UN POC D'HISTÒRIA NATURAL

Institut Valencià d'Investigacions Agràries

El procés evolutiu que ens porta a les abelles de mel té un clar paral·lelisme amb el que va desembocar en l’aparició i difusió per la Terra de les plantes amb flors. Fa uns 100 milions d’anys, certes vespes, semblants als esfècids actuals, començaren a diferenciar-se per aprofitar una nova i creixent font d’aliments, el nèctar i el pol·len que oferien les plantes angiospermes. Aquestes vespes adaptaren el seu aparell bucal per xuclar el nèctar de les flors, el seu cos es va cobrir de pèls plomosos per recollir els grans de pol·len i les potes posteriors es feren progressivament més amples per poder portar-ne cada volta més al niu. Aquest procés esdevingué un cas especial de coevolució: Les plantes produïen més llavors amb la pol·linització dels insectes i intentaven atraure’ls amb la recompensa dels aliments oferts per les seues flors. Seguint el fil evolutiu dels grups més gregaris, apareixen les primeres abelles, que es podrien incloure dins del gènere actual Apis, ara fa uns 35-40 milions d’anys.

La morfologia de les abelles de mel sembla no haver canviat massa des de fa uns 30 milions d’anys, com així es pot veure si comparem els primers fòssils i els individus actuals. No se sap molt del grau d’organització social d’aquests primers membres del gènere Apis, però s’especula que ja s’havia iniciat aquest comportament i que des de llavors ha evolucionat fins a la complexitat de les colònies d’abelles actuals: un tipus d’altruisme governat per les feromones (“l’esperit del rusc”) porta uns quants milers de femelles infèrtils, les obreres, a fer totes les feines de la colònia, deixant la funció reproductiva a una sola femella fèrtil, la reina.
 

Les abelles de mel pertanyents al gènere Apis es desenvoluparen en zones de clima tropical. Actualment, a les zones tropicals i subtropicals del sud-est d’Àsia es troba la major diversitat, però, un pas més de l’evolució va permetre que dos membres del grup colonitzaren climes temperats. Per poder suportar les oscil·lacions tèrmiques es posaren en marxa diverses estratègies: Els eixams triaren cavitats protegides per anys, els eixams d’abelles ja brunzien en totes les penínsules del sud d’Europa. Després de l’última glaciació, fa uns 8.000-10.000 anys s’estengueren progressivament cap al nord. A les nostres terres, l’abella de mel hi és des de fa uns 150.000 anys i és ben segur que els seus pobladors han estat caçadors-recol·lectors de mel durant un llarg període. L’art pictòric primitiu ens ha deixat escenes d’aquesta llarga coexistència entre l’home i les abelles i ens fa veure la importància que llavors va tenir la recol·lecció de mel i cera dels eixams salvatges. No podem oblidar l’escena més emblemàtica, la que es troba a la cova de l’Aranya de Bicorp (València), de fa uns 9.000 anys, i que ha esdevingut un símbol mundial de la iconografia apícola.

Autor: Fernando Calatayud