APICULTURA SOSTENIBLE?

Share

L’apicultura catalana i concretament l’associacionisme apícola ha pecat en els darrers anys d’un excessiu zel burocràtic, amb una agenda condicionada pels ajuts i subvencions de l’administració, convertint-la en molts casos, en una activitat ramadera mancada de sensibilitat. Crec, doncs, que ha arribat l’hora de retornar a l’abella el protagonisme que es mereix i otorgar als autèntics autors ecològics, el reconeixement, la protecció i l’estima que es mereixen.

L’apicultura és una disciplina ramadera on intervenen tres elements íntimament relacionats: les abelles, les plantes amb flor i els apicultors. D’aquesta relació l’abella n’és, sens dubte, la més important, doncs és l’insecte que gràcies al seu esforç, treball i generositat, fa possible la fructificació d’un gran nombre de plantes present en els nostres cultius i ecosistemes silvestres, així com l’obtenció dels productes apícoles. És injust, doncs, parlar d’apicultura sense conèixer bé aquest insecte i valorant, com és mereix, el seu protagonisme indiscutible.


En els darrers anys, però, l’apicultura pateix un trastorn global que està fent desaparèixer l’abella de les arnes, un síndrome del desabellament que confon al investigadors d’arreu del món, assenyalant alguns als plaguicides, altres a les malalties cròniques com la varroasi, també els transgènics poden participar-hi i fins i tot el canvi climàtic. Sincerament, els motius són molts, de fet tots hi tenen cabuda, ja que el colapse de les colònies és un conglomerat de causes, una malaltia multifactorial, que està debilitant més que mai la supervivència d’aquest petit insecte.

Les associacions d’apicultors, aparentment preocupades per aquest daltabaix, s’afanyen a demanar més ajuts a l’administració, esperant que els diners fàcils facin més suportable les davallades demogràfiques dels seus abellars. Com sempre, una actitud que no aporta res, ni cap bri d’esperança a solucionar els problemes que en molts casos els mateixos apicultors faciliten amb la seva activitat ramadera poc sostenible i gens metodològica. L’apicultura actual es basa en el dia a dia, en el fet de pensar que tenir abelles és produir mel i bestiar, i així esprémer al màxim una suposada inversió.

Alguns justificaran la seva actitud en una suposada professionalitat, doncs pel fet que les seves rendes familiars depenen de l’explotació d’aquest insecte, es creuen en el dret de menystenir-lo i maltractar-lo fins a límits insospitats. Són persones mancades del més mínim d’ètica, de fet són els apicultors menys indicats per portar l’etiqueta de professionals, ja que aquest qualificatiu hauria d’assenyalar a aquells que realment estimen i protegeixen les abelles.

Les abelles es moren, i el sector apícola no fa res per revertir aquesta decadència. Els diners mal repartits de les subvencions només afavoreixen els més forts, o sigui a aquells apicultors que amb un volum descomunal i ingovernable d’arnes, es dediquen a empastifar el territori de patologies cròniques que no guareixen, sense cap tècnica profilàctica de maneig i amb terapèutiques preventives d’escassa eficàcia i de més que dubtosa legalitat. Tot plegat amb el beneplàcit de l’administració, incapaç de posar ordre a un sector, que amb la conveniència d’algun sindicat agrari, deixen passar les campanyes sanitàries sense cap mena de rigor metodològic.

D’altres apicultors, suposadament ecològics, es dediquen a lluir el tipus en el congressos, marcant paquet i pensant que ells són la solució a tots els mals, quan a Catalunya, l’apicultura ecològica és totalment marginal, doncs es regeix per uns requisits inassolibles en un territori tant trinxat i massificat com el nostre. Aquests eco-dirigents flirtegen amb les altres associacions, sempre cercant tocar cuixa, doncs si no ets amics dels que manen, mai tindràs la possibilitat de negociar ajudes i repartir en definitiva el poder d’una ADS catalana que no té bons fonaments.

Algú pot ser es preguntarà si això té solució, i si tot plegat és una visió excessivament esbiaixada i aberrant d’un veterinari d’abelles pessimista i marginat pel sector. Tothom és lliure de pensar el que vulgui, però una cosa és clara, mai les abelles com ara havien estat tant malament, patint com mai per una tasca que han desenvolupat eficientment des de fan milions d’anys. El problema és doncs global, cal doncs refundar l’apicultura des d’una base més sostenible, i utilitzo aquesta paraula expressament, per fugir intencionadament del terme ecològic, un mot pervertit i que confon a la societat consumidora.

Com a tècnic apícola proposo que els veterinaris oficials del Departament intervinguin les associacions, i que en regulin la seva metodologia sanitària. De res serveix tenir un programa sanitari, si els que el controlen i el desenvolupen són els mateixos ramaders. El que passa amb la ramaderia apícola no passa en cap altra sector, doncs és inviable i poc seriós que les associacions inspeccionades siguin les mateixes que paguen el sou del tècnic sanitari que les fiscalitza.


Aquest fet explicaria el perquè a Catalunya tenim nivells tant baixos de varroasi, de fet els més baixos de tot Europa. No deixa de ser curiós, que els grans apicultors, ramaders que tenen censos de més de 300 arnes, tinguin sistemàticament i any rera any, negatius de parasitació per Varroa destructor, quan aquest és un paràsit que és present en pràcticament el 100% de les arnes. No deixa de ser sorprenent que Catalunya sigui un país lliure de loque americana o cria podrida, doncs mai ningú l’ha diagnosticada, tot i que el DOGC parla de la necessitat i obligació de fer-ne una campanya de sanejament.

Sí senyors, sí, l’abella és l’actriu principal, o hauria de ser-ho, com sempre ho havia estat. Cal més determinació i pedagogia en la defensa d’aquest petit insecte, imprescindible en el manteniment dels ecosistemes. Les abelles són peça clau en la biosfera, i amb la seva davallada ens mostren un semàfor en ambre i a punt de posar-se en vermell, moment en el qual, la reversió pot ser impossible. Cal fermesa i canvi de rumb, deixant que l’abella sigui la única protagonista de l’apicultura, ella i només ella.

Autor: Esteve Miràngels i Feixas