Els óssos són omnívors, encara que tenen certa preferència pels
aliments vegetals. Es pot afirmar que aquests grans mamífers mengen de
tot el que es creua en el seu camí. En sortir de l’ossera, a la
primavera, l’ós es comporta com un herbívor, menjant els brots tendres
de les plantes herbàcies dels boscos i clarianes forestals, zones de
matoll o fins i tot en prats.
També consumeixen fongs, molses, falgueres recentment brollades o
fins i tot alguns fruits secs que han quedat ocults per la neu de la
tardor anterior. Un altre aliment important en la primavera és el
d’origen animal, principalment ungulats domèstics i salvatges, consumits
pel general en forma de carronya, donada la seva sòlida capacitat per a
la detecció de cadàvers; i més rarament com a resultat directe de la
predació. Aquesta font alimentària resulta fonamental en aquesta època
de l’any, quan els óssos acaben de sortir de la letargia i necessiten
aport d’energia per recuperar el pes perdut. Altres aliments en la seva
dieta primaveral serien els rosegadors i els insectes com les formigues i
les abelles (larves, mel, pol•len).
Durant l’estiu i la tardor menja molta herba seca, fruits silvestres,
arrels i tubercles. Des dels primers dies de juny sol pastar en els
prats de muntanya, especialment en les primeres hores del matí i a la
posta de sol. Desenterra molts tubercles de diverses plantes i extreu
amb les mans arrels i bulbs d’unes altres. Cerca també els brots tendres
de gramínies, no obstant això l’aliment més consumit són els fruits
carnosos. Comença amb les cireres, passant després a les mores, i quan
estan disponibles els gerds i escorrancabres. Ja se sap de l’afició de
l’ós a menjar gerds, per a això s’asseu a terra, entre les mates i amb
les dues mans, es posa els gerds a la boca amb golafreria. No menysprea
fruites conreades, però rara vegada s’apropa a les plantacions d’arbres i
horts pròxims a les cases de camp. Molts d’aquests fruits els obté
pujant als arbres i sacsejant les branques amb gran energia. A la fi de
l’estiu consumeix els fruits d’algunes serveres, de l’espinera i dels
aranyoners.
Els insectes tenen ara més importància que en el règim alimentós
primaveral. Els formiguers tenen per a ell una especial atracció, i
alhora són un perill per a la seva integritat, doncs, en destrossar-ho,
descobreix la seva presència a qui el persegueix. En aquesta època també
es produeixen més danys en arnes i ruscs silvestres. La seva afició per
la mel no és una llegenda, cerca ruscs, i se’n menja la mel i la cera, i
fins i tot les larves de les abelles, a pesar que aquestes es defensen
picant-lo en el seu punt més feble, el morro. Les cortines d’abelles són
construccions tradicionals que eviten el que els óssos accedeixin a un
dels seus menjars preferits.
La tardor és un període vital per a la supervivència de l’ós bru, ja
que ha de fer apilament de reserves, amb una alimentació rica en
calories, podent així recloure’s amb garanties a l’ossera. Els fruits
secs són els clars protagonistes de l’alimentació en aquesta estació. En
primer lloc les aglans seguides per les fages, les castanyes i les
avellanes. Segueixen tenint molta importància els fruits carnosos, que
ara són substituïts per uns altres que acaben de madurar com les pomes,
el raïm d’ós, els fruits del cirerer d’arboç i els del boix grèvol.
Líquens, molses i algun bolet no són desaprofitats pel plantígrad i els
caragols i llimacs constitueixen també una important part de la seva
dieta.
Font: SOS Óssos Pirineu
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada