Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ECOLOGIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ECOLOGIA. Mostrar tots els missatges

08 de març 2020

EL CANVI CLIMÀTIC FA DESAPARÈIXER EL 25% DE LES ABELLES DE LES ILLES EN UN ANY


Només durant el 2019 es va perdre a les Balears un terç de la producció de mel, denuncien professionals d’un sector amenaçat per sequeres i malalties


El sector de l’apicultura actua com un dels termòmetres més fiables per mesurar el canvi climàtic. Les abelles ( Apis mellifera, en el cas de les Illes) formen la baula més important en la cadena de producció d’aliments. I enguany la floració a les Balears s’ha avançat al voltant d’un mes, segons experts en plantacions d’arbres fruiters. És un episodi fora del cicle natural, que es va repetint i que constata la desaparició de les primaveres estacionals. “És una evidència cada vegada més irrefutable que passam d’estiu a hivern -que enguany està resultant molt càlid- i d’hivern a estiu, i això altera greument els hàbitats de les abelles”, explica Tomeu Gual, un veterà apicultor que es dedica des de fa molts anys a la producció de mel a l’explotació Son Frare (Petra). “L’apicultura és un ofici agredolç que està passant una època crítica, de temors i molta incertesa, amb la desaparició de la primavera i la tardor com la pitjor amenaça”, comenta entrant a la seva petita fàbrica de mel de Son Frare.

La varietat floral de les Illes fa que la mel autòctona sigui d’una qualitat excel·lent, ara amenaçada pel canvi del clima que comporta la pèrdua del cicle habitual de pluges, que ha derivat en sequeres greus. “El 2019, entre la sequera i les malalties, es varen perdre un 25% d’abelles i un terç de la producció”, assegura Tomeu Gual, dades amb les quals coincideixen altres companys d’ofici. El garrover, un dels principals proveïdors de nèctar, patí la manca d’humitat i això, juntament amb la mortalitat d’abelles, va fer baixar la producció de mel. “Des de fa mesos no hi ha mels mallorquines als mercats, fins que a l’abril o al maig arribin les primeres collites propiciades pels nèctars de flor d’ametler i albó, a les quals seguiran les d’altres arbres de pinyol”, informa aquest veterà apicultor.

Sense descans a l’hivern

A partir de cries de reines, els apicultors han d’anar repoblant les caseres per mitigar la pèrdua de colònies d’insectes. Plantes i arbres sans i un clima estable són imprescindibles per a una bona floració que atregui les abelles i capturin el nèctar per produir mel. Aquesta mateixa setmana, la floració ha patit les conseqüències de fortes ventades -“a ca malalt tot són puces”, diu-, i a la manca de fred, s’hi sumen altres condicionants negatius que s’arrosseguen de temps enrere. “Els darrers anys les abelles no fan l’aturada biològica que els pertoca. Igual que els arbres, les abelles necessiten un entorn amb determinades hores de fred, perquè, si no, queden desorientades, no saben si ha passat o no l’hivern. Un temps, la collita de Tots Sants era notable; en canvi, ara es treu molt poca mel al mes de novembre”, recorda Gual.

El canvi climàtic i la sobreexplotació de la terra són els principals enemics a què s’enfronta l’apicultura. “Amb la manca de primaveres, no s’activen les caseres i, si aquesta situació es perllonga en el temps, hi haurà més pèrdues de població d’abelles, perquè no es donaran les condicions climàtiques per a uns hàbitats d’abella estables”, afegeix Tomeu Gual.

El canvi climàtic i la sobreexplotació de la terra són els principals enemics a què s’enfronta l’apicultura

Segons la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el nombre de caseres declarades a les Illes Balears el 2018 era de 10.452, per davant de les 10.263 que hi havia el 2010. Quant a nombre d’explotacions apicultores, el darrer registre, també de 2018, és de 576: 513 d’estants i 63 de transhumants. El 2010 n’hi havia 492: 456 d’estants i 36 de transhumants.

Augment de l’autoconsum

Sobre els productors, cal destacar que els declarats com d’autoconsum han passat dels 106 del 2010 als 252 (un 43%) del 2018. Els productors que ho fan amb finalitat comercial han davallat de 390 a 324 en vuit anys. Aquesta pot ser una conseqüència del declivi que pateix el sector apícola balear, en gran part a causa del canvi de clima i la seva influència sobre aquests insectes, bàsics per al manteniment de la biodiversitat.

