Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA. Mostrar tots els missatges

28 de setembre 2022

10 de juliol 2021

TROBALLA D'UNA PINTURA RUPESTRE

 Descobreixen una pintura rupestre que mostra com es recollia la mel fa 7.500 anys

Una persona, amb els trets facials ben definits, que s’enfila per una escala de corda amb bucles, fixada a dalt i assegurada en una roca amb un pal, fins a un rusc. Així és l'escena que mostra una de les pintures rupestres descobertes al jaciment de Castellote (Terol), i que evidencia que fa 7.500 anys homes i dones neolítics tenien uns grans coneixements tècnics d'escalada. La pintura, segons la investigadora Icrea de la UB Inés Domingo, demostra que quan van començar a assentar-se les primeres comunitats pageses a l'arc mediterrani s'elaboraven escales complexes: "És una escala de grans dimensions, amb esglaons i costats irregulars que permet desplaçar-se lliurement, però per fer-la servir s'havien de tenir també coneixements de tècniques d'escalada", diu Domingo. A l'escena apareix també un grup de persones a baix, esperant, i cistells i altres eines per a la recol·lecció. No és la primera escena que es descobreix de recol·lecció de mel –n'hi ha una altra de força coneguda a les coves de l'Aranya, al País Valencià–, però sí que és la primera en què es pot observar una escala tan ben elaborada.

arabalears.cat

31 d’octubre 2020

PETRÒGLIF A BICORP


Un petròglif és una imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d'una roca per incisions, talla, escultura i abrasió. Poden estar relacionats amb cultures prehistòriques o amb altres estils i moviments artístics de qualsevol altra època des d'aleshores.

 

Se'n troben arreu del món. A Europa, han estat trobats a Noruega, Suècia, Irlanda, Gran Bretanya, Portugal, estat espanyol (Galícia, Canàries i País Valencià), Itàlia i França.

 

Els petròglifs més antics daten del paleolític superior i del neolític. Posteriorment, fa uns 8.000 anys, van començar a aparèixer altres sistemes d'escriptura, com la pictografia i els ideogrames, però els petròglifs van continuar sent molt comuns i algunes societats van continuar usant-los durant mil·lennis, fins i tot fins al seu contacte amb la cultura occidental del segle xx.

A Bicorb, a prop de València, trobem un petròglif de 6.000 anys abans de Crist que ens mostra una escena dels primers caçadors de mel que utilitzen diverses eines. Podem veure una esvelta figura negra damunt d’un embolic de cordes amb les que explora una fosca cavitat a la part superior d’una alta paret. 

 

El recol·lector posa la mà en un profund forat i amb l’altre mà subjecte un recipient que sembla una carbassa amb una corretja de transport. Les abelles volen al voltant del caçador i del pot. Sota tota aquesta activitat, una figura addicional puja per les cordes, tot portant una altra carbassa per treure les bresques.

 

Fonts consultades: Wikipèdia i el llibre "Robbing de Bees"

10 de juny 2016

11 de maig 2016

ANCIENT EGYPTIANS WERE BEEKEEPERS


For thousands of years honey has been valued for its sweet taste, its apothecary use, for sore throats, as an antibiotic, as an anti aging elixir and for use in magical and religious rituals. It is also a symbol of love, hence "honey-moon."   Unspoiled honey was found in King Tut’s tomb and has been commonly used for embalming. It is believed that Ancient Egyptians were the first beekeepers and honey was precious in a sugar free world. There are dozens of references to honey in the Old and New Testament; perhaps most recognized is Exodus, where it is written that  G-d shall free the enslaved Hebrews toiling for their Eygyptian masters and lead them to a land of milk and honey.  Royal Jelly- the food created by the drones for the Queen Bee, has been used in cosmetics for over a century and in addition to giving off a honeyed perfume, it is purported to be a magic elixir for anti-aging, increasing libido and combating depression 

cafleurebon.com

15 d’abril 2016

BEE BOTTLE


The Emperor Napoleon loved to have his portrait painted in a luxurious robe covered with bees, a symbol of monarchy in France.  In 1853, Pierre-Francois Pascal Guerlain created the now famous bee botttle for Eau De Cologne Imperiale (composed in 1830) for the Empress Eugenie who wore the perfume to her wedding to Napolean III. Because of the Bee Bottle, M. Guerlain was appointed the official perfumer to her Royal Majesty and the legacy of this design lives on in Guerlain's perfumery -from bee designs to honeycomb topped flacons. 

