Imatge: Ark Wildlife
#abelles #societat #colònia #especialització
LA PROTAGONISTA és l'abella, Apis mellifica, ella i només ella ens explica el recorregut de la seva curta vida en un entorn que deixa de ser natural i salvatge.
L’apicultura és una disciplina ramadera on intervenen tres elements íntimament relacionats: les abelles, les plantes amb flor i els apicultors. D’aquesta relació l’abella n’és, sens dubte, la més important, doncs és l’insecte que gràcies al seu esforç, treball i generositat, fa possible la fructificació d’un gran nombre de plantes present en els nostres cultius i ecosistemes silvestres, així com l’obtenció dels productes apícoles. És injust, doncs, parlar d’apicultura sense conèixer bé aquest insecte i valorant, com és mereix, el seu protagonisme indiscutible.
Se pensaba poco probable que la abeja melífera hubiera sobrevivido como animal salvaje en Europa, pero un nuevo estudio constata que todavía existen abejas silvestres europeas y viven en Galicia.
Los investigadores y estudiantes de doctorado Benjamin Rutschmann y Patrick Kohl de Julius-Maximilians-Universität Würzburg (JMU) en Baviera describen dónde encontrar los nidos de abejas y en qué condiciones pueden sobrevivir en la revista Biological Conservation.
El equipo comenzó sus estudios en Galicia en octubre de 2019 por sugerencia de su colega español Alejandro Machado. Este último había observado enjambres de abejas ocupando el interior de postes de electricidad huecos y aparentemente prosperando allí. Para averiguar si la región soportaría una población completa de colonias de abejas silvestres, los investigadores buscaron postes de energía huecos en un área de 136 kilómetros cuadrados.
"Descubrimos 214 postes", dice Rutschmann en un comunicado. Para cada uno, los investigadores verificaron si una colonia de abejas vivía dentro. "En el primer año de nuestra investigación, encontramos 29 colonias". En una segunda visita en marzo de 2020, descubrieron que 17 de estas colonias habían sobrevivido al invierno, "aunque no habían sido alimentadas ni tratadas contra los parásitos".
LAS ABEJAS GALLEGAS NO SON RAZAS IMPORTADAS
Ahora, podría haber sido que las colonias de abejas silvestres fueran los descendientes salvajes de cepas de abejas extranjeras importadas por los apicultores. En Alemania, según Rutschmann, la subespecie de abeja autóctona (Apis mellifera mellifera) fue desplazada de esta manera hace mucho tiempo por subespecies importadas, en primer lugar y sobre todo por la abeja Carnica (A. m. carnica).
Pero no fue así en Galicia. Al analizar el patrón de venación de las alas, los investigadores de JMU descubrieron que todas las colonias que vivían en los postes de energía eran miembros de la abeja ibérica, Apis mellifera iberiensis. Es por tanto concebible que en España la abeja melífera haya existido tanto como animal salvaje como ganadero hasta nuestros días. "Sin embargo, si la población bajo estudio puede ser estable a largo plazo, debe demostrarse mediante más años de observación", dice Kohl.
"Después de dos años de estudio y un total de 52 colonias de abejas observadas, vemos que alrededor del 40 por ciento de las colonias sobreviven el invierno", informa Alejandro Machado, quien vive en la región. Estos son los primeros datos jamás informados sobre las tasas de supervivencia de las colonias de abejas silvestres en Europa.
Un análisis del paisaje alrededor de los postes de energía mostró que la supervivencia de las abejas melíferas gallegas depende en gran medida de cuán natural sea el entorno. En los postes de energía rodeados de matorrales, brezales o bosques, muchas más colonias sobreviven al invierno que en los postes de energía ubicados en campos de cultivo intensivo.
Para las colonias rodeadas por más del 50 por ciento de hábitats seminaturales, al menos una de cada dos colonias sobrevivió al invierno. Por el contrario, en paisajes con menos del 25 por ciento de hábitat seminatural y, por lo tanto, poco suministro de alimentos, la probabilidad de supervivencia era cercana a cero.
En Galicia, los investigadores encontraron fuertes contrastes entre áreas seminaturales contiguas sin uso o uso extensivo tradicional (brezales, monte bajo) y grandes áreas de agricultura intensiva con altos insumos de pesticidas y fertilizantes.