“L’abella Apis mellifera és pròpia d’Europa i l’Àfrica, i dins aquesta espècie hi ha races com la mediterrània ( Apis mellifera mellifera ) amb ecotip africà. En l’àmbit mundial, de les 20.000 espècies, només vuit són mel·líferes, que assumeixen la pol·linització del 80% de plantes”, explica Tomeu Gual. També diu que una casera productiva té entorn de 60.000 abelles, amb una fase de vida d’uns 45 dies. Però perquè pugui funcionar es necessita que la reina pongui 2.000 ous diaris, i en cas que no mantingui aquest ritme, és substituïda per una altra per les mateixes abelles obreres. A partir del primer dia fins que mor, la reina, que pot viure cinc anys, només menja gelea reial. Els mascles només tenen la missió de fecundar i les femelles són treballadores. El mascle, a més, no pol·linitza. A la primavera, l’època de més feina, també és el temps en què hi ha més mortalitat d’abelles. A l’hivern, l’abella pot viure tres mesos. L’apicultor Gual té a la seva finca de Son Frare una sala on ensenya a grups escolars i adults els secrets del món de les abelles ara en perill, en el cas de la Mediterrània, per la manca de primaveres.

396.000 QUILÒMETRES DE VOL, EL TRAJECTE PER ELABORAR UN SOL QUILO DE MEL

L’elaboració d’un quilo de mel requereix 2.540 abelles, que hauran de recórrer 156 km cadascuna. En total, han de sumar 396.000 quilòmetres. En cada trajecte que efectuen solen visitar unes 400 flors. Per un quilo de mel cal visitar 4,5 milions de flors. Entre la comunitat científica hi ha una gran preocupaació per la davallada d’aquests insectes clau per al manteniment de molts ecosistemes, amenaçats per pràctiques agrícoles intensives i l’aposta per monocultius. Segons Tomeu Gual, les Balears es veuen afavorides pels cultius fraccionats. La Xina és el principal productor de mel, però ara el coronavirus té paralitzats molts dels seus 300.000 apicultors. L’Argentina, fa uns anys primer productor, ha passat al desè lloc a causa de l’ús d’herbicides sobre els cultius de colza a La Pampa.

27 de febrer 2020

BEES AS PART OF ECOSYSTEMS


Pollinators strongly influence ecological relationships, ecosystem conservation and stability, genetic variation in the plant community, floral diversity, specialization and evolution. Bees play an important, but little recognized role in most terrestrial ecosystems where there is green vegetation cover for at least 3 to 4 months each year. 

In tropical forests, savannah woodlands, mangrove, and in temperate deciduous forests, many species of plants and animals would not survive if bees were missing. This is because the production of seeds, nuts, berries and fruits are highly dependent on insect pollination, and among the pollinating insects, bees are the major pollinators. 

In rain forests, especially in high mountain forests where it is too cold for most bees, other pollinators like bats and birds play a greater role in plant pollination. In farmed areas, bees are needed for the pollination of many cultivated crops, and for maintaining biodiversity in ‘islands’ of non-cultivated areas. The main role of bees in the different ecosystems is their pollination work. Other animal species are connected with bees: either because they eat the brood or honey, pollen or wax, because they are parasitic to the bees, or simply because they live within the bees nest.

fao.org 

23 de febrer 2020

EL CANVI CLIMÀTIC AVANÇA LA FLORACIÓ I CANVIA EL RITME DE LA NATURA


El CREAF, juntament amb les empreses Altran i Starlab, ha liderat el disseny de RitmeNatura.cat, un observatori ciutadà on es podrà apadrinar una planta, anotar com canvia a cada estació i aportar dades per estudiar els efectes del canvi climàtic.

Un altre hivern càlid ha fet que algunes plantes comencin a florir abans d’hora. La Xarxa d’Observacions Fenològiques del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) ha registrat al sud de Catalunya un avançament gradual de les floracions des del 1970. Per posar un exemple, algunes espècies d’ametller, com el de la varietat Ferragnes, avui en dia floreixen 10 dies abans que fa 40 anys. A què és degut aquest avançament de la primavera fenològica?

Els experts no en tenen cap dubte, “La temperatura mitjana ha augmentat a Catalunya en 1.5ºC des de 1950 i els canvis fenològics que estem observant són la manifestació inequívoca d’aquest canvi”, comenta Marc Prohom, responsable de l’Àrea de Climatologia del SMC.