04 de març 2016

TEODORO JOSÉ TRIGO


Il∙lustre farmacèutic i també afamat apicultor, Teodoro José Trigo va ser l'introductor a Espanya, l'any 1917, del rusc de Langstroth, modificantlo, adaptant-lo i donant-li el nom de Colmena Perfección. El construïa a la fàbrica La Moderna Apicultura que ell mateix fundà a Madrid l'any 1919. Va ser professor d'apicultura a l'Escola Nacional de Ramaders des del 1922 i publicà l'obra Apicultura práctica i sencilla el 1931. Va ser president d'honor del Sindicat Nacional d'Apicultors.

Miguel Blanes

Foto: apiscam.org

24 de febrer 2016

DEMÒCRIT

Filòsof grec (460 – 370 a. C.), afirmava que la flor de magraner, sajolida (Satureja hortensis) i roser, eren profitoses a les abelles. Peró emmalaltien si tastaven la flor del baladre (Nerium oleander).
 

Explicava com matar els abellots als ruscs quan n'hi havia un excés. Esmenta que no tenen fibló i per tant no piquen.
 

Escriu Demòcrit que Aristòtil diu que la mel del boix (Buxus semperviren) té una olor pesada i qui la menja es trastorna, però si és un epilèptic, aleshores, sanarà.

Miguel Blanes

30 de desembre 2015

EGIPTE I LES ABELLES



La civilització egípcia ens ha deixat constància de que la mel obtinguda de les abelles tenia múltiples usos: aliment, medecina, cosmètica i fabricació de cervesa de mel. Papirs i jeroglífics han deixat constància del tipus de rusc emprat, tècniques, productes i aplicacions. A la tomba de Tutankamon, al 1922 es van trobar gerres de mel en bon estat de conservació. A la tomba del faraó Pabasa, a Tebas, de la dinastia XXVI, 664 ­ 525 a. C., es representa un abellaire, bresques i abelles, amb la perspectiva egipcia.

Miguel Blanes

18 de desembre 2015

LA CERA Y LA MIEL DE LAS ABEJAS SE USAN DESDE HACE 9.000 AÑOS


Los primeros agricultores y ganaderos del Neolítico ya utilizaban la cera de las abejas para fabricar cosméticos, medicinas, impermeabilizar recipientes e incluso como aglutinante en flechas. Y seguramente, también consumían miel, revela un estudio publicado en la revista Nature.
 
El análisis de la huella química que deja la cera en vasijas y otros recipientes ha permitido a un equipo internacional de investigadores situar el inicio de la apicultura hace 9000 años en la península de Anatolia, en Turquía, en el mismo periodo y área geográfica en que se comenzaron a cultivar plantas y a domesticar animales.

También han podido comprobar cómo el aprovechamiento de los productos de este insecto, Apis mellifera, se fue extendiendo por Europa, Oriente Próximo y norte de África en paralelo a la agricultura y la ganadería.

“Este trabajo reúne pruebas de la presencia de cera de abeja en las vasijas de cerámica de los primeros agricultores de Europa. Hemos encontrado estos componentes químicos atrapados en la arcilla de 6.400 fragmentos en más de 150 yacimientos arqueológicos”, explica a Sinc Mélanie Roffet-Salque, de la Universidad de Bristol (Reino Unido) y autora del trabajo, en el que también han participado investigadores españoles.

“Parece lógico pensar que estuvieran también consumiendo miel, aunque como este alimento no deja una huella biológica tan identificable como la cera no lo hemos podido identificar”, señala a Big Vang Alfonso Alday, investigador y profesor del Área de Prehistoria de la Universidad del País Vasco (UPV/EHU), coautor del estudio.

Hasta el momento la relación de las abejas con los humanos se conocía sólo a través de escenas plasmadas en pinturas rupestres, como la figura humana que parece recolectar miel de un rusco en la Cueva de la Araña (Patrimonio de la Humanidad), en Bircorp (Valencia) o en grabados del antiguo Egipto. “Esta es la primera vez que se consigue identificar y datar su uso de forma científica. Y estamos muy sorprendidos por su antigüedad, más de la que esperábamos”, destaca Alday.

En concreto, los expertos de la Escuela de Química de la Universidad de Bristol, que han liderado el proyecto, lograron detectar restos de cera en ollas de cocina procedentes de un yacimiento arqueológico turco del 7000 aC, localizado en el mismo área del asentamiento de Çatalhöyük, considerada la primera ciudad de la humanidad, y del que procede una representación pictórica de un nido de abejas.

