DE L'APICULTURA FIXISTA A LA MOBILISTA

Share
F. Calatayud
A primers del segle XIX, l’investigador rus Prokopovitx va ser el primer a fer un gran pas cap a les bresques mòbils. Va construir un rusc de fusta amb mòduls o cambres. La inferior, per al niu de cria, era de bresques fixes, però la superior, per a la mel, portava marcs de fusta on les abelles encaixaven les bresques. Per fi es podien traure les bresques de mel, ajustades als marcs, sense fer-les malbé, sense vessar la mel i evitant així el caos dins la colònia d’abelles que era típic de l’apicultura fixista.

Però el pas definitiu el va fer L.L. Langstroth, l’any 1851. S’havien introduït ja els marcs mòbils a les cambres de mel, però les cambres de cria continuaven sent problemàtiques. Les abelles encara imposaven el seu criteri de construcció al niu de cria. Però Langstroth va pensar que el “pas d’abella”, l’espai que les abelles respectaven per a poder passejar entre dues bresques veïnes, podia governar el disseny d’un rusc de marcs mòbils. Va fixar l’espai en uns 9,5 mil·límetres, i va fer un rusc deixant aquest pas entre els marcs i també entre aquests i les parets del rusc. L’èxit va ser complet, les abelles respectaven aquesta distància i, en general, construïen les bresques ben encaixades als marcs, de manera que es podien traure fàcilment les bresques de mel i de cria sense trencar-les, fins i tot es podien voltejar per observar- les i després tornar-les a deixar al seu lloc, també s’obria la possibilitat d’intercanviar les bresques de diversos ruscs, al capdavall, s’obrien los portes a l’apicultura tal i com la coneixem ara, l’apicultura mobilista.


El disseny bàsic del rusc de desenvolupament vertical i bresques mòbils proposat per Langstroth s’estengué per tot el món durant la segona meitat del segle XIX. Poc després, la tecnologia apícola també es va afegir al canvi. A 1857, J. Mehring inventa la primera matriu per a fer làmines de cera que, amb l’estampat hexagonal típic, les abelles usaven de veritable fonament per a fer les bresques. El primer extractor centrífug, inventat per Franz von Hruschka l’any 1865, va permetre extraure la mel de les bresques mòbils sense trencar-les, de manera que podien tornar-se a aprofitar. Això va millorar el rendiment dels ruscs i a les abelles els permeté estalviar-se l’energia dels treballs de reconstrucció. L’any 1875, Moses Quinby va inventar el fumador de manxa, pràcticament el mateix que s’usa actualment, del qual brollava el fum de forma persistent i mantenia a ratlla la reacció defensiva de les abelles. Cap a finals de segle s’hi afegiria també una tècnica que permetia la cria artificial de reines mitjançant el transvasament de larves. 

Podem dir que els elements bàsics de l’apicultura actual eren a taula, només calia difondre’ls. La transferència fou ràpida, conseqüència lògica i evident que era un gran avenç per a l’apicultura mundial. A primers del segle XX ja hi havia ruscs mobilistes de fusta al País Valencià, que prompte començaren a substituir els fixistes autòctons d’espart, suro o abellatge. Els pioners foren els ruscs de desenvolupament vertical, el model de Langstroth i un altre posterior anomenat Dadant. Un poc més tard hi va aparèixer el model Layens, d’origen francès, un rusc mobilista on la colònia d’abelles sols podia crèixer en sentit horizontal i que es va imposar fins a ser predominant cap a la meitat del segle, i axí ho és a hores d’ara. Les raons de la predominança del model Layens són difícils d’esbrinar, però té molt a veure amb la senzillesa del seu maneig i la fàcil predisposició per a la transhumància. El trasllat dels ruscs per l’aprofitament de floracions successives ja es practicava segles enrere, però durant les dècades de 1940-60, la transhumància dels apicultors valencians s’accentua fins convertir-se en l’eix bàsic dels professionals d’aquest especial sector ramader. Aquest fenomen és el que difon el rusc Layens per tot Espanya i l’apicultura prospera fins als anys 70.

Font: Fernando Calatayud