Quines conseqüències té si les plantes i els animals canvien el moment de la floració, la migració, o despertant de la hivernació abans que en èpoques passades? Entre d’altres problemes podem trobar-nos que les flors i els insectes que les han de pol·linitzar apareixin en moments diferents i no es trobin, o que les gelades del més de març facin malbé les flors i les futures collites.

Davant d’aquest escenari, el CREAF i les empreses Altran i Starlab han liderat la creació d’un observatori ciutadà que ajudarà a la comunitat científica i als gestors a seguir com varia el ritme de la natura. Les dades que es recullin poden servir per prendre mesures per evitar problemes en l’agricultura o en el funcionament dels ecosistemes naturals. El nou observatori s’ha batejat amb el nom de RitmeNatura.cat i s’ha creat gràcies a la implicació del Servei Meteorològic de Catalunya, la Diputació de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Granollers, la Institució Catalana d’Història Natural, Natusfera, AEMET, l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, l’Institut Català d’Ornitologia i SEO/BirdLife. Experts de totes aquestes entitats s’han unit al projecte i han participat en el co-disseny de l’observatori durant el 2017.

“Després de l’experiència amb el projecte FenoDato ara hem tingut la possibilitat de fer un pas endavant, crear un nou observatori conjuntament amb les entitats gestores, científiques i naturalistes que podran utilitzar la informació dels voluntaris per prendre decisions”, comenta Joan Pino, des del CREAF.

Segurament a prop teu tens un arbre, un arbust o fins i tot un niu que pots seguir setmana a setmana i veure com canvia: quan cauen les fulles, quan surt la flor o quan arriben els ocells a pondre els ous. Si prens els registres sempre de la mateixa manera i ho comparteixes en una plataforma d’accés obert poden ser molt útils per la ciència.

Aquesta és la filosofia de RitmeNatura.cat, un observatori que unirà voluntaris i voluntàries que vulguin apadrinar una planta o una zona i anotar els canvis que hi veuen al llarg de l’any.

Totes les dades es bolcaran a Natusfera, una eina per fer observacions naturalistes que alimenta un mapa d’observacions propietat de tots els usuaris i segueix les directrius comunitàries sobre dades obertes.

RitmeNatura.cat és un dels sis observatoris ciutadans de seguiment ambiental que el projecte europeu Ground Truth 2.0 promou a Europa i Àfrica. Ground Truth 2.0 està liderat per l’Institut d’Educació de l’Aigua de IHE Delft (Països Baixos) i vol demostrar que aquests observatoris són útils i sostenibles en el temps, i com els ciutadans poden compartir dades sobre el medi ambient i assumir un nou paper crucial en el seguiment ambiental, la presa de decisions, la planificació cooperativa i la gestió mediambiental.




18 de febrer 2020

MILLONES DE MUERTES DE ABEJAS AMENAZAN LA COSECHA DE ALMENDRAS DE AUSTRALIA


Los incendios forestales que se extendieron por el este y el sur de Australia mataron a millones de abejas y destruyeron vastas extensiones de bosque donde se alimentan los insectos, poniendo en riesgo la producción de almendras y miel del país.

Las abejas desempeñan un papel crucial en la nación multi- industria de la horticultura US$1.000 de dólares, la polinización de las almendras no sólo, pero la fruta, incluyendo manzanas, peras y cerezas. Australia es el segundo mayor productor mundial de almendras y los productores ya están lidiando con años de sequía.

Los incendios destruyeron alrededor de 6.000 colmenas solo en el estado de Nueva Gales del Sur, según el presidente de la Asociación de Apicultores de Nueva Gales del Sur, Stephen Targett, y otras colmenas experimentaron pérdidas de existencias cuando las abejas perecieron o se perdieron en el espeso humo.

"En una temporada normal podríamos reemplazarlos, pero estamos lejos de ser normales", dijo Targett. "Estamos en sequía". Cinco millones de hectáreas de bosque de eucaliptos donde se alimentan las abejas también han sido arrasadas, dejando a los apicultores luchando por el jarabe de azúcar o el sustituto del polen para nutrir sus existencias, dijo.

