15 d’abril 2011

ELS SISTEMES DE POL·LINITZACIÓ

Share
 
Les primeres gimnospermes van aparèixer a la Terra abans que ho feren els insectes, pràcticament no hi havia animals terrestres i només van poder confiar al vent el transport del pol·len. 

És cert que certs mamífers (rates penades, musaranyes, ratolins) actuen com a transportadors de pol·len d’algunes famílies concretes com ara proteàcies o mirtàcies. També és cert que els colibrís han establert relacions de pol·linització amb les plantes tropicals. Però aquests casos no deixen de ser excepcionals, els insectes són els pol·linitzadors més freqüents.
Totes les gimnospermes són anemòfiles, com ho són també les angiospermes més primitives. El vent és efectivament un agent transportador del pol·len, però el transport és atzarós. La conseqüència és que per a garantir l’èxit de la pol·linització les plantes anemòfiles han de produir grans quantitats de pol·len, s’estima que un sol bedoll produeix uns quants milers de milions de grans de pol·len que donaran lloc a tan sols uns centenars de llavors.

Les plantes anemòfiles organitzen les seues flors masculines perquè la incidència del vent sobre el pol·len siga màxima i fins i tot el pol·len es modifica per a mantenir-se més temps suspès en l’aire. Són grans de pol·len esferoïdals o amb flotadors els que hi predominen. També la part receptora de la flor femenina es transforma per a oferir la màxima superfície de captació, a manera de radar o antena s’estén en l’aire per a capturar els grans de pol·len que transporta.

Les plantes anemòfiles no desenvolupen flors cridaneres, però realitzen una inversió energètica molt gran, segurament major que la de les flors vistoses, perquè el pol·len és format principalment per proteïnes, molècules orgàniques complexes la fabricació de les quals té un gran cost. A més aquesta inversió sovint és ruïnosa, perquè el gra de pol·len no arriba a l’estigma d’una flor apropiada, cosa que s’esdevé la majoria de les vegades.

Buscant l’estalvi i l’eficàcia les plantes van haver de canviar d’estratègia i van trobar en els insectes uns instruments perfectes, es van transformar en entomòfiles. Les plantes amb flors van aparèixer a la Terra quan ja volaven els insectes, fa uns 250 milions d’anys, amb ells han coevolucionat, ja que són els seus principals pol·linitzadors.

Les espècies productores de pol·len o nèctar retribueixen el treball amb un producte molt ric en energia, amb el qual l’insecte s’alimenta i pel qual va de flor en flor, dia rere dia. En cada visita s’emporta una quantitat de pol·len que transporta fins a una altra flor. Però hi ha espècies autènticament perverses que es mimetitzen amb formes, colors o aromes i realment enganyen l’insecte. Els insectes hi busquen una cosa que no troben, però igualment queden impregnats de pol·len que transportaran fins a la pròxima flor-engany, la planta a canvi no els dóna absolutament res, només la desil·lusió, si poden patir-la els insectes. Certes orquídies es troben entre les més reputades imitadores, algunes es disfressen de femella d’insecte, el mascle que la sobrevola es llança sobre la flor intentant una còpula que no pot consumar i finalment abandona a la recerca d’una altra oportunitat que, amb freqüència, es presenta en forma d’una altra flor imitadora, on es repetirà l’escena. En altres ocasions la flor és semblant a un mascle que, quan el veu en el seu territori, és atacat amb violència pel mascle verdader, el resultat de la lluita no és un altre que un insecte enganyat que alça de nou el vol emportant-se amb ell el pol·len que serà transportat fins a un altre fals enemic.

Però no sols amb les formes s’enganya, a vegades és necessari combinar-la amb colors i olors, algunes asclepiadàcies dels deserts sud-africans produeixen flors grans, de superfície carnosa, lleument coberta de pèl, de color sospitosament carni i del centre de les quals ix una fètida ferum de carn podrida, aquesta combinació de caràcters és prou per a atraure les mosques que s’alimenten de carn en descomposició, les quals no troben el que busquen però sí que exerciran de transportadores de pol·len. La sofisticació de les plantes arriba a extrems insospitats en la seua recerca de pol·linitzadores. Les aràcies no sols poden imitar l’aspecte de la carn podrida, amb ferum inclosa, sinó que a més són capaces de generar calor a l’interior de la inflorescència de manera que l’insecte creu estar entrant a l’interior d’un cadàver en descomposició, una vegada dins només trobarà flors masculines i femenines que contribuirà a pol·linitzar, sense més recompensa que l’engany.

Algunes plantes terrestres van tornar al medi aquàtic milions d’anys després d’haver-ho abandonat, va ser com resultat d’un procés de reconquista que s’ha presentat en diversos grups d’angiospermes. No obstant això, han mantingut els sistemes de reproducció sexual desenvolupats pels seus avantpassats. Són plantes amb anteres que alliberen pol·len i amb estigmes que el reben. Només han hagut d’adaptar-ne els mecanismes de pol·linització a un medi poc favorable, no oblidem que la pol·linització va aparèixer com a resposta de l’adaptació de la vida vegetal en el medi terrestre. El pol·len de les plantes aquàtiques no es transporta dispers, com el de les anemòfiles, sinó que queda agregat formant núvols flotants que arriben als estigmes, tant en inflorescències situades a la superfície com en les submergides. Hi ha un cas singular de pol·linització de plantes aquàtiques que si fa no fa recorda la trobada entre animals de sexes contraris. Es presenta en el gènere Vallisneria. Les flors masculines submergides són alliberades abans de l’obertura de les anteres i ascendeixen fins a la superfície. Una vegada dalt, les flors suren i són impulsades pel vent, que incideix sobre els pètals i els estams. Les flors femenines es mantenen unides a la planta i queden just al nivell de la superfície, on formen una petita depressió a l’aigua. Quan la flor masculina cau en la depressió, les anteres transfereixen el pol·len a l’estigma i es produeix la pol·linització.

Finalment hi ha casos d’autèntica autopol·linització i autofecundació estricta i obligada, es presenta en les flors cleistògames, les que no arriben a obrir-se una vegada formades però sí que són capaces de formar fruits fèrtils. Aquesta estratègia es presenta en algunes plantes colonitzadores o pròpies de deserts, on les possibilitats de trobar pol·len d’un altre individu són remotes, per l’absència de pol·linitzadores o per la falta d’altres individus de la mateixa espècie.

La flor ofereix una recompensa i l’insecte fa un transport “de porta a porta”. Ben és cert que això els va suposar una modificació important tant de les peces externes de la flor (calze i corol·la), que havien de servir de reclam i guia per als pol·linitzadors, com de les peces internes (estams i pistils), que havien d’adoptar una posició adequada per a l’intercanvi i la recepció del pol·len. A més la planta va haver d’oferir un esquer a l’insecte que unes vegades és una autèntica recompensa pel treball, mentre que altres és només un engany.

Autor : Jaime Güemes - Jardí Botànic, Universitat de València