AETHINA TUMIDA

Share
En Joaquim Soler ens obsequia amb un dels seus altres articles, tot parlant d'un altre insecte que a la vegada és també un enemic de les abelles. Llegiu i gaudiu de la claredat de les seves paraules


Aquest escarabat de la família dels Nitidúlids, pot ser un futur motiu de preocupació per la nostra apicultura, si no deixem d’un cop de banda las males pràctiques apícoles. I per males pràctiques apícoles, entre altres coses, s’ha d’entendre el fet de que no tenim que menysprear la nostra raça autòctona d’abelles. Després de milions d’anys d’evolució arriben els quatre espavilats de torn i ens creiem que una raça desenvolupada a un altre lloc, amb altres floracions  i un altre clima, pot ser millor que la pròpia del nostre país, perquè diuen que rendeixen més. Un cop aquí resulta que no s’adapten bé al nostre clima, o no treballen amb vent o amb pluja, o són molt sensibles a les malalties, o com et descuidis ja t’han eixamenat. I això sense comptar que gràcies a l’encreuament amb les abelles d’aquí es creïn uns híbrids que l’únic que fan bé, és “emmerdar” el patrimoni genètic propi de les nostres abelles.


A la natura res i és perquè sí,  a cada lloc les espècies estan adaptades a una sèrie de factors desenvolupats durant milions d’anys, això inclou l’adaptació a les diverses malalties i paràsits propis de l’hàbitat on són. Tenim  l’exemple  de la Varroa destructor  i de la Nosema cerana transmesa a través d’aquest últim, doncs n’és el seu vector,  i que tants de maldecaps ens estan portant, i que en canvi per l’Apis cerana no representa un problema, ja que ha tingut milions d’anys per adaptar-s’hi i crear les seves defenses. També de tant en tant surt algun aficionat, o algun “científic il·luminat”, que tot fen encreuaments de races pacífiques i treballadores, la “caguen” completament i creen races molt agressives i invasores, com es el cas de les abelles africanitzades  al continent americà. Tan difícil es conformar-se amb el que tenim? Sempre s’ha d’estar mirant la manera d'aconseguir més? Bé, si això donés resultat... Olé! Però desprès d’haver-ho emmerdat tot, resulta que tenim que tornar enrere i carregar amb els problemes afegits.


I dic això, perquè a l’igual que si no s’haguessin posat en contacte l’Apis mellifica amb l’Apis cerana no tindríem el 99% dels problemes actuals que patim els apicultors, si a Portugal i a França no haguessin importat reines d’Estats Units, l’Aethina tumida, que aquí no té cap depredador, ni abelles preparades per lluitar contra ella, no representaria un futur problema per tot Europa. I tot per què? Perquè hi ha apicultors que rera les subvencions resulta que necessiten moltes reines que no poden criar ells mateixos... O perquè sembla millor el que ve de fora...


Quant la nostra raça d’abelles serà profeta a casa seva? Comença a ser hora de que reflexionem sobre el fet de que nosaltres no som una abella, i que no sabem quines són les vint o trenta millors larves de la posta, aquelles que podran donar lloc a una digna successora, la seva nova mare. Vosaltres podeu creure que els criadors de reines fent el translarvament  o “picking”, que sona més “rimbombant”, poden discernir quines larves són les millors? I si ho poguessin fer, creieu que es donarien la molèstia de fer la tria, entre els quatre o cinc mil ous, per triar-ne trenta o quaranta? I amb tot això, penseu que, quan el procés és natural, de totes les larves reials només en quedarà una. Això sí que és selecció, la resta... “reines seleccionades etc, etc...” a mi em sembla simple xerrameca.

Bé, ara ens podríem centrar en la bestioleta en qüestió, aquest petit Coleòpter de la família dels Nitidúlids, especialitzat com tots ells en donar maldecaps a l’agricultura pels seus hàbits alimentaris. Aethina tumida no fa més de 6mmx4mm, i com que l’abella és més grossa aquí ja podem començar a descartar cap mena d’excluïdor perquè no pugui entrar al buc. Aquest escarabat prové d’un ou no més gros d’1’5mm de diàmetre, post per la seva mare generalment per la perifèria dels quadres, i que donarà lloc a una larva blanca, més menuda que les larves de les arnes de la cera, i que es pot reconèixer per la forma de les seves potes, i el fet de que no deixa cap fil de seda rera el seu pas per la bresca, d’on obté la mel i el pol·len, deixant a canvi uns excrements capaços de produir la fermentació de la mel de les bresques.