En Australia del Sur, se informó que más de 2.000 colmenas fueron destruidas en incendios en la Isla Canguro, en las Colinas de Adelaide y en el sureste del estado, a partir del 17 de enero, según el departamento de industria principal del estado. En total, la polinización de las abejas melíferas tiene un valor estimado de US$6.000 millones anuales para la economía australiana, según las estimaciones en un informe parlamentario de 2014.

Con la producción de miel a punto de recibir un golpe, es probable que algunos apicultores abandonen la industria, según Targett. "Prevemos que la producción de miel en Nueva Gales del Sur podría ser al menos un 30% inferior al promedio histórico durante 10 años".

Almendras Amenazadas
En términos de almendras, la nación exportó US$552,4 millones (US$371 millones) en 2018-19, un 12% más que un año antes, gracias a una excelente cosecha y fuertes ventas a China, según la Junta de Almendras de Australia.

Es demasiado pronto para medir el impacto de las pérdidas de abejas en la producción futura, según el CEO de Almond Board, Ross Skinner. Esto se debe a que no está claro qué proporción de las colmenas perdidas se utilizaron para la producción de miel y para la polinización.

Los productores de almendras están trabajando con la industria de las abejas para encontrar soluciones, dijo Skinner, incluido el reclutamiento de apicultores que tradicionalmente se han centrado en la miel para proporcionar servicios de polinización. También hay llamados para un mayor acceso a los parques nacionales para permitir que las abejas se alimenten antes del comienzo de la temporada de polinización de julio.

"Podría tomar de cinco a 20 años para recuperarse, dependiendo de la gravedad del incendio", dijo Skinner, refiriéndose al daño del bosque.

15 de febrer 2020

CONGRESO VIRTUAL

Encara que sembli impossible ja hem arribat fins aquí, estem apunt d'obrir aquest baúl de saviesa al món per compartir-la plantant llavors que esperem germinin, brotin, creixin i facin el seu cicle natural.

Veiem que el Congrés està creant molta expectativa, ja estem a 3.222 inscrits de tots els punts del planeta.



A poques hores del Congrés em dirigeixo a cadascun de les persones que l'heu fet possible per a donar-vos, una vegada més, les gràcies per la vostra predisposició, la vostra paciència i el vostre compartir. Gràcies, gràcies, gràcies! 

Una abraçada forta,

10 de febrer 2020

LES CUQUES DE LLUM A TOCA DE L'EXTINCIÓ


Les cuques de llum, caracteritzades per il·luminar la nit amb el seu cos, estan en perill d'extinció. Només en queden unes 2.000 espècies en tot el planeta. La seva singularitat les ha convertit en una atracció turística i fins i tot en un motor econòmic en alguns indrets del món.
Segons un estudi publicat a la revista Bioscience per un equip de biòlegs liderat per la Universitat de Tufts, els principals factors en l'extinció són la pèrdua de l'hàbitat, l'ús depesticides i la llum artificial.
Aquests factors s'extreuen amb l'ajuda dels resultats obtinguts de 350 enquestes fetes a experts de cuques de llum.
"Més de la meitat dels 49 enquestats van assignar la major puntuació possible d'amenaça a la pèrdua d'hàbitat, mentre que prop d'un terç ho van fer per contaminació lumínica i una cinquena part ho va fer per a ús de pesticides"
Substitució dels manglars
La pèrdua de l'hàbitat és el factor principal de la desaparició d'aquest insecte.
La professora de biologia de la Universitat de Tufts, Sara Lewis explica a la publicació que aquesta pèrdua contribueix a la disminució de moltes espècies de vida silvestre.
Un exemple son les cuques de llum de Malàisia (Pteroptyx tener) famoses per l'espectacularitat de les seves exhibicions intermitents sincronitzades.
Aquests insectes necessiten manglars per viure i actualment s'han convertit en plantacions d'oli de palma i granges aqüícoles.
 
La llum artificial condiciona l'aparellament 
Els experts assenyalen l'augment exponencial des del passat segle de l'ús de llum artificial a la nit com la segona gran amenaça de les cuques de llum.
Aquest segon factor inclou la llum directe, la llum del carrer, els avisos i les tanques comercials. També la resplendor del cel per la llum urbana, una il·luminació que pot ser més brillant que la lluna plena.
Una gran part de les cuques de llum necessiten la bioluminescència per poder aparellar-sei, per tant, reproduir-se.
Avalon Owens, coautor de l'estudi va dir en un comunicat a premsa:
"A més d'alterar els bioritmes naturals, inclòs el nostre, la contaminació lumínica realment arruïna els rituals d'aparellament de les cuques de llum."