"Fue este marcado contraste entre la casi naturaleza y el desierto agrícola lo que nos permitió darnos cuenta de que el contexto del paisaje juega un papel tan importante en la supervivencia de las abejas", dice Rutschmann.
El estudio muestra
la importancia fundamental de las formas extensivas de uso de la tierra y la
restauración de características casi naturales del paisaje, como los setos
vivos para la conservación de insectos. "Sin suficientes hábitats de
anidación y alimentación, incluso la prohibición de pesticidas o la detención
del cambio climático no ayudarán a los insectos", concluye Kohl.
Casi dos meses del inicio de la erupción, el volcán de Cumbre Vieja aun no da muestras evidentes de que su actividad vaya concluir a corto plazo, pese a los "signos positivos" detectados y a la clara señal que podría indicar un posible debilitamiento.
Además, hay que sumarle las mil hectáreas que el volcán ha arrasado, los más de dos mil edificios destruidos, las plantaciones agrícolas y carreteras afectadas, entre otras cosas. También la ceniza ha cubierto buena parte de la superficie de La Palma. Una ceniza bajo la que quedaron sepultadas miles de abejas a unos 600 metros del centro eruptivo en la zona de Cabeza de Vaca. Éstas estuvieron sepultadas durante 50 días.
Cinco de las seis colmenas, intactas
En declaraciones a 'EFE' el presidente de la Agrupación de Defensa Sanitaria Apicultores de La Palma, Elías Gónzalez, sostuvo que "cinco de las seis colmenas permanecieron intactas" y que murieron las abejas que permanecían en la sexta colmena "porque ya estaba débiles antes de la erupción" del volcán.
La Unidad Militar de Emergencias (UME), agentes de la Guardia Civil y también de la Policía Local de la localidad de El Paso intervinieron en el rescate de las abejas. Uno de las sustancias utilizados por las abejas para protegerse contra la ceniza era el propóleo para evitar la entrada de dióxido de azufre procedente del volcán.
En el seu comportament sexual destaquen les concentracions de mascles, en una mena de leks que tenen un atractiu especial per als abellots. En aquestes zones, la visita de les reines verges seria més freqüent, possibilitant així una major eficiència fertilitzadora.
Article: theconversation.com
Les abelles són uns insectes increïbles. No només tenen memòria per als llocs on hi ha aliments i es comuniquen entre elles sinó que, a més, tenen cura de les larves i s’organitzen per defensar-se dels atacs. Gairebé per damunt de tot això, però, hi ha la construcció dels ruscs, hexàgons gairebé perfectes malgrat que la mida de les cel·les és diferent per a cada tipus d’abella i que, sovint, comencen a fer-los pels extrems i es troben al centre. Tot plegat, sembla, no és només fruit de l’instint sinó que el pensament hi està involucrat.
En un article publicat a la revista ‘PNAS’, un equip de científics explica com ha fet servir un sistema d’anàlisi d’imatges automàtica per identificar quins recursos fan servir. Segons sembla, les abelles veuen venir els problemes que hi haurà en la construcció i van introduint petits canvis per evitar-los, un fet sorprenent tenint en compte que en la construcció d’un rusc hi participen moltes abelles obreres. L’estudi recull dades estadístiques sobre els ruscs i els classifica segons la funció de les cel·les i si són iguals que les altres o bé són diferents. La majoria, és clar, són per a les obreres, però a mesura que es preparen per fer les dels borinots la mida es va fent més gran, amb un parell de cel·les de transició.
Pel que fa a la unió d’un rusc començat per diversos cantons, és possible que acabin fent falta cel·les amb un número de costats diferent a l’habitual. Tot i que el típic és sis, s’han detectat cel·les d’entre quatre i nou costats, que suposen un 5% del total, i sovint són o bé als extrems del rusc o bé on diverses parts s’ajunten. Les abelles tendeixen a fer servir el mínim de variacions possibles, i la majoria d’aquestes cel·les “estranyes” tenen entre 5 i 7 costats. A més, abans que es produeixi el problema, totes soles comencen a girar les cel·les per fer-les encaixar amb les que estan fent les seves companyes perquè no quedin espais buits. Tot plegat, conclouen, no pot ser instintiu sinó el resultat d’un procés cognitiu durant la construcció. Els coneixements matemàtics que han demostrat tenir, però, ja havien obert una porta a un món de possibilitats: que les abelles, malgrat el que pugui semblar, pensin i calculin.
