LES PLANTES I EL NÈCTAR (1a PART)

Eloi Aulet

Totes les plantes angiospermes fan pol·len, però no totes produeixen nèctar. Hom considera que una planta és mel·lífera si segrega a nivell de les flors una quantitat suficient de substàncies riques en sucres senzills (monosacàrids, disacàrids, etc.), que són recol·lectades i convertides en mel per les abelles.

Aquestes substàncies ensucrades es solen produir a la flor, a nivell d’unes glàndules especialitzades en segregar nèctar: els nectaris o superfícies dolces (discs nectarífers), com passa als tarongers.

Les abelles són capaces de detectar els sucres de les flors a partir d’una concentració superior del 10%, tot i que prefereixen les flors amb una concentració de sucres variable i que oscil·la entre el 30-50%. 

El nèctar prové principalment de la saba elaborada, que està constituïda per substàncies ensucrades que s’han sintetitzat a les fulles en fer la fotosíntesi. Aquesta saba circula pels vasos liberians (floema) i hi predominen sucres monosacàrids com la glucosa i la fructosa o disacàrids com la sacarosa. 

El nèctar de cada espècie pot tenir una composició química diferent, així el romaní (Rosmarinus officinalis), l’espígol (Lavandula sp.), les pomeres (Pyrus malus), etc. fan el nèctar ric en sacarosa, mentre que les crucíferes com el nap (Brassica napus), la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), els brucs (Erica sp.), la farigola (Thymus vulgaris), el gira-sol (Helianthus annuus) o el pixa-llits (Taraxacum officinale) el fan més ric en glucosa i fructosa.

Font: Manual de les Flors de les Abelles

Més

LAS ABEJAS ‘ENGAÑADAS’ POR EL PERFUME SEDUCTOR DE LAS ORQUÍDEAS

naturalezacuriosa.com

El cuadro puede resultar un poco extraño, incluso perturbador, pero no es ficción. Un grupo de científicos ha logrado captar las imágenes de una abeja macho intentando copular con una orquídea.

Este curioso acto se produce gracias a un nuevo truco descubierto en el repertorio de señuelos sexuales de estas flores. La especie de orquídea 'ophrys exaltata' imita parcialmente los efectos de las feromonas de las hembras abejas para atraer a los machos de la especie 'colletes cunicularius', que se dejan conquistar por el seductor aroma.

La investigación, publicada en la revista 'Proceedings of the National Academy of Science' (PNAS), fue desarrollada por Nicolas Vereecken y Florian Schiestl de la Universidad de Zúrich en Suiza, quienes sugieren que las orquídeas utilizan su exótico olor para hacerse pasar por irresistibles hembras.

Més

LA POL·LINITZACIÓ (2a PART)

Jordi Bertran

Les plantes poden ser autofèrtils, és a dir, en flors de la mateixa planta el pol·len és capaç de fecundar òvuls i formar llavors. Es tracta de plantes on la pol·linització s’efectua de forma espontània, com ara en moltes gramínies i algunes lleguminoses.

La major part de plantes són autoestèrils, és a dir, que a nivell de l’estigma la planta pot reconèixer el seu propi pol·len i no el deixa germinar. Aquestes flors només admeten el pol·len de flors que provinguin d’una altra planta, s’entén de la mateixa espècie. Aquest fenomen es coneix com a pol·linització
encreuada.

El fenomen de la pol·linització permet a les plantes generar una quantitat notable de llavors (els embrions), molt diversificats genèticament, evitant en gran mesura els efectes perniciosos de la consanguinitat.

Més

LA POL·LINITZACIÓ (1a PART)

Pere Campoy

En les angiospermes, la pol·linització consisteix en la transferència de pol·len d’una flor a l’estigma d’una altra flor, per tal de fecundar els òvuls o les futures llavors. Aquesta transferència pot ser per via aèria, aprofitant els corrents d’aire i el vent o per via vectors animals.
 