Els pesticides
Les cuques de llum durant l'etapa larvària poden passar fins a dos anys sota terra o sota l'aigua. Els insecticides com els neonicotinoides utilitzats per acabar amb plagues tenen un efecte nociu per les cuques de llum.
Atracció turística
Els autors destaquen un altre factor: el turisme de cuques de llum.
A Japó, Taiwan i Malàisia, aquest insectes son una activitat recreativa per observar les exhibicions de llum.
Actualment atrauen més de 200.000 visites per any i té un efecte negatiu per la supervivència de les cuques de llum.
L'estudi afirma que calen pautes per establir i administrar els llocs turístics amb l'objectiu de protegir-les de la petjada humana, la contaminació lumínica i els pesticides.
"El nostre objectiu és posar aquest coneixement a disposició dels administradors de terres, els encarregats de formular polítiques i als fanàtics de les cuques de llum de tot arreu."
"Volem mantenir a les cuques de llum il·luminant les nostres nits durant molt, molt temps."

https://www.ccma.cat

29 de desembre 2019

SALVEM LES ABELLES


El Parlament Europeu reclama reduir l'ús de pesticides

El Parlament Europeu ha aprovat avui donar suport a la iniciativa de la Comissió Europea que té com a objectiu protegir les abelles amb mesures com la reducció de l'ús de pesticides o la futura política agrària comuna. Malgrat això, tot i donar el suport a la iniciativa presentada per l'executiu, considera que es queda curta a l'hora de protegir les abelles d'altres amenaces, com ara l'agricultura intensiva, la crisi climàtica, els canvis en l'ús del sòl, la pèrdua d'habitat o la presència d'espècies invasores. Els eurodiputats han instat la Comissió a ampliar la iniciativa per incloure una reducció més intensa de pesticides.
DIARI ARA - EFE

07 d’agost 2019

ABELLA GEGANT INVASORA


Un equip d'investigadors ha confirmat la presència de l'abella gegant de la resina, una espècie que prové de l'Àsia, en cinc punts de Catalunya.

Aquest tipus d'abella pot arribar a mesurar 2,5 cm i fa el niu a base de resina, argila i petits trossos de fusta en forats que troba en els troncs o totxanes. Aquest insecte és solitari i no forma colònies com l'abella de la mel.

A causa de les seves dimensions, de lluny es pot confondre amb la vespa asiàtica. De fet, els experts asseguren que podria haver arribat a Europa a partir del comerç de fusta amb països com la Xina i el Japó.

Segons Carlos Hernández-Castellano, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), això comporta que sigui una espècie inofensiva per als humans.

El fet de viure en solitari els converteix en animals més cautelosos a l'hora d'atacar, ja que "la mort de la mare seria catastròfica per a la descendència". Tot i així, Hernández-Castellano alerta que l'abella de la resina "ens pot picar si se sent amenaçada".

Una abella que ha arribat per quedar-se

Els investigadors apunten que aquesta espècia d'abella, Megachile sculpturalis, hauria arribat a Catalunya ara fa un any i ja s'hi ha establert.

A més, tot fa pensar que s'expandirà per tota la península Ibèrica, ja que pot crear un niu en qualsevol forat i això fa que es pugui moure amb certa facilitat.

A més, apunten que malgrat que l'abella provinent de l'Àsia tingui una predilecció per alimentar-se de l'acàcia del Japó, també es ho pot fer fàcilment del pol·len d'altres plantes autòctones. Això garantiria la seva supervivència en terres catalanes.

El Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, recull les cinc localitzacions on durant el passat juliol es van trobar exemplars de l'abella: a dos llocs de Sant Celoni i un a la Garriga (Vallès Oriental), i dos llocs més a Olot (la Garrotxa).

Vespa asiàtica instal·lada a Catalunya

També s'ha instal·lat a Catalunya la vespa asiàtica i no para d'estendre's.

Si fa dos anys se'n van detectar un centenar de nius, l'any passat ja eren més del triple.

31 de juliol 2019

05 de juliol 2018

PELIGRA EL ÚLTIMO REFUGIO PARA ABEJAS DE LOS EEUU


Las abejas enfrentan cada vez mayores dificultades para encontrar alimento en Estados Unidos, de acuerdo con un nuevo estudio federal.



