14 de març 2011

VET AQUÍ UNA VEGADA...

La Rosa Pinadella li agrada que l'anomenin autodidacta. Ella és una de les moltes persones que ha descobert la passió per les abelles i ens ho vol explicar. Les seves experiències ens enriqueixen a tots.

Tot va començar quan col·laborant en la revista del poble, vaig tenir curiositat en fer una entrevista a l’apicultor perquè pensava que era una feina que jo mai faria! Quina por, no?

Doncs, bé vaig quedar amb ell, maig del 2010, per a què m’he informes de què era exactament això de l’apicultura. Pensava que seria una entrevista al Centre Cívic fent una cervesseta però amb va dir:
-          “Vamos Rosa”, i vaig preguntar:
-          “A dónde vamos”?
-          I em respon: “al Colmenar!”

I res, cap allà que vàrem anar...


Equipades per a l’esdeveniment, la meva filla petita Jorgina ens va acompanyar, i allà estàvem amb molta precaució escoltant en Paulino que us puc assegurar que t’hi pots passar hores i hores sentint-lo parlar.

Quin món? Què curiós? I com s’organitzen? Com viuen? i? i? i?  Fascinant!
Després de fer fotos, prendre apunts, fer vídeo... vàrem anar a casa a endreçar tota la informació.

Un cop les dades endreçades, el vaig trucar i vàrem quedar un altre dia per esbrinar alguns punts, I sí, vàrem anar un altre cop a l’abellar, va començar a obrir una caixa, després va treure un quadre... i continuava aprenent... i de sobte envoltada amb no sé quantes abelles, vaig sentir una pau interior... un rotllo zen i uah! quina pau, quina tranquil·litat, i li vaig dir:
-          Estic sorpresa que envoltada de tantes abelles estigui tant bé!

I així va començar la passió per saber el quèquicom del món apícola.

Vaig començar a cercar informació per internet i vaig trobar un curs d’iniciació a l’apicultura... i de cap que hi vaig anar.

02/03/2011 El meu primer eixam, vàrem anar a l’abellar, vàrem preparar la caixa per al transport i cap al meu abellar.

El mestre m’havia regalat una caixa de 7 quadres, una colònia prou potent, bé si més no, pel poc que en sé, hi havia molta activitat. Començaven a fer bresca entre quadres i em van comentar que era un senyal que necessitaven més espai.


Total que dijous i divendres va estar nuvolat, encara no havien pogut sortir a veure on carai les havíem traslladat pobretes...

05/03/2011 dissabte va fer un dia de sol i vaig pensar les vaig a canviar a la caixa nova amb 3 quadres més...ja,ja,ja que fàcil semblen les coses quan ja es saben fer, però m’hauríeu d’haver vist... el combustible del fumador no estava suficientment sec i no feia el fum que em calia, però com ja estava amb caixes obertes i a mig trasllat, vaig demanar-li ajuda en Jordi, el meu company, que com sempre molt pacientment em va socórrer. Eren les 11h aprox.

Tot i que estava molt tranquil·la, fent el canvi de caixes, agafant els quadres pensava:
-          I la reina? No l’he vist... i  si sense voler, li he fet mal?
Amb tants problemes que tenen les abelles del planeta pensava:
- Ostres Rosa estàs contribuint més al despoblament...!

Com a novella que sóc, la lentitud va ser la característica més destacable; a la caixa vella hi quedaven moltes abelles, a la base també, vaig trucar al mestre per explicar-li que estava fent i em va dir:
- “Esto hay que pasarlo, dales tiempo…”


Ja,ja,ja la frase em va quedar gravada al cervell. Va ser com un reset i me’n vaig anar a dinar.

Cap a les 18h vaig tornar a veure com estaven, i quasi totes eren a dins, però com vaig deixar la caixa vella al costat de la nova, perquè quan vaig marxar n’hi havíem moltes, quedava un grapadet i vaig pensar:
-          Si no van a la caixa es moriran perquè el sol ja s’amagava...
I quin neguit!!!

No s’han va ocórrer obrir la caixa nova i expulsar-la a sobre (tal i com em va comentar en Paulino al vespre), però bàsicament era perquè pensava que potser tindríem fred (estaven a uns 13ºC). Resumint, tenia un bon fum, en Jordi s’ho va treballar, i déu n’hi do les que van entrar, però algunes van caure al sòl i ja ens veieu en Jordi i a mi, agafant-les una a una i posant-les a la piquera... potser van morir una vintena... quin neguit!

Vam marxar cap a casa.

06/3/2011 Al dia següent, cap a les 14h vaig pujar per saber com estava la colla, tenia clar que ni faria fum, ni obriria la caixa... res de res, amb vaig apropar per gravar una estona i jo per mi que van pensar:
Ostres, tu! Ja torna la de blanc!  i abdomen a munt i alertant: que bé la de blanc altre cop! ja,ja,ja (la imaginació és tant desbordant...)

Tan sols vaig observar, era un entrar i sortir, un munt d’abelles davant de la caixa esperant el seu torn per entrar,  almenys això és el que jo vaig interpretar, i com sóc de mena optimista em va semblar que tot i el trasbals, s’estaven acomodant a la nova casa.

Tinc moltes i moltes ganes d’obrir la caixa per mirar que han fet amb els quadres nous, si tot està bé, a veure si veig a la reina, però hauré de tenir paciència, perquè m’he promès que no pujaré fins diumenge, que descansin perquè que et traslladin la casa sense cap mena d’avís a un altre lloc i a més que et canviïn la casa sense notificació alguna és per emprenyar-se, no?

DUBTES:

Quan s’ha de fer un canvi de caixa:
  -          millor que no deixi la caixa vella propera, no?
  -          Pel que fa a l’hora, millor abans, després...?

Autora: Rosa Pinadella - Autodidacta