MANEIG APÍCOLA

L’apicultor cal que sigui conscient que quan visita les abelles està pertorbant una comunitat molt ben estructurada i organitzada, una presència que provoca un estrès a les abelles. De fet, un bon maneig s’inicia sense tocar les arnes, tot valorant l’entorn immediat a la piquera, la presència d’herbes massa altes que obstrueixen el vol de les abelles, l’entrada abundant de pol·len, la presència de mascles, l’agressivitat, l’acumulació i la morfologia dels cadàvers, la visualització dels residus o de serradures de cera... paràmetres que ens poden donar una primera pista del vigor o estat sanitari d’una arna.

Un cop obrim la caixa, un maneig curós respecta al màxim la col·locació original dels diferents quadres que conformen l’arna, afavorint una renovació periòdica (1/3 cada any) de la cera present en el cos de cria, fet que garanteix la disminució dels reservoris d’espores i càrregues microbianes, així com proporciona cel·les netes i de grandària suficient per una posta de qualitat. El moviment inadequat dels quadres del cos de cria de l’arna pot a més interferir en l’òptima eficiència assistencial que fan les obreres mainaderes sobre els immadurs. 

L’apicultor cal que sàpiga que el niu de cria és una entitat única per a les abelles, encara que englobi uns quants quadres. És per això que hem d’intentar trencar el mínim possible la disposició d’aquests quadres, afavorint d’aquesta forma la termoregulació de la zona i l’alimentació eficient de les larves. Solament podrem intercalar algun quadre en aquesta zona, quan la climatologia externa ens ho permeti i el bum poblacional de l’arna siguin molt gran, i volem amb aquesta acció, afavorir l’engrandiment de la zona de cria i per tant estimular la posta de la cria. En aquests casos, podrem completar l’acció amb una alimentació de qualitat per reforçar encara més l’activitat de posta de la reina. 

Per altra banda, la manipulació de les arnes implica la recol·lecció involuntària de residus que queden enganxats en els brescadors, raspalls, guants, vestits... de l’apicultor. L’apicultor, doncs, es pot convertir fàcilment en el vector disseminador d’una patologia infecciosa dins l’arnar. Davant de la sospita d’una arna malalta, l’actitud ha de ser de precaució, deixant-la pel final i netejant curosament el material i estris emprats. En cas d’un diagnòstic positiu procedirem al seu tractament i si tenim la infrastructura, mourem l’arna fins a una arnar hospital, que ens protegeix de la deriva natural de les abelles i per tant de la possible disseminació de la patologia. En cap cas, deixarem una arna morta entre les arnes vives, ja que la curiositat i el pillatge de les abelles, afavoreixen la dispersió dels paràsits o causants de la mort d’aquesta colònia. Les caixes mortes han de ser degudament rascades, flamejades o desinfectades (lleixiu al 10% o vinagre). En definitiva, l’apicultor ha de ser un autèntic ramader del seu bestiar, per tant cal que programi les seves visites i anoti totes les incidències que observa durant la seva activitat. Només d’aquesta manera es possible optimitzar i rentabilitzar al màxim el nostre temps i la productivitat de les nostres abelles.

Font: Manual del maneig de les abelles