Las Grandes Planicies del Norte, en las Dakotas, y zonas vecinas constituyen la región más importante para la apicultura comercial porque más de un millón de colonias pasan el verano ahí dándose un banquete de polen y néctar de flores silvestres y otras plantas.Sin embargo, de 2006 a 2016, más de la mitad de las tierras protegidas a poco menos de kilómetro y medio (una milla) de las colonias se han destinado a uso agrícola, principalmente a cultivos como soya y maíz, dijo el principal autor del estudio, Clint Otto, del Servicio Geológico de Estados Unidos. Estos cultivos no brindan alimento a las abejas.
Desde hace más de una década, las poblaciones de abejas y otros insectos polinizadores han disminuido en Estados Unidos debido a diversos problemas, como mala alimentación, pesticidas, parásitos y enfermedades. Y expertos externos señalan que el estudio ha puesto de relieve otro problema que afecta la salud de las abejas.
Esta zona, a la que Otto llamó el “último refugio de las abejas en Estados Unidos”, perdió unos 1.630 kilómetros cuadrados (629 millas cuadradas) de hábitat primordial para ellas, según el estudio difundido el lunes en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences.
Y las abejas que tienen problemas para encontrar alimento tienen menos posibilidades de sobrevivir durante el invierno, afirmó Otto. Quizá no tengan hambre, pero tampoco están saludables, señaló.
John Miller, apicultor comercial desde hace 49 años en Dakota del Norte, dijo que las Dakotas y Minnesota fueron alguna vez el último paraíso para las abejas.
Miller, cuyo bisabuelo emprendió el negocio en 1894, ha sido testigo del descenso en la producción de miel, de 54,4 kilogramos (120 libras) por colmena hace 30 años a 22,68 kilogramos (50 libras) en la actualidad. Sin embargo, el precio se ha quintuplicado y los apicultores como Miller también obtienen ingresos por llevar sus abejas en camiones a California para que polinicen cultivos locales, principalmente almendros.
El gobierno federal paga a los agricultores para que mantengan agrestes partes de sus tierras, lo que beneficia a las abejas que encuentran alimento en pastizales, flores y maleza, señaló Otto. Sin embargo, el programa de conservación limita la superficie de tierra que el gobierno pagaría y durante el auge del etanol, los agricultores advirtieron que podrían ganar más con el maíz y la soya.
Los apicultores comerciales tienen problemas para encontrar lugares a donde llevar sus abejas cuando los insectos no están en un cultivo que requiera polinización”, dijo en un correo electrónico la investigadora de abejas del Departamento de Agricultura de Estados Unidos, Diana Cox-Foster, que no participó en el estudio.
Más de un tercio de las colonias comerciales en Estados Unidos pasan el verano en las Grandes Planicies del Norte. La zona al este de las Dakotas está demasiado urbanizada y el clima hacia el oeste es demasiado seco, dijo Otto.
Las abejas son polinizadoras cruciales para más del 90% de los cultivos que contienen flores en el país, como manzanas, nueces, aguacates, brócoli, duraznos, arándanos y cerezas.
Vida Apícola -- Fuente y foto: BLes.Mundo

03 de febrer 2018

21 de gener 2018

WHAT IS IT LIKE TO BE A BEE?


You’re a honeybee. Despite being around 700,000 times smaller than the average human, you’ve got more of almost everything. Instead of four articulated limbs, you have six, each with six segments. (Your bee’s knees, sadly, don’t exist.) You’re exceptionally hairy. A shock of bristly setae covers your body and face to help you keep warm, collect pollen, and even detect movement. Your straw-like tongue stretches far beyond the end of your jaw, but has no taste buds on it. Instead, you “taste” with other, specialized hairs, called sensillae, that you use to sense the chemicals that brush against particular parts of your body.

You’ve got five eyes. Two of them, called compound eyes and made up of 6,900 tiny lenses, take up about half your face. Each lens sends you a different “pixel,” which you use to see the world around you. The colors you see are different. Red looks like black to you and your three “primary” colors are blue, green, and ultraviolet. You detect motion insanely well, but outlines are fuzzy and images blocky, like a stained-glass window. (Your three other eyes detect only changes in light to tell you quickly if something dangerous is swooping your way.)

