ABELLES I DÉUS

Share

Fill del tità Cronos, Zeus formà part d’una extensa i malaurada nissaga. Nascut el sisè, fou l’únic en sobreviure, ja que sobre la seva estirp pesava l’advertiment funest de l’oracle que avisava que un dels fills del crònida el destronaria. Davant d’aquest mal presagi, Cronos determinà devorar un rere l’altre tots els fills engendrats amb la seva esposa Rea. Però quan arribà l’hora de parir el sisè, aquesta decidí actuar amb astúcia: donà a llum de nit, defugint la claror del matí i ideà l’engany de canviar el nadó per una pedra i embolcallar-la com si es tractés d’un nounat. Després, la presentà al seu espòs Cronos, el qual, caient en el parany de la dea, devorà el roc pensant que d’un altre fill es tractava. 

Salvat per l’engany, Zeus fou amagat a l’illa de Creta on la seva mare el confià a genis i nimfes. Infantat amb llet de cabra, el nen diví també s’alimentà amb mel que les abelles destil·laven expressament per a ell. Aquest fet, esmentat a la mitologia, dóna compte de la importància de la mel en l’Antiguitat. Aliment cabdal per a l’home prehistòric, la recol·lecció de la mel silvestre fou un ofici antiquíssim que comptà amb la protecció reial a Egipte: els “caçadors” de mel, juntament amb els recol·lectors de resina eren protegits pels arquers del faraó quan marxaven més enllà de la vall del Nil a buscar aquests productes. I tot i la importància de la mel, no està documentat el moment en què l’abella fou domesticada i passà a ser criada en horts i jardins. 

Aliment de riques propietats, la mel fou considerada vianda de déus: incorrupta des de la seva formació, era el producte més pur ofert per la natura, ja que conjugava de forma perfecta la producció animal i la vegetal. Així mateix, les seves propietats nutritives i higièniques la convertiren en aliment fonamental dels nens de l’antiguitat. Es deia també, que aedes, savis i profetes havien estat alimentats amb mel durant la seva infantesa. Zeus, com s’ha vist, fou criat amb mel, com també Dionís i Lymo, fill d’Apol·lo i Euadne. 

De fet, l’organització complexa del rusc a imatge de l’estructura cel·lular evoca la xarxa invisible que de forma harmònica uneix totes les coses entre si. Diligents, destres i sempre solidàries, les abelles foren relacionades, fonamentalment, amb divinitats de tipus femení com Àrtemis, Demèter i Persèfone, remetent, d’aquesta manera, a una antiga deessa - abella prehistòrica i a una vella creença que explicava que la mel provenia de la lluna, la terra era el rusc i els estels, les abelles. (Pilar Fernández Uriel, “Algunas Anotaciones sobre la abeja y la miel en el mundo antiguo” a Espacio, tiempo y forma. Serie II, Historia antigua, núm. 1 (1988), pp. 185 – 208).