Arribat aquest punt, i si la invasió es forta, l’eixam pot acabar abandonant el rusc, amb el perill de morir-se de fam si es l’emigració es produeix fora de temporada mel·lífera, o morir-se de fam i diarrees provocades per la ingestió de mel fermentada, si es queda al rusc. Aquestes larves, un cop desenvolupades, van a terra on s’enterren per acabar la seva metamorfosi, i en eclosionar surt l’insecte adult de color marró clar, i que s’enfosquirà més tard. Ara, l’escarabat adult, ja podrà conquerir altres colònies per tornar a reduir-les a la misèria. Es aquí doncs, que el tractament del terra que hi ha sota i al voltant dels ruscos, ens pot ajudar a controlar una mica l’expansió d’aquesta plaga. Això demana un control  acurat i rutinari dels buquetars, i malament anem amb aquells apicultors que per tenir “tantoscientos, o miles” de bucs o per anar a veure'ls només quan és temps de brescar ja n’hi ha prou, (el que es coneix com una mala pràctica apícola) pot ser que no s’hi estigui a temps i no arreglem res de res. Per cert, un altra mala pràctica és la de no dir ni piu al veterinari de l’associació, a pesar de que es d’obligada notificació, si es detecta la presència d’aquestes bestioles als nostres bucs. Així a més d’estar emmerdats, emmerdem a tots els demés i es va fent una bola que a la fi, acabarà afogant-nos a tots.


Bé repassem els cicles biològics d’aquest insecte, per saber com es reprodueix i com interactua amb les abelles. Aethina tumida sol preferir els bucs dèbils. És un insecte àgil per saltar i enlairar-se, fet que el fa molt difícil d’agafar. A més prefereix els racons foscos de l’arna, i les seves escletxes per amagar-se. Una femella pot pondre en sis mesos uns dos mil ous, que en tres dies es convertiran en larves. Al cap de tretze dies d’emmerdar les bresques surten fora del rusc per enterrar-se a terra, on en tan sols  tres dies en estat de nimfa, es transformaran en insecte adult. Aquest i desprès de vuit dies ja podrà reproduir-se, podent donar lloc a cinc generacions durant el curs d’un sol any. Com es pot veure la progressió aritmètica es bestial. Es dóna el cas de que l’insecte adult, fins i tot arriba a enganyar a les mainaderes joves perquè l’alimentin, suposo que fent-lis pessigolles a la barbeta com la desapareguda e inofensiva Braula coeca, una antiga, i avui desconeguda comensal, que tenien les nostres abelles abans de que apareixés la Varroa, aquí sí que vàrem canviar p, per m, com solem dir.


Què podem fer? Al repassar els ruscos cal estar al cas de si es veuen serradures a la piquera o regalimades de mel, i de passada aprofitar el nas si no el tenim atrofiat per l’ús del tabac, per comprovar si el buc fa olor de mel fermentada. Sembla ser que les abelles poden arribar a intentar estovar-les, així com més fum fem, i més remenem el buc, més ajudarem a l’Aethina, ja que les abelles es dispersaran i els escarabats més fàcilment podran escapolir-se. Per això una colònia valenta amb una bona reina, i alguna ajuda de la nostra part, pot sortir-se'n, una dèbil no.

Nosaltres podem ajudar les abelles posant a l’interior del buc, sota els quadres de la cambra de cria i a la part de darrera, uns paranys fets amb petits pots o caixetes, tapats amb malla de 6mm perquè no puguin passar les abelles, però sí els escarabats, i posar-hi com atractiu cervesa o vinagre de poma. Un 20% dels escarabats poden ser agafats aixís. Una altra opció són utilitzar unes espongetes de villeda o semblants amb Coumaphos al 10%, posades pels racons de l’arna també poden ser efectives, doncs quan l’escarabat vol refugiar-s’hi reben la seva dosi de verí. Ara bé, si no voleu obtenir uns magnífics residus a la vostra mel, el que s’ha de fer és aïllar les abelles mitjançant una reixeta o malla de 6mm, perquè així aquestes no puguin entrar en contacte amb el producte en època de producció. Cal recordar que l’Aethina pot fer sis cicles en un any, i que només podem fer quelcom contra ella en estat adult dins del buc. 


A l’exterior del rusc, es pot ruixar el terra amb una dissolució de Permetrina al 40%, acció que pot servir per matar les nimfes, tot i que les larves poden córrer més de cent metres per anar a enterrar-se, el que fa aquest mètode el menys efectiu i arriscat per les abelles si no es fa bé. Per evitar la propagació, també s’han de fondre els opèrculs, i la cera que es retiri dels bucs en dos o tres dies,s per destruir els ous. Be: Que os sembla el panorama? Magre, no? Doncs en gran part, sinó en tota, la culpa és nostra.

Autor: Joaquim Soler