Now that you’re a honeybee you can do all kinds of things you couldn’t before. Your four wings move at 11,400 strokes per minute. You can sense chemicals in the air. You’re fluent in waggle dance, so you’re able to tell the other members of your colony where the nectar supplies are. But how much does any of this tell us about what it actually feels like to be a bee?

We all know what it’s like to be ourselves—to be conscious of the world around us, and be conscious of that consciousness. But what consciousness means more generally, for other people and other creatures, is a hot potato tossed between philosophers, biologists, psychologists, and anyone who’s ever wondered whether it feels the same to be a dog as it does to be an octopus. In general, we think that if you have some kind of unique, subjective experience of the world, you’re conscious to some extent. The problem is that in trying to envisage any consciousness besides our own, we run into the limits of the human imagination. In the case of honeybees, it’s hard to know if interesting behavior is reflective of an interesting experience of the world or masks a more simple stimulus-response existence. The lights are on, but is anyone home? To examine these questions means to take a ride on that hot potato—from philosopher to scientist and back again and again and again.

More and more, scientific research seems to suggest that bees do have a kind of consciousness, even as myths and misconceptions about their capacities persist. In a recent TED Talk, cognitive scientist Andrew B. Barron of Macquarie University in Sydney, Australia, described how he had had to be lovingly “talked down” from a “pearl-clutching” moment after someone asked him whether bees actually have brains. They do, of course.

Understanding what their consciousness might look or feel like is probably a fool’s errand. It’s really hard to imagine what it’s like to be almost anything or anyone other than what you are, says philosopher Colin Klein, also from Macquarie University, who has worked extensively alongside Barron. With people, it’s much easier. “You can talk to them, you can read fiction, there are a lot of things you can do—but it takes a certain amount of work to get into that space and in particular to realize what you experience, what you don’t experience, what your horizons look like,” he says. But the more different the experience of the organism you’re trying to imagine is, the harder it becomes. “You can start to think at least in what senses the experience of something like a bee might be different from ours”—how they structure the world around them, say, or whether they experience “space” the way we do.

The philosopher Thomas Nagel’s famous 1974 essay, “What Is It Like to Be a Bat?” suggests that being “like” something else is possible only if the target is conscious of the world around it. “The fact that an organism has conscious experience at all means, basically, that there is something it is like to be that organism,” he writes. Or, “fundamentally an organism has conscious mental states if and only if there is something that it is to be that organism—something it is like for the organism.” On top of that mindscrabble, our ability to imagine ourselves as another being is limited by the world that we know—as people. We might be able to imagine having webbed arms and hands, like a bat, or five eyes, like a bee, but the specific senses and abilities these animals possess are frankly inconceivable. “I want to know what it is like for a bat to be a bat. Yet if I try to imagine this, I am restricted to the resources of my own mind, and those resources are inadequate to the task,” he adds. Moreover, “I cannot perform it either by imagining additions to my present experience, or by imagining segments gradually subtracted from it.”

Despite these difficulties, what we want to know, Klein and Barron wrote in an op-ed in The Conversation in 2016, is whether bees and other insects “can feel and sense the environment from a first-person perspective.”

It seems likely that there are lots of different kinds of consciousness, of varying levels of complexity. As human beings, not only are we aware of ourselves and the world around us, we’re also aware of that awareness. A step down in complexity might lack that awareness of self-awareness. And a step down from that might be limited to a distinctive experience of the external world only.

Such a simple ladder may not be the best way to organize this kind of complexity, says David Chalmers, a leather jacket-wearing Australian philosopher at New York University best known for his work in philosophy of mind—a branch of philosophy that asks these kinds of questions. “But there are probably different ways of arranging states of mind, or consciousness, in a hierarchy,” he says. What’s harder to distinguish is the precise point where consciousness ends, and what the light switch, “on-off,” moment might be, further down the evolutionary chain. “It’s awfully hard to see what a borderline case of being conscious would be,” he says, even while it’s not that hard to know what a borderline case of being alive might look like, as in a virus. “It would sort of feel like something,” he says, trailing off in thought, “but not.”

So far as bee consciousness goes, however, he thinks there are likely to be some factors in consciousness that we share, like vision, and some that we don’t at all, “whether it’s sensory systems that humans have that bees don’t have, or whether it’s things more like concepts, like language, that give us a kind of consciousness that bees don’t have.”

