10 de novembre 2014

CONTROL DE LA VARROASI

Share
Manel Simón

La varroasi és una malaltia parasitària produïda per l’àcar Varroa destructor (Anderson & Truemann). Originàriament, aquest àcar convivia des de sempre i de forma benigna amb l’abella índica (Apis cerana Fabr.). 

Al voltant de l’any 1940, producte de la transhumància, va començar a parasitar a Apis mellifera, amb la qual fins aquell moment no hi havia tingut geogràficament cap contacte.
 
Així, s’introdueix a Catalunya i a la resta de la Península a partir de l’any 1985. Des de la seva entrada a Catalunya ha anat afectant la totalitat de colònies.
 
La progressiva adaptació d’aquest paràsit a les nostres condicions de clima mediterrani ha comportat que en els darrers anys la varroa es mostri menys agressiva. La varroa actual també aniquila colònies, però ho fa més lentament, debilitant progressivament les abelles fins a la seva desaparició en unes quantes anyades.
 
No és una estratègia òptima, en el control de la varroa, realitzar únicament tractaments periòdics amb els acaricides autoritzats.

La diversitat de condicions en què es troben les produccions apícoles, com per exemple l’existència o no d’una parada hivernal de la posta, fa que sigui necessària una valoració particular dels tractaments i de les mesures de control a adoptar.

Una correcta estratègia ens comportarà, en primer lloc, conèixer els nivells d’infestació per varroa que tenim, l’adopció d’un maneig de l’abellar que minimitzi la proliferació de l’àcar (colònies fortes, reines joves, evitar la deriva entre caixes, tractaments coordinats per zones o comarques...) i la valoració del nombre de tractaments, l’època i els productes a utilitzar.
 
L’observació directa en els quadres de varroes sobre les abelles i la presència d’abelles amb ales deformades és un mètode molt poc fiable per conèixer els nivells d’infestació.
 
Sovint quan s’observa la seva presència ja hi ha un nivell molt elevat d’infestació que en fa impossible la curació. Un mètode adequat és el recompte de varroes caigudes en el fons del rusc per mort natural. 

Per facilitar aquesta tasca es pot modificar les bases o fons de les caixes transformant-les en fons sanitaris.
 
A l’espai que queda sota la malla s’hi accedeix des de darrera del rusc i s’hi pot introduir una làmina de plàstic rígid, una cartolina o un tauler de melanina blanca prèviament quadriculada per facilitar el recompte. S’haurà d’impregnar amb vaselina filant o greix.
 
És important no deixar la làmina o similar més de 2 o 3 dies ja que l’acumulació de restes dificulta el recompte. 

Per fer un càlcul aproximat del nivell d’infestació, es pot considerar que en presència de cria moren per mort natural aproximadament de l’1 al 3% d’àcars al dia. En absència de cria, moren diàriament del 0,3 al 0,5 % del total.
 
Es pot deduir el grau d’infestació d’una colònia a partir de conèixer el percentatge d’infestació sobre cria, el percentatge d’infestació sobre abelles adultes o la mortaldat natural per dia.

De manera orientativa, ja que les condicions locals, el maneig i l’època de l’any poden tenir una elevada influència, es poden utilitzar les dades de la Taula 2 com a referència.
 

Amb poblacions superiors a les 5.000 varroes, les colònies poden fàcilment entrar en estat de col·lapse i fer inviable la seva recuperació. És important realitzar els tractaments amb graus d’infestació no gaire elevats. 

Es pot establir un llindar de tractament aconsellat a partir de graus d’infestació mitjans amb una mortaldat natural de 5 a 15 varroes per dia.
 
Aquest llindar pot presentar certes variacions en funció de les variables de cada situació particular. Si es realitzen tractaments en èpoques amb cria, caldrà buscar un sistema13 que permeti que el producte actuï durant un període mínim de 28-35 dies.
 
D’aquesta forma, l’acció acaricida del producte serà efectiva en el moment clau del cicle reproductiu de la varroa, o sigui, quan aquesta no es trobi dins d’una cel·la operculada.

Font: Manel Simón - Dossier tècnic del DAAM