7. La Pepa Juvanteny de Roses pregunta: la majoria d’abelles són femelles, oi? Com ho fan per triar el sexe? Cert, la majoria d’individus d’una colònia d’abelles són femelles, amb una femella reina fèrtil i una gran quantitat de femelles estèrils. Els mascles són una minoria. La clau està en el moment de la posta dels ous que fa la reina, de manera que els ous fecundats per un espermatozoide donaran femelles i els ous no fecundats, per tant òvuls, donaran a mascles. Fàcil!!!
5. En Quel Las Heras de Barcelona i olotí de naixement ens demana: quina alimentació tenen els abellots a fi d’acomplir la seva noble tasca? La veritat és que els abellots són les abelles més mal alimentades de la colònia. Ja de petits van rebre una alimentació pobre de mel i pol·len, tot fent la metamorfosi en els racons més freds del niu de cria, fet que explica el perquè el seu desenvolupament triga 24 i en canvi el d’una obrera 21. Un cop adults, s’alimentaran de mel i pol·len que aconseguiran de les seves germanes i a l’hivern seran expulsats del rusc, doncs la seva presència no és útil, morint de fred i de gana. Terrible!
3. La Sara Pedrosa de Santa Pau ens pregunta: el sexe de les abelles determina que faci una tasca o una altra dins del rusc? I tant! No només el sexe sinó també l’edat. Els mascles neixen amb una funció principal que és la de fecundar a la reina fèrtil. De fet els abellots tenen fama de “vividors” i el seu nom en castellà “zángano” ja té una connotació pejorativa a gandul. Les femelles, anomenades obreres, fan honor al seu nom, treballant tota la vida fins a morir d’esgotament. Les més joves dins del rusc, de mainaderes, netejant, construint, vigilant... i les més veteranes recol·lectant nèctar i pol·len de les flors.
Els científics han descobert que les abelles poden utilitzar la seva llengua de dues maneres diferents depenent de la viscositat del nèctar. Quan les pluviometria és escassa les plantes generen un nèctar molt concentrat de sucres i les abelles utilitzen la seva llengua com si fos una cullera, tal i com ho fa un gos o un gat. En canvi, quan els nèctars són molt líquids, escullen l’estratègia de la succió.
For a century, scientists have known how honeybees drink nectar. They lap it up.
They don’t lap like cats or dogs, videos of whose mesmerising drinking habits have been one of the great rewards of high speed video. But they do dip their hairy tongues rapidly in and out of syrupy nectar to draw it up into their mouth. For the last century or so, scientists have been convinced that this is the only way they drink nectar.
Scientists have now discovered bees can also suck nectar, which is more efficient when the sugar content is lower and the nectar is less viscous. A high speed video of bees drinking a nectar substitute in a lab shows that not only do honeybees have this unexpected ability, they can go back and forth from one drinking mode to another.
Jianing Wu, an engineering and biophysics specialist, at Sun Yat-sen University in Guangzhou, China, and the senior researcher on the experiment, said that while honeybees excel at feeding on highly concentrated nectar, “we find that they can also flexibly switch the feeding strategy from lapping to suction”. He and his colleagues reported the results on Wednesday in the journal Biology Letters.
David Hu, a professor at the Georgia Institute of Technology, who supervised some of Mr Wu’s earlier research but was not involved in this experiment, said: “We thought that insects’ mouths were like tools in your kitchen drawer (straw, fork, spoon), with single uses.”
Alejandro Rico-Guevara, who runs the Behavioural Ecophysics Lab at the University of Washington, Seattle, and studies nectar feeding in birds, also worked on the project. He said this flexibility in nectar-drinking behaviour means that although bees prefer the more syrupy nectars, they can efficiently feed from flowers whose nectar is more watery. “This has implications at many different scales, from pollination, for our food, all the way to the role they have in natural ecosystems,” he said.
The Independent would like to keep you informed about offers, events and updates by email, please tick the box if you would like to be contacted
Read our full mailing list consent terms here
What Mr Rico-Guevara found most interesting was that the bees are so sensitive to the viscosity of the nectar that “they switch at the exact point you would expect, to get the best reward for the energy invested”.