La pol·linització anemòfila sovinteja en plantes que viuen en llocs freds, amb pocs insectes i que generalment tenen flors poc vistoses, com ara les de les gramínies. Tanmateix, les espècies de pol·linització anemòfila normalment fan poblaments molt densos i es veuen obligades a produir grans quantitats de pol·len, el que suposa una elevada despesa energètica per a la planta.

La major part de plantes amb flor utilitzen vectors per carretejar el pol·len d’una flor a una altra. Es tracta de vectors animals com ara els insectes,essent les abelles un dels més comuns, especialment en els ecosistemes mediterranis, tot i que també existeixen flors pol·linitzades per ocells o ratpenats.

Més

OLIVARDA - Dittrichia viscosa

ICHN

L'olivarda és una mata llenyosa, d’olor poc agradable i de 0,5 a 1m d’alçada, amb les tiges que, en general, emergeixen de la base de la planta.
 

Les seves fulles són lanceolades i sense pecíol, de 3 a 10 cm de longitud. Presenten el marge dentat i estan recobertes per pèls enganxosos. Les flors es troben reunides en capítols, de color groc i que es disposen a l’extrem terminal de les tiges.

L'olivarda floreix a finals d’estiu fins a principis de tardor.

És una planta adaptada als ambients amb presència humana, ruderals, amb una gran capacitat per colonitzar vores de camins, camps abandonats, lleres i ribes dels rius, etc. L’olivarda té una àrea de distribució bàsicament mediterrània, tot i que també s’estén pel centre del país, fins als 700 m d’altitud, tot buscant indrets assolellats i secs.
 

En floracions extenses, la font de nèctar pot ser de molt bon aprofitar per les abelles.

Autors: Cristina Pera & Esteve Miràngels

Més

POBRES ABELLES

todopueblos.com

De manera espontània, molts cítrics desenvolupen el fruit així que el pol·len toca a les portes de seva part femenina, sense donar temps que es produeixi la fecundació. Com que no hi ha hagut fecundació, no hi ha embrió, és a dir, no hi ha llavor o pinyol, però el fruit madura igualment. Aquest fenomen es diu partenogènesi.
Els agricultors han anat seleccionant varietats de taronges i de mandarines que espontàniament no tenien pinyols. Ara bé, succeeix que les abelles pol·linitzen amb pol·len procedent d’una varietat fèrtil conreada en un camp veí. Aleshores es pot produir una veritable fecundació i apareixen inesperadament taronges o sobretot mandarines amb pinyols. Aquest fenomen s’anomena pinyolada i té conseqüències desastroses pel productor de cítrics, ja que els consumidors refusen els cítrics amb pinyols. La solució adoptada per l’Administració ha estat obligar a instal·lar els ruscos d’abelles a 5 km de distància dels camps de cítrics durant la primavera. A més, permet fumigar els arbres en flor per tal d’eliminar qualsevol insecte. Perjudicar les abelles va comportar una disminució de la pol·linització, que es va haver de resoldre amb l’addició artificial d’hormones vegetals que induïssin el desenvolupament partenogenètic dels fruits. Actualment, però, es tendeix a planificar amb molta cura el conreu de varietats compatibles de cítrics en camps adjacents, però les abelles continuen proscrites i la mel de taronger costa de trobar.

Font: quequicom

Més

EL CONTRAST CROMÀTIC DE LES FLORS

© iava777

Les flors de colors que contrasten millor les seves peces fèrtils amb el fons són més ben acceptades per a les abelles en comparació amb les flors de colors més pàl·lids d'acord amb una nova investigació, per Heather Whitney de la Universitat de Cambridge al Regne Unit. La seva observació de com els patrons de pigmentació en els pètals de flors influeixen en el comportament dels borinots "suggereix que les línies de color donen pistes sobre la ubicació de les fonts de nèctar. Per contra, però, les abelles tenen una preferència innata per les flors ratllades. El treball s'ha publicat a la revista Naturwissenschaften Springer - La ciència de la Naturalesa.
 

