L'ARNA WARRÉ

Share
La problemàtica actual a la que s’enfronta el món apícola, tant pel que respecta al retrocés de les poblacions com pel que fa a la qualitat dels productes obtinguts, han fet que un sector s’arribi a replantejar la idoneïtat de la gestió actual. 

Aquest qüestionament té com a punt de partida la idea de què l’explotació moderna ha forçat les colònies de tal manera que les abelles han vist soscavats els seus mecanismes de defensa natural front a algunes agressions del medi ambient i que, per tant, és desitjable el seguiment d’una apicultura el més adaptada possible a les seves necessitats i amb les màximes garanties pels consumidors.


L’apicultura ecològica –que dóna resposta a aquestes inquietuds- malgrat que sembla tan actual, basa molt dels seus principis en idees que ja van ser exposades ara fa prop de 80 anys i que s’han anat pol·lint amb l’experiència dels apicultors que han seguit la iniciativa. Aquest és el cas d’un dels corrents d’apicultura ecològica que està prenent més força darrerament i que es basa en la utilització d’un model d’arna molt concret anomenat Warré.

Aquest tipus d’arna deu el seu nom a l’abad Émile Warré (?-1951) que la va idear en un intent d’aproximació a les colònies “salvatges” i la va assajar, entre 350 arnes de diferents sistemes, per arribar a concloure que era la més idònia. La va batejar amb el nom d’”arna popular” per les seves característiques de facilitat de maneig i economia, tant en temps de treball com en despesa.

L’arna warré té una secció quadrada de 30 cm i està composta per una sèrie de cossos (en aquest cas seria més apropiat que parlar d’alces) d’una altura de 21 cm. El número d’aquests és variable i depèn de les necessitats de la colònia en cada moment. Així, les experiències de l’abad van considerar suficient una estructura de dos cossos per passar l’hivern i una mitja de tres o quatre per a les èpoques de melada, si bé va arribar a tenir arnes de fins a set cossos en el cas de les colònies més fortes.

Els avantatges d’aquestes dimensions –que són les que més s’ajusten a les que va observar a les colònies espontànies- resideixen en una menor superfície a escalfar en el moment de l’allargament del niu (una secció de 900 cm2 respecte als 2.000 cm2 d’una arna Dadant), la qual cosa es tradueix en un menor consum de provisions de mel. Per una altra banda, el moviment del grup d’abelles vers a les seves reserves d’aliment durant l’hivern és vertical i ascendent i, per tant, es veu afavorit pel desplaçament cap a les zones més calentes de l’habitacle. A les arnes Dadant, en canvi, aquest desplaçament és horitzontal i, en les èpoques més desfavorables, les abelles poden morir de gana al costat de provisions per la dificultat que troben en realitzar aquest tipus de moviment.

Per sota, una plataforma tanca l’arna deixant únicament l’espai per a l’entrada de les abelles que, donada la seva característica d’independència respecte al cos inferior, facilita notablement la neteja del fons del rusc. Aquest fet permet igualment modificar a voluntat l’orientació de les bresques, de forma que el seu pla quedi perpendicular respecte a l’entrada de l’arna en estiu (disposició freda) o paral·lel a la mateixa en hivern (disposició calenta).

Per sobre, el cos superior es cobreix amb una tela que presenti entramat (per exemple, de sac), sobre la qual es disposa un coixí de material aïllant (palla, encenalls, torba...) d’uns 10 cm d’amplada. Sobre aquest coixí encara es deixa un buit important que assegura el corrent d’aire amb l’ajuda de les obertures que presenten les quatre cares del teulat. La tela ha de ser renovada sovint, al igual que el coixí o, si més no, al menys ser voltejat per mantenir-lo sec. La funció de tota aquesta estructura és donar l’oportunitat a les pròpies abelles de controlar la humitat i la temperatura de la seva cambra de cria, cosa que fan mitjançant la major o menor propol·lització de la tela de malla esmentada. Cap altra entrada d’aire es considera necessària.

Cada cos que conforma l’arna conté espai per a vuit llistons o quadres. Tanmateix, el quadre mòbil era considerat per Émile Warré una de les principals causes de malalties pel fet de promoure les visites dels apicultors als ruscs i, per tant, el refredament de la cambra de cria. Per això, no era partidari ni d’aquest ni de la cera estampada, la utilització de la qual no trobava justificada ni per l’insignificant estalvi econòmic que suposava ni per la presumpta menor producció d’abegots.

En el sistema proposat, els cossos s’afegeixen per sota de la cambra de cria i no pas per sobre com en altres models. Com que aquesta metodologia evita l’obertura del rusc i, en conseqüència, el seu refredament, els cossos es poden col·locar tant aviat com es cregui oportú i afegir les unitats que es desitgin en una mateixa intervenció, sigui quina sigui la fortalesa de la colònia. L’obertura de l’arna tampoc és necessària ni pel control de les provisions, si s’han deixat les suficients a la tardor, ni pel control del bon estat de la colònia, que es pot conèixer mitjançant l’observació de l’activitat a la piquera i l’aportació de pol·len.

L’obertura pròpiament dita de les arnes es preveu una sola vegada a l’any coincidint amb la collita de la mel. És en aquest moment quan es procedeix a la neteja del cos extret i a la renovació de la cera de manera que, en principi, la periodicitat d’aquesta operació seria triennal. La intervenció sobre la colònia és, per tant, mínima.

Les idees preconitzades per l’abad Warré han estat el punt de partida de les metodologies actuals propostes, entre d’altres, pels apicultors Jean-Marie Freres i Jean-Claude Guillaume o Marc Gatineau, les quals compten amb un bon nombre de seguidors. Tots ells han considerat l’arna Warré l’equipament ideal per fer apicultura ecològica i recolzat la seva utilització com una veritable alternativa de futur.

Autora: Marisa Luna

Per aprofundir més en el tema es pot consultar l’obra “L’apiculture pour tous” de l’Abbé Warré a la pàgina http://www.apiculture-warre.fr/accueil.html