The honeybee tongue is adapted perfectly to lapping syrupy nectars. Once the tongue is dipped into thick nectars, Mr Wu explained, “approximately 10,000 bristles covering the tongue erect simultaneously at a certain angle for trapping the nectar”. The bee then pulls its tongue back into its proboscis, which is really a part of its mouth, and a pumping mechanism in the head sucks the nectar off the tongue.
When the viscosity changes so that the nectar is less thick, the bees let their tongues stay in the nectar and suck it up into their mouths, apparently using the same pumping mechanism.
Mr Hu said: “The result makes perfect sense because honeybees are already known as generalists.” They are not limited to feeding on only one type of flower like some other species of bee.
The bees have been flexible all along. It was the scientists who were stuck on one idea.
No totes les abelles tenen el mateix caràcter, existint diversitat de comportaments, des del més atrevit fins al més conservador. L’estudi va utilitzar poblacions d’abelles, i amb marcatges toràcics van poder valorar com en la gran explosió demogràfica apareixien escamots d’abelles especialment curioses. Aquestes exploradores serien molt interessants en processos d’eixamenada, quan la recerca d’una nova llar i de noves fonts d’aliment són qüestió de vida o mort.
When you try to pick a restaurant with a group of friends, how do you decide? Your curious friend wants to try the new place, while your focused friend wants to go to the old faithful. One friend is insistent, while the other is more quiet. Ultimately, the focused vocal friend convinces the group by saying, “I am telling you, this is the best place. It’s a sure thing – we gotta go!”
Just like people, honey bees vary in how they seek out food and communicate where to go. As a biologist, I study collective behavior, especially how groups make decisions. My colleagues and I have discovered some individual bees are seemingly born with a predetermined foraging style – they can be either focused foragers or curious foragers. Having different approaches to collecting food turns out to be advantageous for large colonies that rely on a changing food landscape.
Explorers and exploiters
As animals collect food, they must balance exploring for new food with exploiting already known food sources. Individual animals have to do one or the other, switching between exploring or exploiting. In collectives, like honey bee colonies, foragers can split the work and do both at the same time.
As honey bees forage for nectar and pollen, they learn a lot of information about the flowers they visit, such as their smells, colors and locations. Some bees become extremely focused on information associated with food, ignoring any new information – similar to selective attention in humans. Conversely, other bees exhibit a learning behavior marked by curiosity. They are interested in learning about new food sources, not just familiar ones.
True to type
My colleagues and I became interested in how bee colonies manage and act on these two types of information. To answer this question, we first figured out how to breed curious bees and focused bees.
We tested female queens and male drones to see if they were curious or focused, and then used artificial insemination to breed a curious queen with a curious drone, and a focused queen with a focused drone. Typically queens mate with 12 to 15 different drones and create genetically diverse workers, so using a single drone helped keep workers genetically uniform.
A bowl filled with several hundred bees, all marked with a blue dot on the thorax.
One-day-old curious bees marked blue. Sebastian Scofield, CC BY-SA
Once we had populations of genetically curious and focused bees, we had to verify they would not be influenced by their social environment. We did this by placing bees in colonies of either their own learning type or one with an assortment of learning types. (We kept track of who was who by marking them with paint on their thorax as soon as they were born.) Sure enough, regardless of the social group the bees experienced, they exhibited the same learning behavior we observed in their parents.
Familiar food versus novel food
Next, we created colonies of all focused bees, all curious bees or a 50/50 mix of focused and curious bees – then watched how they foraged.
We gave them a choice between two food locations: a familiar, reliable food location that stayed in the same spot for four days or a new food location that changed odor, color and location every day. Both locations contained the same quality and quantity of food. We marked bees on their abdomens as they visited the feeders so we knew which ones they had been to and which ones they were revisiting.
Five bees perched on the edge of a red feeder, sipping nectar.
Researchers marked the bees visiting this feeder with yellow. Chelsea Cook, CC BY-SA
We discovered the focused colony quickly found the familiar food location and exploited that eatery all week, rarely visiting the novel food option.
The curious colony, as expected, visited the novel and the familiar food locations equally, showing no preference.
Interestingly, the 50/50 mixed colony ended up acting more like the focused colony, using the familiar feeder and paying little attention to the novel feeders. We observed the curious bees in the mixed colony shifted their selected behavior by visiting the familiar feeder more than the novel one. Why?
The bee in the middle communicates the location of food using the waggle dance.