Són molt poques les flors que presenten un simple bloc d'un sol color. Els patrons de pigmentació es manifesten en la gamma de colors que presenten els pètals. Aquests patrons es creu que són importants per a la pol·linització. Les abelles poden identificar, i de vegades se senten més atretes per les flors estampades en perjudici de les flors simples. Aquests patrons poden augmentar la velocitat amb què les abelles localitzen la recompensa del nèctar en una flor.
 

Els autors van analitzar les formes d'aquestes línies de colors i com influeixen en el comportament dels borinots i abelles. Van exposar les abelles que no havien vist les flors abans, a diferents patrons cromàtics. Des de la perspectiva de les abelles, les flors vermelles reflecteixen poca llum, mentre que les línies vermelles en flors d'ivori provoquen un canvi general en el color de la flor.

Els autors conclouen: "els patrons de línies podrien ser freqüents a la natura, ja que poden ser guies de nèctar útils, sobretot quan també augmenten la visibilitat de la flor, però sembla que el contrast de color d'una flor amb el seu fons té una major influència en la preferència de les abelles".

Font: sciencedaily.com

Més

EL CASTANYER - Castanea sativa

mieldeibias.com

El castanyer és un arbre caducifoli, de 15 a 35 m d’alçada i una capçada ampla. Les seves fulles són oblongo-lanceolades, amb el marge fortament dentat i disposades de forma esparsa.
 

Presenta flors masculines i flors femenines. Les masculines, molt nombroses, s’agrupen en aments. A la base d’aquesta estructura, neixen les flors femenines, que habitualment només són 3, i que un cop fecundades formaran fruits.
 

Les castanyes queden protegides dins un embolcall espinós molt característic.

És un arbre comú als boscos de caducifolis del nord-est de Catalunya, tot i que pot presentar-se també a la muntanya mediterrània. Als Prepirineus pot atènyer els 1.400 m. El castanyer prefereix indrets muntanyencs, plujosos, amb substrat silícic i àcid.
 

Per les abelles el castanyer és un bon recurs de nèctar i pol·len, així com de melat. En els darrers anys els castanyers estan patint la malaltia fúngica del xancre, fet que ha provocat una reducció dels seus boscos, i de retruc una disminució en la producció de la seva mel.

Autora: Cristina Pera - Biòloga

Més

RIQUESA BOTÀNICA DE CATALUNYA

 Albert Ferré

Els tipus de clima i substrat geològic determinen que les plantes amb afinitats ecològiques similars visquin juntes i tendeixin a formar combinacions d’espècies estables. Així, un tipus d’ambient caracteritzat per unes condicions ecològiques semblants fa que s’hi estableixin grups característics d’espècies vegetals que conviuen i s’estructuren en l’espai: són les comunitats vegetals.

Les comunitats vegetals s’imbriquen a la natura com les peces d’un trencaclosques, conformant el que coneixem amb el nom de vegetació. La vegetació constitueix l’element principal dels nostres paisatges i dels ecosistemes terrestres i alhora és un dels elements més sensibles en front de qualsevol impacte o pertorbació externa.
 

A Catalunya podem distingir tres àrees fitogeogràfiques, que presenten una vegetació diferenciada:

Més

BOTJA BLANCA Dorycnium pentaphyllum

 intersemillas.es

La botja blanca és una mata en forma de coixinet, molt ramificada, de 10 cm a 1 m d’alçada, amb branques llenyoses i ajagudes a la base. Les seves fulles estan formades per 3 fulletes linears amb 2 folíols, que neixen directament de la tija (sèssils).

Les flors de la botja es disposen en grups de 5-15, al capdamunt de les tiges i són papil·lionades, és a dir, presenten un pètal superior més gran (estendard), dos pètals laterals (ales) i dos pètals centrals units (carena). Tots els pètals són blancs, excepte els que formen la carena, que són de color porpra.

La botja floreix de la primavera a l'estiu i presenta una àmplia distribució per tot el territori, ocupant matollars i pastures mediterrànies. Aquesta planta s’estén des del nivell del mar, tot i que no accepta bé els sòls salins, fins als 1.500 m d’altitud.

