LA PROBLEMÀTICA DE LA CONSERVACIÓ DE L’ABELLEROL (Merops apiaster) A CATALUNYA II

Share
Segona part de l'article publicat sobre la problemàtica de l'abellerol a Catalunya i la seva incidència en les explotacions apícoles. L'article ha estat redactat per en Raül Aymí, de l'Institut Català d'Ornitologia.


Els abellerols i les explotacions apícoles

L’abellerol causa pèrdues a l’apicultura pel seu efecte depredador i dissuasiu. La referència més antiga d’aquesta problemàtica es remunta ja a l’any 350 ac a la Grècia d’Aristòtil on ja es coneixia l’impacte dels ocells sobre les abelles.

La Generalitat de Catalunya reconeix aquestes pèrdues i hi destina ajuts anuals per compatibilitzar les activitats apícoles amb la conservació de l’abellerol. La Llei 22/2003 de 15 d’abril de protecció dels animals, declara l’abellerol espècie protegida; al mateix temps declara l’abella de la mel una espècie d’interès especial d’acord amb el Decret 110/2003, de 15 d’abril. Els ajuts tenen per objecte ajudar i facilitar l’activitat dels apicultors que treballen a les zones d’abundància molt alta, alta i mitjana de l’abellerol d’acord amb les dades sobre densitat obtingudes a l’atles dels ocells de nidificants de Catalunya del període 1999-2002 (Resolució DMAH, 3617, 2006 de 26 d’octubre).

L’abellerol és una espècie eminentment insectívora que mostra un ampli espectre de preses. Tot i que en ocasions la predació sobre les abelles pot constituir el 80% del total de les preses ingerides, diversos estudis indiquen que de cada 100 abelles capturades, els abellerols també capturen 14 espècies d’insectes que són predadors de les mateixes abelles.

No hi ha un mètode efectiu per allunyar els abellerols de les arnes i evitar la predació de les abelles. No obstant això es poden seguir algunes normes bàsiques per reduir-ne la predació.

Aquests ocells capturen els insectes en vol per persecució directa des dels posadors. Aquests posadors generalment són arbres secs, cables de línies elèctriques o de telèfon, edificis, postes, tanques, reixes, munts de terra o pedres, a relleus del terreny que els facilita l’observació estratègica dels insectes voladors. Generalment capturen un insecte cada cop i retornen al posader on l’habiliten per ingerir-lo (poden treure les parts dures, èlitres o fiblons) i se’ls acaben empassant. Aquest comportament cal tenir-lo molt en compte a l’hora de situar les arnes ja que si s’evita un lloc amb molts posadors, la incidència i predació probablement serà molt menor.

Un altre factor a considerar és la situació de les colònies. Quan els ocells ja s’han establert en una colònia de cria i comencen la reproducció normalment no s’allunyen més enllà d’un radi de 4 km i aquest fet també s’ha de valorar a l’hora de situar les arnes conjuntament amb l’hàbitat. Els espais oberts o de mosaic i amb presència de marges són ideals per a l’espècie, mentre que els llocs més tancats o amb més cobertura forestal són menys utilitzats.

La utilització de senyals visuals o acústiques i/o l’ús de xarxes de protecció i la situació de les arnes en indrets sense posadors poden minimitzar molt l’efecte de predació. Tanmateix, la majoria de les senyals dissuasòries perden efectivitat amb el temps i s’han de renovar amb certa freqüència abans que els ocells s’hi acabin acostumant.

La concentració de les arnes en gran nombre pot ser també un motiu d’atracció per part dels ocells. Si és possible, sempre és recomanable la col·locació de nuclis petits de no més de 15 o 20 caixes que no pas en gran nombre.

No hi ha una solució màgica per solucionar el conflicte que aquí ens ocupa entre els abellerols i les abelles, i l’home no pot anar en contra de la natura. Amb l’aplicació d’algunes de les mesures que aquí s’han comentat probablement es pot millorar la compatibilitat de les explotacions i la conservació dels ocells.

La persecució directa dels ocells no és aconsellable en cap dels casos ja que, a banda de tractar-se d’una espècie protegida i, per tant, qualsevol actuació sobre ella es pot considerar una pràctica il·legal i perseguida per la llei, la destrucció de les colònies d’abellerol sovint produeix la reubicació posterior dels ocells cap a un altre lloc, traslladant el problema sense solucionar el conflicte.


Raül Aymí
Institut Català d’Ornitologia
Museu de Ciències Naturals
Psg Picasso, s/n
08003 Barcelona