Klein is more specific. “We think that bees have experiences that feel like something to the bee,” he says. “We don’t think the bees are aware of having experiences that feel like something to them. The bee is not going round saying to itself, ‘Gee, it’s a lovely day, look at that flower.’ It doesn’t have any of these more sophisticated, reflexive kinds of consciousness.”

Still, despite having a brain that is a fraction of the size of even the tiniest mammal’s, bees seem capable of some incredibly complex behaviors and mental gymnastics. Studies over the last few decades have revealed them to do everything from having a concept of zero to experiencing emotion, from tool use to social learning. If you give them cocaine, they dance more vigorously and tend to overestimate how much pollen they’ve foraged. If they watch a plastic bee scoring goals with a soccer ball, they can follow suit for a sugar water reward. Wouldn’t these complex behaviors be enough to assume some kind of consciousness? Not necessarily, says Barron. “Honeybees are unusual among the insects in that they have a whole list of clever things that they are able to do,” he says. “And some people would say that that means that they are more likely to be conscious. I disagree with that.”
Think of all the other things able to perform complicated tasks that we’re pretty sure aren’t conscious. Robots do everything from juggle to play the piano, but, as far as we know, are “dark” inside. Like bees, Roomba vacuum cleaners make decisions, navigate around the world, and adapt—but there’s probably nothing it’s “like” to be one of them. And plants have been shown to have a kind of memory: Over time, for example, they can learn that being repeatedly dropped isn’t anything to freak out about. But few suggest they possess consciousness.

“I think this is one of the problems with the behavioral approach, is that it encourages this looking for very clever things,” says Klein. “Whereas if consciousness is a widespread phenomenon, you should expect that it might be in a lot of different types of things that don’t necessarily do the things that we take to be markers of consciousness.”

If behavior can’t enough tell us about the inner life of a bee, perhaps the structure of their sesame seed–sized brains can. In a human brain, key studies suggest consciousness lies in the midbrain, an evolutionarily much older section. In a study published last year, Barron and Klein investigated the structure of the bee brain, which seems to be made up of similar bits to our own, with a region responsible for similar tasks. “It’s smaller, it’s organized differently, it’s different-shaped, but if you look at the kind of computations it does, it’s doing the same sort of things as the midbrain,” Klein says. “So if you think in humans the midbrain is responsible for being conscious, and you think this is doing the same kind of thing, then you ought to think insects are conscious as well.”

This biological approach opens up consciousness to a variety of other organisms that don’t do the clever things that bees do, like beetles or potato bugs. They might be less obviously interesting, but that doesn’t make them less likely to be conscious. The technology that allows us to examine insect brains on a neuron-by-neuron level is very new, Barron says. “If they really are instinctive, then we’re learning something about what the insect brain is capable of. If they’re not, then we’re learning something more profound.”

The technology also allows us to map the brains of organisms that we think probably aren’t conscious, and assess what they lack. Caenorhabditis elegans is a roundworm commonly used in scientific research. In recent years, scientists have developed a connectome—a sort of complex brain map—for this tiny soil-dweller, which measures barely a millimeter in length. “They have 302 neurons,” says Klein, compared to a bee’s 960,000 and a human’s 86 billion. “Those [worms], we think, are actually very much like robots, like complicated robots.” If exposed to a particular stimulus, they respond in a particular, predictable way. “Unless there’s some kind of danger, and then it does that, unless it’s hungry, and then it does this—so you can really map out what it’s going to do.” In bees, he says, there seems to be a kind of qualitative shift, in which the brain is somehow more than its connections.

All of this neurobiology is beginning to paint a picture—that it feels like nothing to be a C. elegans, or a robot, or a plant, but it probably feels like something to be a bee. If that’s the case, it is still not known where, between the roundworm and the honeybee, that awareness switches on, if it does. While neurobiology is a very important part of the story, says Chalmers, “it may not settle the issue of consciousness. You very frequently find a situation where two people might agree on the neurobiology of a given case, but disagree on what that implies about consciousness.” He gives the example of fish, and the ongoing discourse about whether their neurobiology suggests that they do or do not feel pain. “Knowing the neurobiological facts doesn’t necessarily settle the question.”

We can try to imagine what it’s like to have six hairy legs, or see in pixels, or crave nectar. We can even try to imagine what it’s like to be part of a hive, a superorganism with motivations of its own. But what it’s actually like to be a bee—its subjective experience of the world—is going to remain elusive. But we’re starting to figure out that it’s probably like something. And that’s not nothing.

Atlas Obscura