Autora: Cristina Pera - Botànica

Més

LES PLANTES AMB FLOR

Jordi Bertran

Les plantes amb flor o angiospermes constitueixen el grup de vegetals més diversificat en nombre d’espècies a la Terra. Les angiospermes van aparèixer durant el Cretaci i el seu èxit evolutiu ha estat tan gran, que avui dia són els vegetals dominants en els sistemes terrestres.

El nom d’angiosperma vol dir “que fa les llavors a dins d’una cavitat”, és a dir, a dins d’un fruit. Per tant amb l’aparició de les angiospermes també va aparèixer el que hom coneix com a fruit. Als sistemes terrestres existeix un altre grup de plantes que també fa llavors: les gimnospermes com ara pins, avets o xiprers, però aquestes mai fan fruits, només produeixen llavors en branques o fulles especialitzades.

L’aparició de la llavor va suposar un canvi notable en la forma de dispersió que tenien les plantes. Fins llavors les poblacions de plantes es reproduïen i es dispersaven a través d’espores (com encara ara ho fan avui dia les falgueres o les molses). La llavor conté un embrió (una planta en petit), unes reserves nutrícies i una coberta sòlida.

Més

PASTURES D'ESTIU PER ABELLES

 hafl.bhf.ch

Les abelles són més vulnerables a les malalties i als paràsits durant l'estiu degut a la manca de determinat grup d'aliments esencials en la seva dieta. Per tal d'evitar aquest fenomen, els investigadors de l'Escola Superior d'Agricultura, Boscos i Alimentació de Berna han desenvolupat una mescla de llavors que un cop sembrades i germinades, proporcionen una flora que aporta nèctar i pol·len de qualitat a fi de poder satisfer les necessitats nutritives de les abelles i protegir el seu sistema immunològic.

Un recompte realitzat sobre aquestes pastures d'alimentació observaren que hi havia una presència de 5 vegades més d'abelles i fins a 3 vegades més de variabilitat d'insectes en comparació amb d'altres ecosistemes presents a la zona. L'èxit de la mescla de llavors també rau en el fet que són de plantes poc exigents pel que fa a la qualitat de sòl que requereixen per poder germinar, adaptant-se perfectament a tot tipus de sòls, cultius que a més són molt valorats pel sector agrícola-ramader.     

Informa: Maria Micó - ArtAlPas

Font: hafl.bfh.ch   

    

Més

EL MIMETISME EN LES ORQUÍDIES

Orquídea mirall (Ophrys speculum) Font: Referencia  3)

Les orquídies, com moltes altres flors, necessiten atreure pol·linitzadors per tal de complir la seva funció reproductora. La carència de nèctar en moltes d’aquestes espècies, degut a la elevada despesa metabòlica que els requereix, fa que hagin de buscar altres estratègies. 

Per això, milers d’orquídies de tot el món han anat evolucionant i desenvolupant mecanismes per captar insectes tot prometent-los quelcom que mai se’ls hi oferirà realment. Per exemple, mitjançant la imitació de flors productores de nèctar però sense tenir-ne realment, a través de la seva similitud en refugis i nius o per la producció d’irresistibles olors. 

Més

BRUC BOAL Erica arborea

florasilvestre.es

El bruc boal és un arbust perennifoli, d’1 a 3 m d’alçada i molt ramificat. Presenta branques llenyoses i les tiges més joves están recobertes de petits pèls blanquinosos.

Les seves fulles són linears, de 3 a 7 mm de llargada, i coriàcies. Les flors estan disposades de forma densa a la part superior de les tiges, amb forma de petita campaneta, de color blanc-lilàci. Tenen 8 estams, que queden amagats dins la flor, tret que el diferencia del bruc d’hivern, ja que en aquest darrer els estams sobresurten de la corol·la.

Floreix a finals d’hivern i es manté florit tota la primavera. És un arbust que freqüenta els sòls àcids i descalcificats. La seva presència s’estén en brolles i boscos esclarissats des del litoral fins no més enllà dels 1.400 m d’altitud.