Desde ahí, los investigadores pudieron cartografiar la extensión de la apicultura hacia los Balcanes y Grecia, en donde detectaron restos de moléculas grasas de este producto que datan de entre el 5300 y el 4600 aC, y de fechas similares hallaron también presencia de cera en arcillas en Europa Central.

“El uso de los productos de la abeja avanza conforme se difunde la agricultura y la ganadería. La actividad humana de domesticar plantas y animales fue transformando el paisaje, puesto que se deforestaban bosques para ganar espacio para pastos y campos de cultivo. De esta forma se crearon paisajes de sotos y flores que las abejas aprovecharon para ir,poco a poco, expandiendo su hábitat natural”, declara Alday.

Paradójicamente, aunque se analizaron 130 recipientes procedentes de la Península Ibérica no se encontró resto alguno de cera. “Que no se haya encontrado no quiere decir que no se usaran. Es lógico pensar que las abejas también tenían un hábitat favorable para su desarrollo aquí desde el arranque de la agricultura peninsular, lo que ocurre en el 5500 aC”, afirma Alday.


Foto: Agencia Sinc - Propias

25 de novembre 2015

APICULTORS CAÇADORS


En temps de la prehistòria no hi havia sucre i la dolçor només era possible a partir de la fruita i baies madures. Existia però una altre font, un tresor de les abelles que els humans pre-agrícoles buscaven insistentment, eren els apicultors caçadors. Existeixen pintures rupestres d'uns 15.000 anys d'antiguitat, on es poden veure figures humanes robant mel a les abelles silvestres. El menjar d'or era no solament un preuat nutrient sinó també una substància antisèptica que s'utilitzava com a medicament i conservant. La cera de les abelles era també utilitzada, per finalitats artístiques, màgiques o medicinals. 

Font: ferrebeekeeper.wordpress.com

27 d’octubre 2015

22 d’octubre 2015

21 de setembre 2015

LOS ARNARES A L'ARAGÓ


El mot arna és un altre sinònim de rusc. Per extensió podem anomenar arnar al conjunt d'arnes, és a dir, un abellar. A partir dels gravats egipcis s'ha pogut veure que els seus ruscs eren en posició horitzontal, amb una porta per darrere, per on feien fum per fer eixir a les abelles per la piquera que estava al davant. Aleshores podien treure les bresques sense sacrificar l'eixam.

A l'Aragó, al voltant de l'Edat Mitja, a la Vall de l'Ebre, també eren molt utilitzats los arnares. Eren edificacions cobertes iorientades al migjorn. Col∙locavenels ruscs, cilíndrics o prismàtics, en posició  horitzontal, un al costat del'altre formant vàries files, un damunt l'altra, com ja ho feien els ibers. La piquera per eixir les abelles estava oberta al sud, però la porteta per accedir a cada rusc estava al nord. Així l'apicultor podia fer fum i treure les bresques per darrere, doncs hi havia un passadís que permetia accedir a tots els ruscs del arnar. Alguna d'aquestes construccions ha perdurat fins al segle XXI en bon estat i encara es pot veure

Al País Basc, al segle passat, encara hi havia algun abellar a cobert amb ruscs col∙locats horitzontalment, que ens recorda els arnars. Potser que ho feien per protegir a les abelles de la pluja freqüent que allí es registra.

Autor: Miguel Blanes

02 d’abril 2015

CUINAR AMB MEL: ELS ORÍGENS


L'ésser humà consumeix mel des d'abans de saber llegir i escriure, que és tant com dir des de gairebé sempre. Existeixen registres de la seva presència uns 7.000 anys abans de Crist, concretament un dels més destacats el tenim en les coves de l'Aranya (Bicorp, València) on es pot apreciar un recol·lector de mel silvestre enfilat a un arbre per robar-li el preuat líquid de vida a les abelles.  

Els Egipcis són la primera gran civilització imperial de la qual tenim dades concretes sobre com utilitzaven la mel de forma habitual i programada. Al Papir de Tebes apareix esmentada l'alimentació infantil amb mel i la literatura és abundant en aquest aspecte: "s'utilitzaven en abundància la mel, els dàtils, les garrofes i altres agents edulcorants disponibles en aquella època, com ara les panses o l'arrop". La Cocina en el antiguo Egipto, Pierre Tallet.