Dancing up a storm
When honey bees find a good source of food, they use the waggle dance to direct their nest mates. This dance communicates the distance to and direction of a nutritious meal, as well as its perceived quality. When we looked at waggle dance behavior in the 50/50 colony, we saw the focused bees were dancing more intensely – performing 0.59 turns per second, significantly faster than the curious bees’ 0.52 turns per second. Just like your vocal, excited friend, the focused bees attracted more followers, so more bees were recruited to the familiar, reliable feeder.
Because curious bees are interested in everything, including new information about possible food locations, they are perfect listeners and are easily convinced to visit the chosen feeder of their enthusiastic nest mates.
Our future work will investigate how these foraging dynamics work in a changing food landscape – one where food runs out. If a source is depleted, will the focused bees turn their attention to the curious bees, who already know where other foraging locations are?
This research suggests successful societies make better decisions when members, by virtue of their innate learning styles, collect and communicate a diversity of information – whether they are bees looking for nectar or friends trying to decide on a restaurant. Diversity of learning behavior in individuals may help social groups adapt to shifting global environments.
Científicos traducen duetos de la abeja reina, una nueva forma de comunicación dentro de la colmena. Detectores de vibraciones altamente sensibles han decodificado los cantos de redoblamiento y graznido.
El canto de la reina
Una de las reinas comienza la melodía, lenta y suave, y apenas han trascurrido unos segundos, las demás componen un coro desordenado, un combate de escalas entre voces extrañas.
Es un canto de muerte que anuncia que la primogénita de las princesas vírgenes se acercará al nido de sus jóvenes hermanas para acabar con su incipiente existencia
Duetos de canto de la abeja reina
Pero también es un canto de vida, es el presagio de que la colmena negociará con los estambres y las corolas de néctar y polen a cambio de la perpetuación de la vida verde sobre la tierra
Canto de la abeja reina
Los científicos traducen duetos de la reina de las abejas melíferas
Una lucha hasta la muerte
Las abejas obreras hacen nuevas reinas al sellar los huevos dentro de celdas especiales con cera y alimentarlos con jalea real.
Así mismo las reinas graznan cuando están listas para emerger, pero si dos se liberan al mismo tiempo, lucharán hasta la muerte.
Entonces, cuando uno sale del cascarón, sus charlas se convierten en zumbidos, diciéndoles a los trabajadoras que mantengan cautivas a las demás, que todavía graznan.
El estudio
El Dr. Martin Bencsik, de la Universidad de Nottingham Trent, quien dirigió este estudio, describió el pitar y el graznido de estos “animales maravillosos” como “extraordinarios”.
“Se puede escuchar a las reinas respondiendo unas a otras. Se ha asumido que las reinas estaban hablando con otras reinas, posiblemente midiéndose entre ellas para ver quién es más fuerte”.
Duetos de canto de la abeja reina
La explicación alternativa
Uno de los sonidos, es de una reina que se mueve por la colonia y anuncia su presencia a las trabajadoras. El graznido es de reinas que están listas para salir pero que aún están cautivas dentro de sus celdas.
Las reinas de las abejas no están hablando entre ellas, explicó el Dr. Bencsik, “es la comunicación entre la reina y las abejas obreras, una sociedad entera de decenas de miles de abejas que intentan liberar a una reina a la vez.
¿Las obreras mantienen cautivas a las reinas?
Las reinas no están hablando entre ellas, explicó el Dr. Bencsik, “es la comunicación entre la reina y las abejas obreras, una sociedad entera de decenas de miles de abejas que intentan liberar a una reina a la vez.”
Las abejas obreras mantienen cautivas a las reinas graznando a propósito; no las liberarán porque pueden escuchar el sonido.
“Cuando se detiene el pitar, eso significa que la reina ha enjambrado [dividió la colonia y se fue a buscar un nuevo nido] y esto provoca que la colonia libere una nueva reina”. News Science Environment
Sociedad de las abejas es absolutamente espléndida
“Todas las decisiones son decisiones grupales, son las abejas obreras las que deciden si quieren una nueva reina o no”.
Cantos de abeja reina
Los investigadores esperan que este ejercicio de espionaje ayude a los apicultores a evitar interferir con esta delicada toma de decisiones colectivas y a predecir cuándo sus propias colonias estarán a punto de enjambrar.