ANTONI CARULLA JOLIU

Share
L’apicultor savi d’avui és l’Antoni Carulla Joliu, un amant de la natura i un excursionista autèntic tot i els seus quasi noranta anys. L’Antoni va néixer a l’Horta de Sant Joan, i tota la vida la passada en contacte amb la terra, com a pagès i apicultor.

L’amor per les abelles prové d’una tradició familiar? A casa no n’hi havia d’abelles, no, però la meva curiositat em va portar a descobrir-les, ja que les abelles i jo tenim una cosa en comú, volem la llibertat i el contacte amb la natura. Els meus pares eren pagesos, i a casa no érem rics, per això calia treballar molt dur. Tot i això jo sempre trobava una estoneta per escapar-me amb les abelles.

A quina edat va començar a tenir abelles? Als 16 anys vaig aconseguir les meves primeres arnes, que eren d’un senyor gran que les va donar al meu pare abans de morir. Pobre Ramon, sempre li agrairé aquell gest.

Com era la seva explotació apícola en aquells moments? Explotació és una paraula massa forta, doncs tenia 12 arnes que es queien a trossos, però les mimava i apedaçava tant com podia, i les abelles em respectaven i m’estimaven, d’això n’estic segur.

I vostè com apicultor, com treballava? Anava a veure les abelles en bicicleta, sense careta ni guants. Algunes vegades em pessigaven, però sempre intentava anar-hi quan feia bons temps. Jo sempre treballava amb arnes fortes, plenes de mel i poll, doncs són les que sempre donen més quantitat de mel.

Quina gran diferència hi ha entre l’apicultura dels seus inicis i l’apicultura que es practica avui dia? Els apicultors d’avui dia es miren massa el melic, estan massa pendents de les subvencions i no pas de les abelles. A vegades quan passejo, passo per un lloc a prop dels Ports, i veig arnes que ploren de misèria, sense que ningú hi faci res. Això en la meva època no passava. S’ha perdut l’amor per la terra, avui ja no es respecta res.

Quina cosa el meravella més de les abelles? La seva intel·ligència, la seva llibertat i la seva persistència en el treball. A vegades penso que sóc una abella, i m’imagino com és el seu món, com veuen les flors i com ens veuen a nosaltres...

I com ens veuen? Uf!... no vull ofendre a ningú...

Un secret de les abelles que només vostè sap? Quina pregunta més difícil! La veritat és que no sé què dir-te, el que és clar és que les abelles tenen un acord especial amb la natura, un conveni d’ajuda que els funciona molt bé. Les abelles fa molt de temps que treballen amb la natura, de fet vaig llegir en un llibre que fa més de 100 milions d’anys que són aquí.

Una anècdota, un fet curiós que li ha passat treballant amb les abelles. Les abelles sempre m’han respectat, fins i tot m’atreviria a dir que em coneixen, ja que moltes vegades les he visitat sense fum ni guants. Algunes vegades, quan hi vaig, surten amb cara de pocs amics, veuen que sóc jo, i es tranquil·litzen. Molta gent no s’ho creu, pitjor per ells!

Si pogués, quina pregunta faria a les abelles? Buf! Moltes coses! Primer de tot si puc anar-me’n a viure amb elles, m’agradaria molt. Donaria el poc que em queda de vida, per passar una setmaneta amb elles. La seva vida familiar deu ser fascinant, només de pensar-ho m’emociono.

Pren mel cada dia? No puc, ja que el metge em va dir que vigilés! De totes maneres el que faig és tastar la mel que queda fora dels quadres. De crestar avui ja no ho faig jo, doncs em canso.

Un consell per als apicultors catalans? Jo els renyaria, però segur que no em farien cas. L’altra dia, un veí meu es queixava del seu gos i el pegava. Crec que la gent és poc sensible amb els animals. Jo potser obligaria als apicultors a tenir un carnet, i sobretot un límit d’arnes, ja que una persona sola no pot portar més de 200 o 300 arnes.

Una frase per acabar:
“abelles que em teniu el cor robat, perdoneu aquests apicultors que no saben el que es fan”

Entrevistador: Manel Garcia