En el Papir d'Ebers apareixen receptes amb mel, a la qual s'atribueix la capacitat curativa de la tos (això em sona..) i de la qual ens agraden molt les farinetes de mel per incloure el greix de bou en la seva formulació (0.5 l de mel, 0.5 de greix de bou, 1l d'aigua amb llevat, 0.5 d'espelta triturada, goma d'acàcia. Tritura tot fins a obtenir una massa homogènia i a coure).

Per aquelles coses d'intentar adaptar el món a les necessitats de comprensió, diferents pobles han considerat la mel com un aliment fruit de la intervenció divina. M'agradaria saber el que opinen els bilions d'abelles obreres de l'assumpte. En tot cas, els egipcis van pensar que provenia de les llàgrimes del déu Ra i els grecs li van atribuir ser aliment dels déus i font de salut i saviesa.

El mateix Hipòcrates va argüir convençut que la dieta rica en mel perllongava la vida i era bona per úlceres i dolor en general. Qui pot retreure la convicció quan a mi em senta tan bé una simple tassa de llet calenta endolcida amb mel quan regna el fred de l'hivern.

Els romans per la seva banda, consumien mel encara que era un producte car i l'abast de les classes més benestants i adinerades que solien enriquir el seu puls (de nou unes farinetes) amb ous, formatge i mel. Dels romans procedeix també la denominació 'lluna de mel', ja que els sogres solien deixar un atuell amb mel al dormitori nupcial. Una pràctica molt Grey "seal of approval".L'ús de la mel no és sempre alimentari. Un cop mort i per poder conservar el cadàver durant el viatge, Alexandre el Gran va ser traslladat l'any 323 AC des de Babilònia fins a Alexandria embalsamat en mel. Història, frikisme i alt poder conservant en una sola anècdota.

Actualment, encara trobem cultures que recullen la mel de forma molt similar a com apareix en les pintures rupestres de fa 9.000 anys. Els Gurug, per exemple, poble de l'Himàlaia amb un sistema de recol·lecció mitjançant fràgils escales penjants.

05 de març 2015

EL PERQUÈ DE LA MEL


A les parets calcàries d’un abric del torrent d’Hargares, prop de la localitat valenciana de Bicorp, els primitius pobladors de la zona van reflectir, fa més de 9.000 anys, escenes de la vida quotidiana: homes amb fletxes, caceres de cérvols, bous i cérvols aïllats…

Aquestes figures són semblants a les que es poden trobar en altres zones del llevant, encara que crida poderosament l’atenció una representació en què apareixen dos homes pujats a una corda, un dels quals, voltat d’abelles, porta una espècie de cistella per a extraure la mel d’un rusc. Es tracta d’una de les mostres més antigues de l’aprofitament de la mel per part de l’home.
 
Hi ha indicis que moltes de les cultures assentades en l’àrea original de distribució de les espècies del gènere Apis (regions Paleàrtica, Etiòpica i Oriental) s’han beneficiat dels productes emmagatzemats o sintetitzats per les abelles mel·líferes. Així, es coneixen proves de la utilització d’aquests productes en pobles primitius del Mediterrani oriental, Egipte, Xina, l’Índia,... Diverses espècies del gènere Apis han estat i són utilitzades per obtenir mel i cera, encara que els majors rendiments que produeix Apis mellifera (l’abella de la mel) fan que aquesta espècie haja estat introduïda en el Nou Món i Austràlia i que substituesca gradualment altres espècies, com ara Apis florea o Apis cerana, les abelles mel·líferes de la regió Oriental.

Autor: Josep Daniel Asís

21 de novembre 2014

PER QUÈ CAL PROTEGIR LES ABELLES DE MEL

F. Calatayud

En primer lloc, les abelles, com qualsevol altre animal o planta, haurien de ser protegides perquè formen part del medi natural. Encara que es puga agrair el fet de classificar l’abella com a insecte “útil”, açò sembla no ser suficient i deixa malparats els altres insectes.
 
Les abelles de mel també són pol·linitzadors. Junt amb altres himenòpters, mosques de les flors, papallones i coleòpters florícoles, són els responsables de la producció de llavors i fruits de moltes plantes. En general, les poblacions de pol·linitzadors disminueixen i l’abella de mel ha esdevingut el pol·linitzador majoritari, sobretot en els entorns agrícoles, i això ha convertit l’apicultura en un sector estratègic per la seua contribució a la producció agrícola i a la conservació de la flora autòctona.

