30 de març 2011

LA SEXUALITAT DE LES PLANTES

Share

Les plantes no van tenir sexe ni sexualitat, almenys per als botànics, fins a finals del segle XVII. Curiosament l’home sabia des d’antic que les collites es milloraven si la manipulació adequada de les estructures reproductives masculines i femenines propiciava la seua trobada. 

Així, en l’Antic Egipte, es conreaven amb preferència palmeres datileres femelles –les que produïen els dàtils– que eren oportunament masclejades, una operació que consistia a tallar les inflorescències masculines i batre-les sobre les flors femenines. En la mateixa època, però a Grècia i Turquia, es realitzava un altre procés d’aproximació productiva de sexes, en aquest cas a la figuera, el caprificament, consistent a col·locar enfilalls de cabrafigues, figues silvestres amb flors masculines, entre les branques de les figueres domèstiques, portadores solament de flors femenines.



Segurament l’agricultor no va necessitar reflexionar sobre els motius de l’eficàcia de la seua pràctica; sabia que aproximant dos òrgans distints de la mateixa planta augmentava la producció de fruites. Per la seua banda l’assenyat científic, necessitat sempre de lligar tots els caps i, sovint, amb prejuís de tota classe, uns de propis, d’altres del seu temps, es va mostrar poc inclinat a trobar l’explicació més lògica a allò que de manera tan senzilla li mostrava la naturalesa. És cert que al llarg de la història de la botànica apareixen sovint referències a plantes mascles i femelles, però totes estan relacionades amb les propietats exteriors de la planta esmentada: bellesa, vigor, grandària, resistència, color, aroma, etc. Aquesta distinció no tenia res a veure amb els òrgans reproductors, ni amb el reconeixement de l’existència de sexes en el regne vegetal, sinó més aviat amb el que es consideraven característiques de masculinitat o feminitat. Sovint aquestes referències a sexes contraris s’aplicaven a individus d’espècies i fins i tot de gèneres distints, incapaços per tant de reproduir-se entre si. Aquest és el cas de la falaguera mascle – Dryopteris filix-mas (L.) Schott– i la falaguera femella – Athyrium filix-femina (L.) Roth–; i també de l’abròtan o broida – Artemisia abrotanum (L.)– i la camamilla de muntanya o espernallac – Santolina chamecyparissus (L.)–, que en espanyol reben els noms d’abrótano macho i hembra respectivament.


La sexualitat era vista com una acció purament animal, que responia a una apetència, a una crida entre els sexes, per això solament podia aparèixer entre organismes amb sensibilitat, i necessitava genitura i òrgans sexuals per a expressar-se. Durant segles els botànics van mantenir aquesta interpretació que naixia de l’acceptació dels plantejaments de la filosofia natural i el galenisme, solament l’observació, com en tantes altres ocasions, els va traure del seu error. En la segona meitat del segle XVII l’ús generalitzat de microscopis i la seua aplicació a l’estudi de les estructures vegetals va permetre a Marcello Malpighi i a Nehemiah Grew publicar sengles tractats d’anatomia vegetal en què van descriure minuciosament tots els òrgans de les plantes, inclosos els reproductors. Rudolf Jacob Camerarius va realitzar experiències amb plantes del seu jardí, com el ricí (Ricinus communis L.), el llúpol (Humulus lupulus L.) o el mercurial (Mercurialis annua L.): va eliminar les flors estaminades abans de l’alliberament del pol·len, va aïllar flors femenines i realitzà pol·linitzacions manuals. En acabar va concloure que sense la participació del pol·len no es produïen fruits; a ell, per tant, s’atribueix el descobriment de la sexualitat vegetal. Va publicar els seus resultats en 1694, però durant més de tres dècades les seues conclusions van ser acaloradament criticades pels botànics que no podien acceptar aquesta proximitat entre animals i plantes.


Linné va ser un defensor de la funció sexual d’estams i pistils. Va argumentar amb contundència en la seua defensa i, com és sabut, fonamentà en la sexualitat de les plantes el seu sistema de classificació dels vegetals, no sense un gran esforç interior que va deixar manuscrit cap a 1730: “Vaig deixar de costat les idees preconcebudes, em vaig convertir en escèptic i ho vaig qüestionar tot; solament llavors se’m van obrir els ulls; solament llavors vaig veure la veritat.” Encara van passar cinc anys abans que publicara la seua proposta d’ordenació dels vegetals en 24 classes, 23 dedicades a plantes amb “noces públiques”, les conegudes fanerògames, cadascuna caracteritzada per una combinació concreta de les peces florals, i una, l’última, per a totes les plantes de “noces clandestines”, les criptògames, que en mancar de flors oculten a l’ull de l’observador inexpert les estructures reproductives.

Autor : Jaime Güemes - Jardí Botànic, Universitat de València