 |
| Jordi Bertran |
El
nèctar també conté aigua i la presència en concentracions baixes (0,5-1%)
d’aminoàcids, proteïnes, àcids orgànics, vitamines, lípids, substàncies
aromàtiques, minerals, antioxidants, etc. Aquestes substàncies d’origen vegetal
es conserven a les mels i els hi confereixen un valor afegit d’aliment
funcional. Aquestes propietats es perden si les mels estan pasteuritzades o
s’escalfen per sobre dels 35-40ºC.
La
secreció de nèctar és molt variable. Una mateixa espècie pot triplicar la seva
producció de nèctar en funció de factors endògens o ambientals.
Les
flors segreguen més nèctar quan la humitat relativa de l’aire és elevada, per
exemple al matí. D’altra banda, la producció de nèctar pot variar en una
mateixa planta al llarg del dia, de tal manera que al matí es produeix molt
nèctar, al migdia baixa la seva secreció i a la tarda en pot tornar a produir
de forma abundant.
En
definitiva cada espècie presenta un model particular, poc generalitzable, pel
que fa a la secreció de nèctar. Hom coneix alguns factors que l’afavoreixen o
la restringeixen, com són: el règim de precipitacions, la humitat de l’aire, la
natura del sòl (més eixut en roca calcària), el grau d’insolació, la fisiologia
de la planta, la temperatura, etc. A
temperatures elevades (estiu mediterrani sec) el nèctar de les flors
desapareix, a l’igual que passa després de períodes amb vent fort i sec del
nord o ponent.
El tipus de flor també pot
influir en la disponibilitat de nèctar. En general podem distingir dos tipus de
flors: les que tenen els pètals lliures i les que els tenen soldats, formant
tubs o petites campanetes.
S’ha vist que les flors amb
els pètals lliures, com ara els de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides),
el nèctar s’evapora més ràpidament. En canvi, altres plantes preserven millor
el nèctar que segreguen, ja que l’emmagatzemen al fons de la corol·la, com ara
fan els brucs (Erica sp.), el romaní (Rosmarinus officinalis), o
l’arboç (Arbutus unedo).
Font: Manual de les Flors de les Abelles