A més, les abelles, mitjançant l’apicultura, ens han donat productes que han estat sempre al costat dels humans. Probablement, la mel de romer o timó que s’obté dels ruscs actuals no es diferencia gens de la que menjaven els autors de les pintures de la cova de l’Aranya. Altres productes tradicionals, com la cera verge i el pròpolis continuen tenint vigència. El pol·len i la gelea real són productes apícoles, rics en principis essencials, que s’han incorporat recentment a la nutrició humana.

Així doncs, reconeixent la funció social i mediambiental que les abelles de mel compleixen, cal garantir-ne la presència als nostres camps i paratges naturals i açò implica, avui dia, mantenir viva l’apicultura. Mentre siguem capaços d’assegurar el vol de les abelles, si aconseguim que perdure el brunzir dels insectes pol·linitzadors, allunyarem l’ombra d’una primavera silenciosa i erma.

Autor: Fernando Calatayud

31 d’octubre 2014

LA DECADÈNCIA DE LES ABELLES: ELS EIXAMS NO TROBEN LLOC

F. Calatayud

No ens hem volgut oblidar dels eixams d’abelles que des de fa milers d’anys han viscut de forma natural. Aquestes colònies d’abelles salvatges han perdurat fins fa molt poc temps. La llarga coexistència amb els atacs periòdics dels humans, que s’emportaven part de la seua mel, sembla que havia assolit un estat d’equilibri, podia dir-se, fins i tot, que era una relació sostenible. 

Però aquest equilibri s’ha trencat durant el segle XX. Les abelles de mel, i també altres pol·linitzadors autòctons, travessen una greu crisi. Les abelles de mel han patit els efectes de successives patologies. Als anys 30 l’acariosi va causar una gran mortalitat de colònies. Als anys 80 apareixen, en primer lloc, un greu brot d’una micosi ja existent a les nostres abelles i després la varroasi, una parasitosi nova que va causar, a finals de la dècada, la mort del 30-40% de tots els ruscs. Els efectes d’aquest àcar exòtic sobre les colònies naturals han estat devastadors per tot arreu. Però si tenim en compte el conjunt dels insectes pol·linitzadors, a partir dels anys 50-60, es consolida l’ús d’insecticides per combatre les plagues agrícoles i des de llavors, les intoxicacions de les colònies d’abelles han estat habituals. En casos greus, els apicultors podien traslladar els seus ruscs a un altre lloc, però els eixams naturals i els altres pol·linitzadors no podien fugir-ne. 

17 d’abril 2014

EL CLOT DE LA MEL

bcn.cat
Al segle XIX els Jardins del Clot de la Mel eren una zona molt rica en ruscos d'abelles i terres de cultiu. Amb l'arribada de la revolució industrial la natura va cedir terreny al totxo i es van començar a construir fàbriques. L'any 1998 aquesta part del barri del Clot es va tornar a transformar i es va convertir en els jardins que hi ha avui dia. 

Font: btv.cat

11 d’abril 2014

LA DECADÈNCIA DE LES ABELLES: ELS EIXAMS NO TROBEN LLOC

mainebeekeepers.org
No ens hem volgut oblidar dels eixams d’abelles que des de fa milers d’anys han viscut de forma natural. Aquestes colònies d’abelles salvatges han perdurat fins fa molt poc temps. La llarga coexistència amb els atacs periòdics dels humans, que s’emportaven part de la seua mel, sembla que havia assolit un estat d’equilibri, podia dir-se, fins i tot, que era una relació sostenible. Però aquest equilibri s’ha trencat durant el segle XX.

Les abelles de mel, i també altres pol·linitzadors autòctons, travessen una greu crisi. Les abelles de mel han patit els efectes de successives patologies. Als anys 30 l’acariosi va causar una gran mortalitat de colònies. Als anys 80 apareixen, en primer lloc, un greu brot d’una micosi ja existent a les nostres abelles i després la varroasi, una parasitosi nova que va causar, a finals de la dècada, la mort del 30-40% de tots els ruscs. Els efectes d’aquest àcar exòtic sobre les colònies naturals han estat devastadors per tot arreu. Però si tenim en compte el conjunt dels insectes pol·linitzadors, a partir dels anys 50-60, es consolida l’ús d’insecticides per combatre les plagues agrícoles i des de llavors, les intoxicacions de les colònies d’abelles han estat habituals. En casos greus, els apicultors podien traslladar els seus ruscs a un altre lloc, però els eixams naturals i els altres pol·linitzadors no podien fugir-ne.