Autora: Cristina Pera Feixas

Font: Manual de les Flors de les Abelles

Més

FARIGOLA - Thymus vulgaris

Foto: Ricard Prat

La farigola és una mata perenne, de 10 a 30 cm d’alçada, aromàtica, amb branques llenyoses i molt abundants. Les tiges més joves estan recobertes per pèls blanquinosos. Les fulles són petites, planes i linears.

Les seves flors es presenten agrupades a la part superior de les tiges. Són de color blanc o d’un to rosat violaci. Tenen quatre estams, que sobresurten de la corol·la.

La farigola és la planta aromàtica més coneguda i àmpliament distribuïda per tot el territori català. Aquesta petita mata la podem trobar a tot arreu fins als 1.900 m, tot buscant els vessants més assolellats i pedregosos.

Tot i que la farigola atrau fortament les abelles, a vegades (els anys secs) no proporciona suficient nèctar per garantir una mel monofloral.

Font: Manual de les flors de les abelles

Més

ELS POL·LINITZADORS MÉS ANTICS DE LA HISTÒRIA DE LA TERRA

Fa 110 milions d’anys, quan la Terra encara era poblada pels dinosaures, un grup d’insectes que transportava pol·len va quedar atrapat en gotes de resina. Eren quatre femelles de tisanòpters –trips- amb el cos recobert de grans de pol·len, que s’han conservat fins ara en una peça d’ambre d’Àlaba. Es tracta de l’evidència de pol·linització més antiga coneguda fins avui, i l’única del Mesozoic (fa entre 250 i 65 milions d’anys).

Continua l'article a l'ARA.cat

Més

BRUGUEROLA - Calluna vulgaris

La bruguerola és un arbust de port baix que floreix a la tardor, essent una flor molt preuada per les abelles i pels apicultors, doncs aporta quantitats significatives de nèctar que poden ser un reforç molt interessant per a la colònia, o bé una mel de altíssima qualitat, molt preuada pels paladars més exigents.

Continua l'article de les flors de les abelles

Més

LA FLOR I LES SEVES PARTS (2a part)

Els estams, per tant, són fulles que fabriquen grans de pol·len o micròspores, a dins d’uns petits esporangis (=sacs pol·línics o microsporangis). Cada estam porta 4 sacs pol·línics a l’antera.

Els grans de pol·len es formen de quatre en quatre a dins del sac pol·línic i normalment es dispersen aïllats. No obstant, a nivell de les ericàcies com ara la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), els brucs (Erica sp.), la bruguerola (Calluna vulgaris) o l’arboç (Arbutus unedo), quan es formen els grans de pol·len no s’acaben de separar del tot i es dispersen junts en unitats de quatre. És per aquest motiu que quan hom parla del pol·len d’ericàcies es fa esment de les tètrades, ja que aquestes plantes dispersen els granets de pol·len en grups de quatre unitats.

Manual de les flors de les abelles

Més

LA FLOR I LES SEVES PARTS (1a part)

Les flors són com trampes molt sofisticades per als insectes, ja que els atreuen en benefici propi. Una flor és una branca molt curta (braquiblast), que porta fulles especialitzades.
 

Si les observem amb detall les flors tenen unes fulles petites que les protegeixen abans d’obrir-se: els sèpals, sovint de color verdós, que en conjunt formen el calze.
 

Un cop oberta la flor veiem un altre tipus de fulles: els pètals, que sovint presenten colors molt vius, ja que són capaces de sintetitzar diversos pigments (antocians) i en conjunt constitueixen la corol·la. 

Aquestes peces florals (sèpals i pètals) poden estar lliures o estar soldades entre elles formant tubs o campanetes.

Manual de les flors de les abelles

Més

AVET - Abies alba Mill.

L’avet no ens proporciona nèctar, però en canvi ens ofereix grans quantitats de secrecions de la seva saba que un cop transformades per les abelles donaran lloc al valuós melat. És per això, i sobretot pel moment de l’any en què es dóna, aquest producte pot completar molt bé la productivitat d’una explotació. 

Continua l'article de la Cristina Pera

Més