerar-se com a mutualistes de pol·linització pertanyen als grups següents: coleòpters, lepidòpters, dípters i himenòpters. És justament en aquest últim grup d’insectes on es troben els pol·linitzadors més eficaços i amb adaptacions especials. En les zones de clima temperat s’ha estimat que entre el 70% i el 95% dels insectes pol·linitzadors són himenòpters. Cal esmentar les abelles solitàries, els borinots i sobretot l’abella de la mel.
 

Resulta indiscutible que el benefici en pol·linització, gràcies a les abelles i la resta de pol·linitzadors, afavoreix la fecundació i fructificació, per la qual cosa contribueix directament a la conservació d’espècies amenaçades (animals i vegetals) i de la diversitat biològica. D’aquesta manera es garanteix la renovació i manteniment de la coberta vegetal i es redueix el risc d’erosió, cosa que constitueix una mesura activa de protecció. Desgraciadament, no hi ha suficients estudis científics sobre el tema i seria necessari desenvolupar i posar en marxa programes d’investigació que permeten avaluar i quantificar els efectes beneficiosos produïts pels pol·linitzadors en els ecosistemes.

Les conclusions dels estudis de les últimes dècades ens alerten de la tendència creixent a la desaparició dels pol·linitzadors i de les greus conseqüències que el seu dèficit provoca. La causa principal d’aquest crític descens es pot atribuir, directament o indirectament, a la intervenció de l’espècie humana. L’aplicació d’insecticides d’ús agrícola, les transformacions incessants de terrenys forestals en agrícoles i la urbanització intensiva provoquen la destrucció contínua dels hàbitats naturals dels pol·linitzadors. N’hi ha molts que fan niu a terra, bé per a reproduir-se o per a hivernar, i totes les operacions que impliquen el moviment del sòl eliminen inevitablement una gran quantitat d’individus. D’altra banda, si es redueixen les zones amb flora autòctona, també ho fan les fonts de pol·len i nèctar, que són la base de la dieta de la majoria dels pol·linitzadors. Els incendis repetits, la sequera prolongada, la pèrdua de sòl a causa de les pluges torrencials han accelerat el procés de desertització de les nostres terres.

L’abella mel·lífera és el principal insecte pol·linitzador que existeix en la naturalesa, la seua abundància pot variar entre el 60% i el 95% de tots els pol·linitzadors. La comunitat científica mundial ha reconegut que la mel i la resta de productes procedents de l’abellar són insignificants en comparació amb el principal benefici que reporta l’apicultura: la pol·linització de conreus i espècies vegetals silvestres. Aquest fet, moltes vegades ignorat, és d’importància crucial en un context general de deterioració ambiental. Segons estimacions de la FAO i de la Unió Europea, el valor de la pol·linització de les abelles és de 20 a 30 vegades superior al valor de la mel i de la resta de productes apícoles. En un estudi recent sobre la importància dels pol·linitzadors a la Comunitat Valenciana, editat per la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, es posa de manifest que el benefici generat pels pol·linitzadors supera els 600 milions d’euros anuals, només en el sector agrari (entre el 30% i el 40% de la producció final agrària). I la part corresponent a l’abella de la mel s’acosta als 480 milions d’euros.

Les colònies de l’abella mel·lífera es troben, en l’actualitat, gairebé exclusivament en els ruscs que mantenen els apicultors, per tant, l’abundància d’aquest important pol·linitzador va lligada a la cabanya apícola existent en cada zona. És, per tant, absolutament necessari garantir una cabanya apícola suficient per a cobrir la demanda en pol·linització de conreus i en els ecosistemes naturals.

L’apicultura valenciana ocupava el primer lloc de l’apicultura espanyola fins fa pocs anys. Actualment ocupa el segon lloc en producció de mel i cens de ruscs. Hi ha uns 1.600 apicultors que es reparteixen uns 350.000 ruscs i bona part són professionals que viuen en gran part de la venda de la mel, pol·len i cera. La producció de mel oscil·la entre els 7 i els 8 milions de kg, la de cera entorn dels 250.000 kg, la de pol·len, que és molt variable, podríem situar-la en uns 150.000 kg. Açò representa una aportació a la producció final agrària d’uns 15 milions d’euros, però, com dèiem adés, aquesta quantitat cal multiplicar-la per 30 per a, en justícia, afegir-hi el valor generat per la pol·linització de les abelles mel·líferes.

Però l’amenaça també s’estén sobre l’abella mel·lífera, la població de la qual també disminueix. Els 8.800.000 ruscs europeus estan assetjats per patologies cada vegada més difícils de tractar, també hi ha greus problemes d’intoxicació i pèrdua de ruscs per l’aplicació de certs productes fitosanitaris. A més cal afegir els efectes que sobre els apicultors professionals tenen les mels d’importació (el preu mitjà de les importades és d’1,11 euros/kg, enfront de 2,05 euros/kg de les europees). En aquestes condicions –augment dels costos de producció, disminució del rendiment i dificultat de recuperar els ruscs perduts– el desànim s’estén entre els apicultors europeus, aquesta activitat ja no atrau els joves i el nombre de nous apicultors ha disminuït dràsticament, encara que l’apicultura constitueix una alternativa per al delicat teixit rural i que està ben integrada en el medi natural. La producció de mel europea cobreix només el 50% de la seua demanda interna, però tot i que aquesta és una bona causa, la raó principal per a garantir la pervivència de l’apicultura és la de mantenir una població mínima de pol·linitzadors, abans que resulte impossible solucionar els problemes derivats del seu dèficit: conservació de la flora natural, protecció de la biodiversitat i producció agrícola.

Autor: Enrique Simó

Biòleg i veterinari, tècnic del sector apícola; Unió de Llauradors i Ramaders-COAG